Les roselles són vermelles o ultraviolades? |
1. Vermelles o ultraviolades? Les roselles florides que el vent no para de gronxar en un camp ufanós, són vermelles o ultraviolades? Indiscutiblement i evidentment, per als homes són vermelles: les veiem vermelles. Però per una abella que en aquest ufanós camp cerca el seu pol·len, serien també vermelles? La resposta que els humans podem donar a aquesta pregunta és negativa: per a les abelles aquestes roselles no serien vermelles sinó ultraviolades.
L'abella no pot percebre sinó allò que el seu aparell nerviós-sensorial determina a priori. Els humans només podem percebre allò que el nostre aparell nerviós-sensorial ens determina a priori; no obstant això, hi ha moltes coses que sabem i no percebem, que cauen fora del nostre món perceptual però no conceptual. El nostre aparell nerviós-sensorial només ens permet respondre a un sector ben reduït de l'immens camp d'energia electromagnètica, és a dir, l'espectre visible (els colors) constitueix una petita part de l'espectre electromagnètic. I no només l'ull humà, el nostre receptor visual, té unes limitacions determinades a priori, sinó que tots els receptors del nostre aparell nerviós-sensorial tenen els seus a priori. Els olors que capta un gos no són pas els meus olors: el seu món olfactiu és molt més gran que el meu món olfactiu. Els lleus sorolls que capta una sargantana em resulten completament imperceptibles: el seu món auditiu no és el meu món auditiu, els seus a priori no són pas els meus. |
2. El que jo aporto i el que ve de fora: estructures i estímuls Força abans de les anteriors diferenciacions fisiològiques entre espècies, els filòsofs ja s'havien adonat que els mateixos humans rebem els estímuls del món en funció de quelcom subjectiu, ben personal. Un antic proverbi llatí ho expressa: Quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur; que vol dir: tot allò que hom rep és rebut o estructurat segons la forma del receptor. I, inevitablement, sorgí, a l'Època Moderna la reflexió sobre què pesa més, el que prové de l'exterior, allò rebut, o bé el que el subjecte aporta tot estructurant les dades que rep?
Així, en l'epistemologia de Kant, l'home no és un receptor passiu dels estímuls que provenen del món, sinó un interpretador actiu. El nostre coneixement està determinat per unes estructures a priori: no coneixem mai les coses tal com són en si mateixes, nosaltres coneixem les coses mediatitzades pel nostre sistema de coneixement. No veiem el món, veiem el nostre món: ens projectem en el nostre coneixement de les coses. Les característiques que el sentit comú atribueix a la realitat mateixa, Kant les atribueix a l'estructura cognoscitiva de l'home. En certa manera, l'espectador, amb els seus a priori, condiciona l'espectacle en el mateix moment de l'observació.
|
3. L'apriorisme després de Kant: Lorenz La concepció kantiana de l'espai i temps com a formes de la sensibilitat, és a dir, com a estructures innates de la meva capacitat sensorial, ha estat el primer reconeixement de que el nostre aparell sensorial con-forma la percepció del percebut. Un primer reconeixement que s'ha vist seguit de posteriors reconeixements. Gràcies a Konrad Lorenz (1903-89) i a altres neurofisiòlegs de la percepció humana, avui sabem que l'a priori sensorial té una indubtable realitat biològica. Lorenz, en el marc de la teoria evolutiva del coneixement i tot partint de Kant, parla d'uns a priori biològics. Tots els éssers vius estan dotats de determinades estructures innates. Cap ésser viu és, en el moment del seu naixement, un "recipient buit", una "tabula rasa", sinó que ve equipat amb "disposicions" específiques que fan possible l'aprenentatge individual.
Si bé Kant negava la possibilitat de conèixer les coses en si mateixes, Lorenz, i amb ell la major part dels naturalistes actuals, accepta una certa relació entre la cosa o existent en si i la forma de la meva sensibilitat o el meu a priori. «La forma ha sorgit al llarg de milers d'anys de filogènia humana, en la confrontació quotidiana amb les lleis reguladores de l'existent en si i com una adaptació a ell, cosa que ha atorgat genèticament al nostre pensament una estructuració àmpliament correlativa a la realitat del món extern». (Konrad Lorenz La teoria kantiana de l'apriorístic des del punt de vista de la biologia actual) |