|
|
|
|
1. El tsar i la camisa
El tsar va fer que li busquessin pel món un home feliç: uns enviats seus s'escamparen per tot el reialme, però no en trobaven cap. No n'hi havia ni un, de content: l'un era ric però estava malalt, l'altre estava bo però era pobre; un altre, ric i amb salut, es queixava de la seva dona; un altre, del seu fill. Tothom desitjava una cosa o altra. Un vespre, el fill del tsar passava per davant d'una barraca miserable i va sentir algú que deia: —Gràcies a Déu he treballat bé, he menjat bé, me'n vaig al llit: què em falta, a mi? El fill del tsar se n'alegrà molt; va ordenar que entressin de seguida, que agafessin la camisa d'aquell home, a compte de tots els diners que volgués, i que l'enviessin al tsar. Ells missatgers entraren tot seguit a casa de l'home feliç i li van voler prendre la camisa, però aquell home era tan pobre que no en tenia. Lleó Tolstoi, Contes, II, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996 |
|
2. El jutge savi L'emir d'Alger, Bankas, havent sentit a dir que en una ciutat de la seva província vivia un jutge meravellosament hàbil per discernir el ver del fals i per burlar les astúcies dels murris, dels quals cap ni un de sol no arribava a enganyar-lo, va resoldre d'assegurar-se ell mateix si això era exagerat o no. Es va vestir, doncs, com un mercader i, disfressat així, se'n va anar a la ciutat on vivia el jutge. Quan hi arribava, un esguerrat se li acostà i li demanà caritat. L'emir li féu almoina i altre cop es va posar en camí, però l'esguerrat el deturà agafant-lo per la vestidura. —Què més vols de mi? —li va dir en Bankas—. Ja t'he ajudat, jo. —Tu m'has donat caritat, sí —va respondre-li l'home—, però t'he de demanar una altra gràcia: porta'm a la gropa fins a la plaça gran. Així els camells i els cavalls no em trepitjaran.
I l'emir i l'esguerrat se n'anaren a cal jutge. El tribunal era ple de gent, i el jutge cridava successivament davant d'ell tots aquells que havia de judicar. Bo i esperant la tanda, l'emir observava i escoltava. El jutge dedicava en aquell moment l'atenció a les declaracions d'un savi i d'un pagès, que discutien per una dona: cadascú d'ells dos pretenia que aquella dona era seva. El jutge els va escoltar, va callar un moment i digué finalment als dos pledejadors: —Deixeu la dona a casa meva i torneu demà tots dos. Després va venir la tanda d'un carnisser i d'un mercader d'oli: el primer, tacat de sang; el segon, tacat d'oli. El carnisser tenia a la mà, ben agafada, una bossa, i el mercader d'oli tenia agafada la mà del carnisser. —He comprat oli a aquest mercader —deia el carnisser—, però quan jo treia la bossa per pagar, ell m'ha agafat la mà i ha volgut robar-me, així que compareixem davant teu: mira la meva bossa a la meva mà i la mà d'ell sobre la meva. Aquests diners són meus i el lladre és ell. —De cap de les maneres —responia el mercader d'oli—. Aquest home ha vingut per comprar-me oli i m 'ha demanat que li descanviés una moneda d'or. Jo he pres la moneda i l'he deixada sobre el taulell; ell hi ha posat la mà a sobre, i anava a fugir a corre-cuita quan jo l'he agafat amb aquesta mà i l'he fet seguir fins al teu davant. El jutge els va sentir, va romandre un moment sense dir res i finalment s'hi adreçà: —Deixeu els diners aquí a casa i torneu demà tots dos. Tot seguit el jutge va cridar en Bankas i el mendicant. L'emir va exposar els fets. Després el mendicant fou invitat a explicar-se, i digué: —Això no ha passat així. Era jo qui cavalcava per la ciutat quan aquest home m'ha demanat que el deixés pujar i que el portés fins a la plaça. L'he fet muntar a la gropa i l'he dut on ell m'havia dit, però, quan ja hi érem, no ha volgut tornar a baixar i insistia, tretze són tretze, que el cavall era d'ell. I això és fals! El jutge els va sentir, va estar-se un moment