Les roselles són vermelles o ultraviolades?

  

1. Vermelles o ultraviolades?

Les roselles florides que el vent no para de gronxar en un camp ufanós, són vermelles o ultraviolades? Indiscutiblement i evidentment, per als homes són vermelles: les veiem vermelles. Però per una abella que en aquest ufanós camp cerca el seu pol·len, serien també vermelles? La resposta que els humans podem donar a aquesta pregunta és negativa: per a les abelles aquestes roselles no serien vermelles sinó ultraviolades.

Els humans veiem les roselles vermelles; les abelles, ultraviolades. Però com són les roselles en realitat? Els humans, amb les nostres refinades eines, podem veure o captar d'alguna manera el món real? Tots els animals vivim en el mateix món real, en el mateix muntatge d'àtoms, fotons, neutrins, camps gravitatoris i electromagnètics, etc. Però aquest món real no és visible, ni captable, ni intuible, ni experimentable, ni perceptible per cap animal. Cada espècie animal ha desenvolupat receptors que capten certs trets del món real, precisament aquells trets la captació dels quals es rellevant per a la supervivència i reproducció d'aquests animals. (MOSTERÍN Grandes temas de la Filosofia actual). En el món real no hi ha colors, sinó només absorció i reflex de fotons de molt diversa freqüència: els humans capten els fotons de freqüència corresponent al vermell però no capten els fotons de freqüència corresponent a l'ultraviolat.

Roselles

L'abella no pot percebre sinó allò que el seu aparell nerviós-sensorial determina a priori. Els humans només podem percebre allò que el nostre aparell nerviós-sensorial ens determina a priori; no obstant això, hi ha moltes coses que sabem i no percebem, que cauen fora del nostre món perceptual però no conceptual.

El nostre aparell nerviós-sensorial només ens permet respondre a un sector ben reduït de l'immens camp d'energia electromagnètica, és a dir, l'espectre visible (els colors) constitueix una petita part de l'espectre electromagnètic. I no només l'ull humà, el nostre receptor visual, té unes limitacions determinades a priori, sinó que tots els receptors del nostre aparell nerviós-sensorial tenen els seus a priori. Els olors que capta un gos no són pas els meus olors: el seu món olfactiu és molt més gran que el meu món olfactiu. Els lleus sorolls que capta una sargantana em resulten completament imperceptibles: el seu món auditiu no és el meu món auditiu, els seus a priori no són pas els meus.


  

2. El que jo aporto i el que ve de fora: estructures i estímuls

Força abans de les anteriors diferenciacions fisiològiques entre espècies, els filòsofs ja s'havien adonat que els mateixos humans rebem els estímuls del món en funció de quelcom subjectiu, ben personal. Un antic proverbi llatí ho expressa: Quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur; que vol dir: tot allò que hom rep és rebut o estructurat segons la forma del receptor. I, inevitablement, sorgí, a l'Època Moderna la reflexió sobre què pesa més, el que prové de l'exterior, allò rebut, o bé el que el subjecte aporta tot estructurant les dades que rep?

Els racionalistes, com aranyes ...

Els pensadors racionalistes, pensem en Descartes (1596-1650), insistien en tot allò que aporta el subjecte, en els a priori del subjecte: els elements innats. Per a ells, els coneixements més segurs eren els que provenien del meu jo racional. Per altra banda, els pensadors empiristes -pensem en Hume (Escòcia, 1711-1776)- insistien en la força dels fets pelats: només es fiable aquella idea que té al darrera una impressió captada sensorialment.

Els racionalistes,
com les aranyes...

Francis Bacon (1561-1626), en el seu Novum Organum, ja expressà amb una paràbola -en part avant la lettre- aquesta confrontació: ni aranyes ni formigues, sinó abelles. El racionalista, diu Bacon, s'assembla a una aranya que ho treu tot de la seva pròpia substància i, així, teixeix una tela buida; l'empirista s'assembla a una formiga que recull tot allò que troba sense intel·ligència, i que ho porta a casa en estat brut. L'autèntic filòsof no és ni una aranya ni una formiga: col·lecta com una abella el nèctar de les flors i en fa la mel.

Els empiristes, com formigues ...
Els empiristes,
com les formigues...

Com les abelles ...

