1. La paràbola

L'home és capaç de fer-se moltes preguntes, preguntes de tota mena i d'alta volada. Davant d'alguna d'aquestes som com cecs que volem «veure» i saber què és un elefant. Vet aquí la paràbola de l'elefant!

	Una vegada hi havia un poblet perdut en el desert. Tots els seus veïns eren cecs. Un gran rei passà per la comarca, seguit del seu exèrcit. Muntava un elefant. Els cecs ho van saber, i com havien sentit parlar molt dels elefants, els punyí el desig de palpar-los per fer-se'n una idea. Els dotze Ancians i Notables del poble es van posar en camí amb aquest objecte: «Rei», digueren, «et supliquem que ens concedeixis la teva vènia per palpar l'elefant». «Us la concedeixo», respongué el rei; «palpeu-lo!».
	Un palpà la trompa, un altre la pota, aquest l'esquena, aquell les orelles, i fins n'hi hagué un que, por ordre del rei, muntà damunt la bèstia i es passejà. Els dotze cecs van tornar embadalits al seu poble. Els altres els voltaren, per preguntar-los, morts de xafarderia, quina mena de bèstia era l'elefant. El primer digué: «És un tub enorme, que s'alça amb força, s'enrosca i, ai de tu si t'eixampa!». L'altre afirmà: «És una columna peluda». El tercer: «És com una paret de castell». El que havia palpat l'orella: «És com un tapís molt gruixut, de teixit groller, que es mou quan el palpes». I l'últim exclamà: «És que repapiegeu? És una muntanya que passeja!».

Moltes preguntes filosòfiques han esdevingut «preguntes elefantines». I els éssers humans ens hem matat tot defensant les nostres parcials respostes. Que savi que és aquell cec que escolta les respostes d'altres cecs i, així, enriqueix la pròpia!

2. Les preguntes elefantines

Però preguntes que en un passat eren elefantines han deixat de ser-ho, i hem aconseguit respostes racionals majoritàriament acceptades. Preguntes que avui formen el corpus de la ciència, en un passat eren preguntes elefantines: amb l’experimentació i la matematització, pròpies del mètode científic, ens ha estat possible comprendre més el nostre món. Per això, la filosofia no sols no ha de deixar de banda aquestes respostes científiques, sinó que aquestes constitueixen una base per la seva activitat racional.

Moltes vegades les fronteres entre problemes científics i problemes filosòfics són fronteres difuses. Preguntes filosòfiques s’han transformat en preguntes científiques, assumint la filosofia un caràcter residual, però també preguntes científiques s’han tenyit de filosofia. Sembla, però, que hi ha preguntes que sempre han estat i sempre seran preguntes filosòfiques. Quines podríen ser aquestes?