callat i finalment va dir: —Deixeu el cavall aquí a casa i torneu demà tots dos. L'endemà hi va acudir una gran gentada, a sentir les sentències del jutge. El savi i el pagès eren els primers que foren cridats: —Per a tu, la dona —diu el jutge al savi— , i per a tu —afegeix tombant-se envers el pagès—, cinquanta bastonades. El savi es va endur la dona, i el pagès va ésser bastonejat immediatament davant de tothom. De seguida s'acostaren al jutge el carnisser i el mercader d'oli. —Per a tu, els diners —diu el jutge al carnisser—, per a tu, afegeix tombant-se envers el mercader d'oli—, cinquanta bastonades. Després tocava la tanda de l'emir i el mendicant: —Que sabries reconèixer el teu cavall entremig d'uns altres vint? —demana el jutge a en Bankas. —És clar. —I tu? —diu a l'esguerrat. —Jo també. —Vine amb mi —diu el jutge a l'emir. Se'n van anar tots dos a l'estable, on l'emir va reconèixer sense vacil·lació el seu cavall entre uns altres vint. Després el jutge fa venir l'esguerrat a l'estable, i li diu que reconegui també el cavall. I el mendicant el reconeix i el designa. Aleshores el jutge torna a seure a la cadira i diu a l'emir: —Agafa el cavall; és teu. I, assenyalant l'esguerrat, afegeix: —I a aquest, que li donin cinquanta bastonades. Dit i fet. Després d'això, el jutge se'n va tornar a casa seva seguit d'en Bankas. —Què vols? —diu a l'emir—. Que no estàs satisfet de la meva sentència? —Plenament satisfet —respon en Bankas—. Però voldria saber com t'ho has fet per discernir que la dona pertanyia al savi més aviat que al pagès, els diners al carnisser més aviat que al mercader d'oli, i el cavall a mi més aviat que a l'esguerrat. —Doncs escolta com ho he fet per discernir la veritat. Pel que fa a la dona, l'he feta venir aquest matí a casa meva i li he dit: «Omple de tinta el tinter.» Ha agafat el tinter, l'ha netejat amb llestesa i l'ha omplert amb traça: prova que aquesta feina li era familiar. Si hagués estat la dona del pagès, no hauria sabut per on posar-s'hi, i per això he judicat que era el savi qui m'havia dit la veritat. Quant als diners, vet aquí com ho he fet: els vaig posar ahir dins d'un gibrell ple d'aigua i aquest matí he mirat si hi surava gens d'oli; si haguessin estat els diners del mercader d'oli, el contacte de les mans olioses certament els hauria tacats. I sobre això del cavall, la veritat era menys fàcil de descobrir; l'esguerrat no ha passat pas més temps que tu per reconèixer el cavall entre els altres vint. Però, d'altra banda, si us he fet venir a l'estable ha estat únicament per veure qui de vosaltres dos fóra reconegut pel cavall: quan tu t'hi has acostat, el cavall ha girat el cap envers tu, i, al contrari, ha abaixat l'orella i ha deixat anar guitzes quan el mendicant l'ha tocat. I per això he judicat que el cavall era ben teu. En Bankas digué aleshores al jutge: —Jo no sóc un mercader, sinó l'emir Bankas. He vingut aquí per assegurar-me jo mateix de si hi havia gens d'exageració en això que la gent deien de la teva habilitat. Ara veig fins a quin punt tu ets un jutge savi i eixerit. Demana'm el que vulguis, que jo t'ho donaré. —En tinc prou per quedar—me satisfet amb el fet que l'emir m'hagi felicitat —respongué el jutge—; no em cal cap altra recompensa. Lleó Tolstoi, Contes, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994 |
|
3. Els préssecs El mugic (pagès rus) Tikon Kuznnitch, ja a casa, havent tornat de la ciutat, va cridar a vora seu els nens: —Mireu —els diu— el bell present que us fa l'oncle Efim. I davant dels nens, que hi havien corregut, el pare obrí el paquet que havia dut de la ciutat. —Oh! Quines pomes més boniques! —fa en Vania, un noiet de sis anys—. Guaita-les, mare, que vermelles! —Això no deuen ser pomes —fa en Serguei, el gran—. Mira-li la pell: és coberta d'una mena de pèl moixí.
