1. Avortament

Una qüestió polèmica

L'avortament és la interrupció de l'embaràs o l'expulsió del fetus quan aquest encara no és viable. És qüestió ètica i problema legal quan, de forma voluntària, s'interromp un embaràs no desitjat.

Difícilment es pot negar el caràcter traumàtic de l'avortament i els riscos que comporta per a la mare. Però tampoc es pot negar que són moltes les dones que prefereixen l'avortament a la continuïtat de l'embaràs. Al llarg de la història, les dones han pagat un preu molt alt per l'absència de mètodes anticonceptius i d'un avortament legal i segur; sovint han estat forçades, i encara és així en molts països del Tercer Món, a tenir molts fills en períodes curts de temps, provocant el seu debilitament físic i mort encara joves.

L'avortament és una qüestió ben polèmica perquè implica un conflicte bàsic de drets o valors positius: l'autonomia i llibertat de la mare i el dret de la vida que està en gestació.

La no penalització de l'avortament durant els primers mesos, contemplada en la legislació de la majoria de països occidentals, es fonamenta, bàsicament, en el procés gradual de formació de la vida humana.

La despenalització de l'avortament

El Codi Penal espanyol, de 1995, en els seus articles 144 i 145, castiga tant a la mare que avorta com a totes aquelles persones que, d'una manera o altra, hi col·laboren. Ara bé, aquest nou Codi manté en vigor el cèlebre article 417bis de l'anterior Codi Penal: és l'article que, el 1985 i en ple debat públic sobre la conveniència o no de despenalitzar l'avortament, concretava les tres circumstàncies en les quals es despenalitzava, circumstàncies o supòsits avui vigents.

Els tres supòsits o circumstàncies en les quals es despenalitza l'avortament són:

1. Que l'embaràs suposi un greu perill per a la vida o per la salut física o psíquica de la dona embarassada.
   
   
2. Que l'embaràs sigui conseqüència d'una violació.
   
   
3. Que es suposi que el fetus haurà de néixer amb greus tares físiques o psíquiques.

Com es fonamenta, legalment, la despenalització de l'avortament?

Quant al primer supòsit o avortament terapèutic, es considera que la mort de la mare és un mal de major entitat que no pas l'eliminació del fetus. La llei sempre ha castigat més severament la mort d'una persona que la mort d'un embrió.

Quant al segon supòsit, l'avortament ètic o humanitari, es considera que la dona violada, ja víctima per aquest fet, ha de decidir, personalment i lliure, si accepta o no la maternitat. Si l'Estat l'imposa la maternitat, serà víctima per segona vegada.

Quant al tercer supòsit o avortament eugènic, s'argumenta que si bé el dret valora i protegeix les persones amb deficiències físiques o psíquiques, es pretén evitar el naixement de persones amb moltes probabilitats de ser infelices i amb una qualitat de vida sota mínims. Es pretén evitar, també, la pertorbació dels pares i del medi familiar. Per tot això, l'Estat no pot imposar, coactivament, la continuïtat de l'embaràs.

Regulació suficient? Regulació excessiva?

El Codi Penal castiga l'avortament, no el legalitza. La despenalització és només l'excepció a la regla. En rigor, no és una despenalització de l'avortament sinó només una declaració de no punibilitat de determinades conductes. En aquest context:

Uns demanen la introducció d'un quart supòsit per a l'avortament: la situació socioeconòmica. Un supòsit que consideraria el nombre de fills tinguts, les necessitats familiars, la dimensió econòmica i social en sentit ampli. Altres veuen justificat un replantejament total del tema: legalitzar l'avortament, no només no castigar determinades conductes. En certa manera seria la demanda d'un avortament lliure en base al dret de la dona a la lliure maternitat. Un tercer grup considera injustificada l'actual despenalització de l'avortament tot identificant avortament i homicidi i, conseqüentment, sol·licita la anul·lació de l'article 417bis de l'anterior Codi Penal i que l'actual manté en vigor.

Problema de fons

Aquestes diferents posicions porten a reflexionar sobre una de les grans qüestions de fons: l'ésser humà en formació o nasciturus és absolutament equiparable o igual a l'ésser humà nascut?

Absolutament equiparable? Sí. La vida del nasciturus és ja vida humana. Aquest ésser, aquesta vida humana és persona humana. Conseqüentment: a) l'avortament és un tipus d'homicidi, b) el nasciturus té el dret fonamental a la vida, c) hi ha igualtat entre la vida del fetus i de la dona embarassada.

Raons a favor de l'equiparació:

• Animació immediata del fetus. La creença que just en el moment de la fecundació ja es constitueix una vida plenament humana. L'embrió rep l'ànima just en el moment de la fecundació.

• Autonomia de l'embrió a partir de la fecundació. Es considera que des de la seva fase inicial, el zigot resultant de la fusió de l'òvul i l'espermatozoide és una realitat biològica autònoma. La vida del fetus no sols és vida humana des de la fecundació sinó que és vida distinta de la vida de la mare. Des del moment de la fecundació es conté el codi genètic complet.

Absolutament equiparable? No. La vida del nasciturus és ben diferent de la de l'ésser humà ja format. Conseqüentment: a) l'avortament no és equiparable a l'homicidi, b) la qualitat de persona va unida a l'ésser humà nascut, c) prevalència de la vida i de la salut de la dona.

