«El senyor Broughton, jutge de comtat, en un míting que se celebrà a la sala d'actes municipal de Nottingham el 14 de gener de 1860, i que ell presidia, manifestà que entre la part de la població ciutadana ocupada en la fabricació de randes i blondes hi havia un nivell de sofriments i privacions desconegut a la resta del món civilitzat... A les 2, a les 3 o a los 4 de la matinada, infants de 9 i 10 anys són arrencats del llits bruts, i obligats a treballar fins a les 10, les 11 o les 12 de la nit per la trista subsistència, mentre se'ls consumeixen els membres, se'ls contreu el cos, els trets de la cara se'ls desfiguren i tota la persona s'encarcara en una torpor de pedra que només mirar-los fa esgarrifar. No ens ha sorprès que el senyor Mallet i altres fabricants s'alcessin per protestar contra qualsevol discussió... El sistema, tal com l'ha descrit el reverend Montagu Valpy, és un sistema d'esclavitud il·limitada, esclavitud en els aspectes social, físic, moral i intel·lectual... Què es pot pensar d'una ciutat que celebra una reunió pública per demanar que el temps de treball diari per a homes es limiti a 18 hores!... Prou que fem discursos contra els plantadors de Virgínia i Carolina. Però qui pot dir que llur mercat de negres, amb tots els horrors del fuet i el tràfic de carn humana, és més repulsiu que aquest carnatge lent d'homes que té lloc perquè es fabriquin vels i colls durs a benefici dels capitalistes?»

     «Què és una jornada de treball?» Quina és la quantitat de temps durant la qual el capital té dret a consumir la força de treball que paga pel seu valor diari? Fins a quin punt es pot prolongar la jornada de treball més enllà del temps de treball necessari per a la reproducció de la força de treball? Ja hem vist com contesta el capital aquestes preguntes: la jornada de treball són les 24 hores completes del dia, deduïdes les poques hores de repòs sense les quals la força de treball es veu totalment impossibilitada de tornar a fer el seu servei. D'entrada, és evident que l'obrer, durant tot el seu dia de vida, no és altra cosa sinó força de treball, i que, per tant, tot el seu temps disponible és de dret i per natura temps de treball, i pertany, doncs, a l'autovalorització del capital. Temps per a l'educació humana, per al desenvolupament intel·lectual, per a l'acompliment de les funcions socials, per a les relacions socials, per al lliure exercici de les forces vitals físiques i intel·lectuals, àdhuc el temps festiu del diumenge -encara que sigui al país dels santificadors del sàbat-, tot pures falòrnies! Però en el seu impuls desmesuradament cec, en la seva fam insaciable de treball excedent, com un home llop, el capital no solament passa per damunt dels límits morals màxims de la jornada de treball, sinó també dels purament físics. Usurpa el temps del creixement, del desenvolupament i del manteniment sa del cos. Furta el temps necessari per a consumir l'aire fresc i mirar la llum del sol. Va esgarrapant hores de menjar i incorpora totes les engrunes i rosegons que pot al procés de producció, de manera que el menjar es dóna a l'obrer, que ara s'ha convertit en un simple mitjà de producció, com qui posa carbó a la caldera de vapor i sèu o oli a les màquines. Redueix el son, tan saludable per a recuperar, renovar i refrescar la força vital, a aquelles hores d'enravenament indispensables per a reviscolar un organisme totalment esgotat. En comptes de ser la conservació normal de la força de treball que determini els límits de la jornada de treball, aquí es a l'inrevés, és el consum diari més gran possible de força de treball, per més morbós, violent i penós que pugui ser, el que determina els límits del temps de descans de l'obrer. El capital no es preocupa de la durada de la vida de la força de treball. L'única cosa que l'interessa és el màxim de força de treball que es pot realitzar en una jornada de treball. I aconsegueix aquest objectiu escurçant la durada de la força de treball tal com un empresari agrícola cobdiciós aconsegueix un rendiment més alt del sòl robant-li la fertilitat.