1. Els nostres avantpassats Fins ben bé a mitjans segle XIX es considerava que l'espècie humana tenia una antiguitat de pocs milers d'anys. Una consideració que fou qüestionada, el 1859, quan Charles Darwin publicà el seu llibre L'origen de les espècies. El procés evolutiu —defensava— només és comprensible amb una nova visió del temps, un temps infinitament dilatat: l'evolució dels éssers vius exigeix parlar no de milers d'anys sinó de milions d'anys. Quatre anys després del llibre de Darwin, es descobrí el primer fòssil Neandertal: els científics començaren a acceptar que podien haver existit humans diferents dels seus contemporanis.
Les excavacions iniciades el 1978 a Atapuerca (Burgos) han enriquit la recerca de l'arbre genealògic humà. Les restes d'homínids amb una antiguitat de 800.000 anys han portat a parlar d'una nova espècie, l'Homo Antecessor, suposat avantpassat comú dels neandertals i dels éssers humans actuals. Atauperca és un dels jaciments del món amb més expectatives cara a perfilar l'arbre de l'evolució humana. L'home de Neandertal, que sorgí a Europa per evolució a partir d'un anterior Homo, serà el primer europeu: un europeu indígena i arcaic. L'altra subespècie d'Homo sapiens, ja Homo sapiens sapiens, l'home de Cromanyó, fou un immigrat que arribà d'Àfrica essent un home modern. Neandertals i Cromanyons van habitar territoris propers. Els Cromanyons, més evolucionats, perduren en nosaltres; els Neandertals, es van extingir. |
2. Procés de diferenciació humana Els simis moderns o pòngids i els humans mostrem un gran nombre de similituds però també crucials diferències. A mesura que retrocedim en el temps, es redueixen les diferències. Tots mantenim testimonis del nostre origen, però al llarg dels 10 milions d'anys de procés de diferenciació s'han produït importants canvis o conquestes biològiques que han allunyat els humans dels pòngids, uns canvis que han definit la tendència evolutiva humana. Explorem alguns d'aquests canvis.
|
3. Perspectives 3.1 Avanpassats comuns Cal evitar, per la seva imprecisió, afirmar que l'home prové del mico o dels simis. Mes aviat hem d'afirmar que els simis actuals (pòngids) i els humans compartim un mateix avantpassat, com també compartim un avantpassat amb els monos actuals i amb antres formes anteriors. Però, com ja advertia Darwin, probablement cap dels avantpassat de l'home es semblava a cap dels monos o simis vivents. L'antropologia física cerca les formes fòssils o esglaons que podrien constituir aquests diferents avantpassats. Tots els éssers vius estem emparentats, tots plegats integren l'arbre de la vida; una cinquantena de molècules orgàniques serveixen per a les activitats essencials de la vida, unes molècules que romanen essencialment idèntiques en tots els animals i plantes. «Un roure i jo som fets de la mateixa substància. Si retrocedim prou en el temps, trobarem un avantpassat comú.» (Carl Sagan). 3.2 Descendim d'Adam i Eva? El relat bíblic del Gènesi llegim: «Llavors, de la pols de la terra Javeh Déu va fer l'home i insuflà en els seus narius un alè de vida i l'home s'esdevingué un ésser vivent.» (Gènesi 2,7).
La Bíblia no s'ha d'entendre d'una manera literal; s'ha d'interpretar. No s'ha d'oblidar que els seus redactors estaven condicionats per les concepcions del món del seu propi temps. Són força les autoritats religioses que han afirmat que el llibre del Gènesi està expressat en forma de narració simbòlica. Certament, aquesta visió no ha estat la dominant; un dels seus precursors de mitjans segle XX, el paleontòleg i jesuïta Pierre Teilhard de Chardin, veié obstaculitzada i prohibida la seva obra per defensar una actitud conciliadora entre dades científiques i explicació bíblica. 3.3 Un simi que supera la seva condició
Blaise Pascal (1623-1662), prototipus de l'home modern, ja intuí la grandesa i misèria de l'home en la infinitud del cosmos. Si elevem la mirada vers l'infinit, vers el macrocosmos, l'home, la terra i el mateix sol queden reduïts en un insignificant punt. Què és l'home en aquesta infinitud? Un no-res! Si, en direcció contrària, dirigim la mirada vers el microcosmos, vers els éssers vius més minúsculs, veiem que tot es pot dividir una i altra vegada; fins i tot l'àtom inclou una infinitud d'universos. Què és l'home en aquesta infinitud negativa? Tot un univers! L'home —segueix afirmant Pascal— és una «canya pensant», que «un vapor, una gota d'aigua és suficient per a matar-lo»; però, i aquesta és la seva grandesa, «malgrat l'univers l'esclafés, l'home seria encara més noble que allò que el mata, perquè sap que mor i coneix allò que l'univers té d'avantatge per damunt d'ell; l'univers no sap res d'això.» |