«El que estava en qüestió en aquelles confrontacions (que es van repetir un cop rere l’altre a tot Europa durant les dècades posteriors) era la naturalesa de la relació entre fe i raó i entre el món espiritual i el físic. Tant en un cas com en l’altre, segons la tradició i la llei, la primera tenia preferència sobre la segona. Novament, les línies en torn de les quals s’articulava la batalla entre fe i raó no eren del tot precises. El mateix Descartes no era tampoc el fred racionalista que ens retrata la historia, sinó un devot sincer que, malgrat el seu caràcter innegablement modern, tenia un peu a l’Edat Mitjana. A ‘'estil dels filòsofs medievals, Descartes incorporava «proves» de l’existència de Déu en la seva filosofia. Per a ell, era necessari demostrar tant l’existència com la bondat innata de Déu, ja que, com a resultat del caràcter corrosiu del dubte cartesià, aquelles eren les úniques garanties que asseguraven l’existència real del món material. En conseqüència, la seva obra té una base teològica: no només el món i la ciència depenen de Déu, sinó també la filosofia cartesiana.»

      «Aquelles empreses eren el reflex de la seva principal motivació, compartida per altres contemporanis seus com Bacon i Harvey i que nosaltres hem heretat: la idea del progrés de la humanitat. «Dominar la natura», creia Des­cartes, conduiria a la «llibertat», es a dir, a l’alliberament dels treballs fatigosos, dels prejudicis i dels errors de pensament i, naturalment, del dolor i la malaltia. I es que aquell noi dèbil que tremolava per la por de morir mai no va abandonar-lo: el punt d’atenció primordial de Descar­tes va continuar sent la salut humana. L’any 1635, quan vi­via a Amsterdam, la ubicació de casa seva, a la Kalverstraatli resultava del més convenient: el mateix nom del carrer feia referència als vedells i bous que hi escorxaven els carnissers. Només havia de caminar unes quantes passes, al llarg d’una filera de cases de dues o tres plantes i teulades de dos aiguavessos, a l’ombra de la torre barroca del rellotge coneguda com a Munt, per arribar a l’escorxador on acabaven de matar el bestiar. Aleshores se l’enduia a casa amb una carreta i el dissecava per estudiar els misteris del globus ocular, el tenebrós embull deis intestins o les cambres del cor. Durant els seus anys de recerca mèdica, va fer disseccions de conills, gossos, anguiles i vaques. Igual que ni altres camps, la seva autoconfiança, per no dir arro­gància, no tenia límits. "Dubto que cap doctor hagi fet mai unes observacions tan acurades com les meves", va escriure a un amic. "Però de totes les coses que he vist, no n’hi hacap la formació de la qual no resulti explicable per cau­ses naturals. Tot ho puc justificar detalladament".»

      «Si, en darrer terme, la modernitat requeria una ruptura total amb les estructures preexistents (de pensament, fe, societat i de tot allò que fos humà), aleshores el que va te­nir lloc a França durant les dècades de 1780 i 1790 va ser fruit de la més terrible necessitat. A més, allò va demostrar una cosa que havia passat per alt a Descartes quan va reo­rientar la seva cosmovisió entorn de la raó, però que va re­sultar tristament familiar als segles posteriors: que, com a principi organitzatiu o crit de guerra, la raó no condueix necessàriament a la pau ni a l’ordre sinó que, amb la mateixa facilitat, pot engendrar una violència inhumana de proporcions èpiques.

Va ser al bell mig d’aquella lliçó d’història mundial que els ossos de Descartes van tornar un altre cop al món dels vius.»

      «La tendència cartesiana d’afavorir la ment per sobre de la matèria -la ment per sobre del cos- va tenir, per tant, un colofó metafòric. El crani (la representació de la ment), després de ser sotmès repetidament a estudis científics de creixent sofisticació i de determinar-se’n l’autenticitat, es reverencia en un museu de la ciència, el Musée de l'Homme, nascut l'any 1937 a partir de les antigues col·leccions d’objectes antropològics. De fet, mentre escric aquestes pàgines, el crani en qüestió s’exhibeix en una exposició es­pecial al Musée de l’Homme titulada L’home exposat, al costal del crani d’un Cromanyó, per demostrar l’amplitud del pensament humà i els seus èxits al llarg deis mil·lennis, on servirà, novament, com a representació del conceptemateix de «modernitat». Pel que fa al cos, el seu rastre es perd de manera abrupta, i s’enfonsa irremissiblement en l’oblit. I potser així és com ha de ser. Pols ets i en pols et convertiràs. In secula seculorum.»