Treure matèria de les flors del camp i transformar-la amb la pròpia capacitat, com les abelles. Aquesta, metafòricament, serà la concepció del gran il·lustrat Immanuel Kant (1724-1804). Per a Kant, format en la física de Newton, ni la posició racionalista ni la posició empirista explica la realitat dels enunciats de la física newtoniana; cal superar ambdues posicions. El coneixement humà és resultat d'una interacció entre experiència i raó. L'experiència és imprescindible: aporta dades, elements materials; la raó estructura aquestes dades, les fa intel·ligibles, les interpreta. Raó i experiència encaixen en el procés de coneixement.

Així, en l'epistemologia de Kant, l'home no és un receptor passiu dels estímuls que provenen del món, sinó un interpretador actiu. El nostre coneixement està determinat per unes estructures a priori: no coneixem mai les coses tal com són en si mateixes, nosaltres coneixem les coses mediatitzades pel nostre sistema de coneixement. No veiem el món, veiem el nostre món: ens projectem en el nostre coneixement de les coses. Les característiques que el sentit comú atribueix a la realitat mateixa, Kant les atribueix a l'estructura cognoscitiva de l'home. En certa manera, l'espectador, amb els seus a priori, condiciona l'espectacle en el mateix moment de l'observació.

«Però, encara que tot el nostre coneixement comenci amb l'experiència, no per això procedeix tot ell de l'experiència. En efecte, podria ocórrer que el nostre mateix coneixement empíric fos una composició del que rebem mitjançant les impressions i del que la nostra pròpia facultat de conèixer produeix simplement motivada per les impressions a partir de si mateixa. En tal supòsit, no distingiríem aquesta addició respecte de la dita matèria fonamental fins a tant que un prolongat exercici ens hi hagués fet fixar i ens hagués ensinistrat per a separar-la.»
Kant Crítica de la Raó Pura

I què és el que aporta o produeix la pròpia facultat de conèixer? Quins són els nostres a priori? Kant, en la Crítica de la raó pura, explora les nostres capacitats mentals de coneixement: la sensibilitat, l'enteniment i la raó. La sensibilitat, la capacitat de ser afectats per estímuls del món que ens envolta, organitza aquests estímuls mitjançant dues formes, l'espai i el temps. L'enteniment ens permet entendre el percebut per la sensibilitat gràcies a les seves categories, els seus elements formals i a priori, especialment gràcies a la categoria de causalitat. La raó, la capacitat sintètica més potent de l'home, pretén, amb les seves idees a priori assolir una visió final de l'home i el seu món, pretén assolir tot allò que és incondicionat.

Immanuel Kant

  

3. L'apriorisme després de Kant: Lorenz

La concepció kantiana de l'espai i temps com a formes de la sensibilitat, és a dir, com a estructures innates de la meva capacitat sensorial, ha estat el primer reconeixement de que el nostre aparell sensorial con-forma la percepció del percebut. Un primer reconeixement que s'ha vist seguit de posteriors reconeixements. Gràcies a Konrad Lorenz (1903-89) i a altres neurofisiòlegs de la percepció humana, avui sabem que l'a priori sensorial té una indubtable realitat biològica.

Lorenz, en el marc de la teoria evolutiva del coneixement i tot partint de Kant, parla d'uns a priori biològics. Tots els éssers vius estan dotats de determinades estructures innates. Cap ésser viu és, en el moment del seu naixement, un "recipient buit", una "tabula rasa", sinó que ve equipat amb "disposicions" específiques que fan possible l'aprenentatge individual.

Ara bé, aquests a priori són considerats com un resultat d'un procés evolutiu: són a priori de la nostra percepció, però tenen un origen a posteriori, són a posteriori de l'evolució. Per a Lorenz, les estructures innates són, a diferència de Kant però no lluny d'ell, fruits de l'evolució; són resultats de la selecció natural; aquesta, entre tots els "productes de partença" ha donat preferència a aquells que capaciten a l'organisme per a la lluita i la supervivència.

Konrad Lorenz

Si bé Kant negava la possibilitat de conèixer les coses en si mateixes, Lorenz, i amb ell la major part dels naturalistes actuals, accepta una certa relació entre la cosa o existent en si i la forma de la meva sensibilitat o el meu a priori. «La forma ha sorgit al llarg de milers d'anys de filogènia humana, en la confrontació quotidiana amb les lleis reguladores de l'existent en si i com una adaptació a ell, cosa que ha atorgat genèticament al nostre pensament una estructuració àmpliament correlativa a la realitat del món extern». (Konrad Lorenz La teoria kantiana de l'apriorístic des del punt de vista de la biologia actual)

[Guia]