Raons en contra de l'equiparació:

• Crítica a l'animació immediata del fetus. La tesi de l'animació del fetus just en el moment de la fecundació es vista com un postulat religiós, no sempre acceptat per les mateixes religions; ha estat discutida i debatuda durant segles en el si del cristianisme. La postura tradicional de l'Església és la de l'animació retardada de fetus; sant Tomàs, per exemple, diu que s'implanta l'ànima quan hi ha activitat cerebral. No obstant, la postura actual de l'Església és la de l'animació immediata.

• Crítica a la tesi de l'autonomia de l'embrió. L'embrió o zigot no és una realitat biològica autònoma just a l'instant de la fecundació. Cal parlar de gradualitat en el procés biològic d'iniciació de la vida, no d'instantaneïtat. La vida humana és un procés en diferents estadis. Si bé el zigot, l'embrió i el fetus són organismes vius, l'ésser humà format només existeix quan conclou el procés de gestació: el fetus és una realitat que depèn de la mare.

2. Eutanàsia

L'eutanasia és la mort d'una persona causada per una altra, en principi un professional de la medicina, a petició lliure i expressa de la persona que va a morir. Atenent al seu sentit etimològic, eutanàsia vol dir «bona mort», del grec eu (bo) i thánatos (mort). Una persona posa fi, deliberadament, a la vida d'una altra considerant que això li és un bé: la mort li és preferible a una vida excessiva en sofriment.

Es distingeix entre

• eutanàsia activa o positiva, la que acabem d'indicar i més excepcional, i
• eutanàsia passiva o negativa, la interrupció d'un tractament que manté en vida a un pacient.

Es distingeix, també, entre

• eutanàsia voluntària, quan la persona afectada la sol·licita d'una manera lliure i expressa, i
• eutanàsia involuntària, quan es practica a una persona que és incapaç d'atorgar o no el seu consentiment, per trobar-se en estat de coma irreversible o en el cas d'un nounat amb senyals inequívoques d'irreparables anomalies físiques.

El debat sobre l'eutanàsia està marcat pels greus esdeveniments del segle XX protagonitzats pels nazis: l'aplicació de l'anomenat «programa d'eutanàsia», un programa que portà a l'eliminació en massa d'individus no desitjats per l'Estat. L'eutanàsia quedà associada a crim d'Estat; l'eutanàsia activa voluntària, a suïcidi, i els col·laboradors, presumptes homicides.

Per altra banda, en la història del pensament, occidental o no, trobem diferents filòsofs que argumenten a favor de deixar que la vida s'apagui quan s'ha perdut la seva qualitat o el sofriment es insuportable. Avui el debat sobre l'eutanàsia torna a estar obert. Els avenços de la medicina, certament, permeten allargar la vida humana, però no sempre fan possible mantenir una mínima qualitat de vida.

Sovint s'afirma que la diferència entre eutanàsia activa i eutanàsia passiva equival a la diferència entre matar i deixar morir, és a dir, entre iniciar unes accions que conduiran a la mort d'un pacient i permetre morir no interferint en el curs d'uns esdeveniments que ocasionaran la mort. Exemple del primer seria l'administració d'una injecció letal; del segon, no connectar el pacient a una màquina de respiració. Aquesta diferència, molt sostinguda per Associacions de Metges d'arreu del món, ha esdevingut una important línia de demarcació legislativa: els codis penals de molts països no penalitzen l'eutanàsia passiva però sí l'activa, considerant tota col·laboració com una inducció al suïcidi o com una forma d'homicidi (en el Codi Penal espanyol, article 143).

Ara bé, des d'un punt de vista ètic, la diferència entre eutanàsia activa i eutanàsia passiva, entre matar i deixar morir, no sempre es veu una diferència tan clara i significativa. Certament, dóna cobertura legal al metge quan deixa d'administrar certs fàrmacs o desconnecta certs aparells, però sembla que implica alguna incoherència. Si, com se sol argumentar per prohibir l'eutanàsia activa, la vida és un valor absolut que s'ha de mantenir sigui com sigui, aleshores no s'hauria de permetre cap mena d'eutanàsia. Si, per altra banda, el que més importa és reduir el sofriment de la persona, aleshores tant una com altra eutanàsia hauria de ser permesa.

Qui ha de decidir?

L'eutanàsia activa pràcticament està prohibida a tot el món. Però es donen casos concrets de persones amb malalties irreversibles, amb sofriments poc suavitzables amb fàrmacs, amb total capacitat de decidir, en els quals és difícil, des d'un punt de vista ètic, oposar-se a la petició d'eutanàsia. La transformació d'una persona en un vegetal, a fi d'evitar el dolor, pot ser una profanació de la seva identitat i de la seva dignitat.

En aquest context, documents com el Testament Vital o les Voluntats Anticipades són un valuós pas per assegurar el respecte a l'autonomia i a la dignitat de la persona. El Testament Vital és un document en el qual el signant especifica les pautes a seguir i decisions a prendre en cas de trobar-se en una malaltia ben irreversible i d'excessiu sofriment.