El vespre mateix, el pare digué als seus fills: —Com trobeu aquest fruit? —Jo, el meu, l'he trobat tan sucós, tan fi, que n'he guardat el pinyol per plantar—lo en un test. Potser en sortirà un arbre ben bonic. —Em penso que tu series un bon jardiner —respon el pare—. Ja et cuides de fer pujar els arbres! —Jo —diu el petit Vania—, el meu préssec, l'he trobat tan deliciós que he demanat a la mare que em donés la meitat del seu. Però el pinyol, l'he llençat. —Això vol dir que encara ets molt criatura, tu —fa el pare. —El pinyol que en Vania ha llençat —aprofità per dir el fill segon, en Vassili—, jo l'he aplegat i l'he trencat entre dues pedres perquè era molt dur. Dedins hi he trobat una ametlla que tenia el mateix gust que una nou, però que era bastant amargant. I he venut el préssec per deu kopeks; d'altra banda, no valia pas més. El pare va fer anar el cap i va dir: —Tanmateix, comences massa aviat a comerciejar. Que tens ganes de fer-te mercader ... ? I tu, no tens res a dir, Volodia? Per què t'estàs així, tan callat? —pregunta en Tikon a son fill tercer—. Que no era bo, el teu préssec? —No ho sé pas —respon en Volodia. —Com és que no ho saps? —replica en Tikon—. Que no te l'has menjat? —L'he portat a en Gricha —respon en Volodia—. En Gricha està malalt. Mentre jo li contava tot allò que tu ens has dit dels fruits de l'oncle Efim, se'm mirava el préssec amb uns ulls ...! Aleshores l'hi he donat i, com que no me'l volia acceptar; l'he deixat a la vora d'ell i he fugit corrent. En Tikon Kuzmitch va posar la mà sobre el cap del noi, bo i dient-li: —Et serà retornat. Lleó Tolstoi, Contes, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994 |
|
4. El vestit nou del tsar Una vegada hi havia un tsar que li agradaven molt els vestits fastuosos i que sempre mirava d'empolainar-se tan bé com podia. Un dia se li van presentar dos sastres i li van dir: —Nosaltres et podrem fer un vestit tan bonic com mai ningú no n'ha tingut cap, però els que siguin ximples o estiguin per sota de les funcions que exerceixen no el podran veure. Qui sigui intel·ligent el veurà perfectament, mentre que qui sigui ximple no el veurà, encara que s'hi estigui al costat. El tsar es va alegrar de la proposició que li feien els sastres i els va encomanar el vestit. Reberen una peça de drap per treballar, i vellut, seda, or i tot el que cal per fer un vestit. Passaren vuit dies i el tsar va enviar un ministre seu a veure si tenia llest el vestit nou. El ministre hi féu cap i els sastres li respongueren que el vestit ja estava llest, però li assenyalaren un lloc buit. Ell, que sabia que qui fos ximple i indigne de la feina que fes no podria veure el vestit, va fer veure que el veia i els va felicitar. El tsar va fer que li lliuressin aquell vestit. L'hi portaren i també li indicaren un lloc buit. Ell també va fer veure que veia aquell vestit tan ric, i es va treure el que duia i va ordenar que li posessin el nou. Quan el tsar va sortir a passejar per la ciutat tothom veia que no duia vestit, però ningú no gosava dir-ho, perquè sabien que només els ximples estaven privats de veure el vestit nou. I cadascú es pensava que ell no el veia però que els altres, més sortosos, el podien veure... I el tsar es passejava pertot arreu i tots els súbdits li admiraven el vestit. Tot d'una, un que era molt innocent va veure el tsar i va dir: —Mireu! El tsar es passeja despullat per la ciutat. I el tsar es va quedar tot avergonyit, i tothom va veure que realment no duia vestit. Lleó Tolstoi, Contes, II, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996 |
