1. Els valors de la modernitat 2. Segle XX: un món de civilitzacions 2.1 Reconfiguració del planeta 2.2 Civilitzacions no occidentals 3. Actitud postmoderna 4. Exigències ètiques mínimes compartides 4.1 Necessitat d'una ètica mínima 4.2 Quines exigències mínimes? |
1. Els valors de la modernitat Durant la Revolució Francesa es van proclamar uns ideals o valors universals. La igualtat, la llibertat i la fraternitat ja no eren drets restringits a un sector de la població o a una part de la humanitat, sinó drets universals.
Però el projecte de la modernitat, dissenyat fonamentalment als segles XVII i XVIII, prengué un equívoc camí al llarg del segle XIX i part del XX. L'home modern, transformat en colonitzador, legitimà la seva expansió arreu del planeta argumentant que els seus valors, valors universals, s'havien d'imposar com a tals, que la civilització occidental, la "civilització", havia de dominar i esdevenir realment universal. Els valors, les institucions i la cultura d'Occident s'exportaren arreu; aquesta era, precisament, una tasca a la qual l'home blanc no hi podia renunciar: era la seva missió històrica. El mateix Rudyard Kipling, autor del popular Llibre de la jungla, transmet aquesta concepció del típic colonial quan defensa que el bé de la colònia rau en l'acceptació de l'avançada cultura occidental. El llibre ensenya que a la Índia només hi ha dos universos acceptables: la civilització dels colonitzadors i el virginal ordre selvàtic; la mil·lenària civilització nadiua és bàsicament ignorada o menyspreada. Kipling es lamenta de la ingratitud dels indígenes que rebutjen o es rebel·len contra la civilització superior. Simultàniament, altres homes moderns denunciaven aquests afanys dels seus coetanis. Sospitaven que darrera dels grans ideals hi havia interessos econòmics i tendències depredadores. Karl Marx, home modern, fou un dels crítics d'aquesta situació. Friedrich Nietzsche, molt més radicalment, sospitava del camí que havia seguit tota la cultura occidental. |
2. Segle XX: un món de civilitzacions 2.1 Reconfiguració del planteta Després de la Primera Guerra Mundial, Europa i els EUA governaven, en forma de territoris colonials o amb control indirecte, quasi la meitat del planeta: la civilització occidental s'imposava. Acabada la Segona Guerra Mundial, el mapa es transformà notablement. En les primeres dècades s'instaurà la política de blocs, el bloc occidental encapçalat pels EUA i el bloc comunista encapçalat per l'URSS. En les dècades posteriors, les de la guerra freda, el planeta incorporà un tercer bloc, el dels estats no alineats. Aquesta panoràmica es descompongué en els lustres finals del segle XX.
Però, per a molts altres, aquest domini de la civilització és només aparent i, en tot cas, aquest domini no es dóna en els aspectes més profundament vitals. L'obra que al 1997 publicà Samuel Huntington, El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial, és una de les argumentacions més decisives a favor de la tesi del naixement i consolidació d'un món pluricivilitzacional. |
2.2 Civilitzacions no occidentals En ple segle XX, els pobles no occidentals anhelaven el benestar, la tecnologia i la cohesió política de les societats occidentals; dissenyaven el seu creixement imitant-ne els valors i les institucions. En les dues dècades finals del segle XX s'ha capgirat la situació: els pobles no occidentals retornen als seus orígens, ja no poden esperar que Occident els atorgui poder i riquesa. Es rebutja una cultura occidental que, en teoria, té com a punt de referència una ètica universal i incondicional, mentre que, en la pràctica, es comporta seguint una ètica ajustada als propis interessos. És un rebuig de l'occidentoxicació i una declaració d'independència cultural respecte d'Occident que van associats a un ressorgiment religiós: en les pròpies i antigues religions molts pobles han trobat la seva més profunda identitat. No només el ressorgiment islàmic és una testimoni de l'emergència d'un món pluricivilitzacional, sinó també l'afirmació asiàtica. Tant a Xina, seu de la mil·lenària civilització confusiana, com al Japó o al mateix món hindú es donen processos d'indigenització, és a dir, de retorn a les més pròpies arrels culturals.
El ressorgiment islàmic actual es presenta com un rebuig de la corrupció i manca de valors d'Occident, aspira a una religió pura, autèntica i exigent, predica el treball, l'ordre i el domini d'un mateix. És una reforma, un despertar que vol ser global, una "reislamització" de tota la societat.
Pels asiàtics, la seva prosperitat econòmica és prova de la seva superioritat moral i, conseqüentment, els seus valors ben bé poden esdevenir valors universals, no els valors decadents d'Occident com ara l'individualisme, el consum desmesurat o la manca d'autoritat. L'islam i Xina encarnen grans tradicions culturals i, als seus propis ulls, són infinitament superiors a la d'Occident. En nom d'aquestes tradicions no només menyspreen les institucions democràtiques sinó que titllen d'occidentals els mateixos drets humans. En les seves tradicions la igualtat o la llibertat no són un valor. |
3. Actitud postmoderna El reconeixement que el nostre planeta és un món pluricivilitzacional, els estudis de diferents antropòlegs sobre els valors propis d'altres cultures, els abusos dels occidentals en el domini d'altres pobles, l'enfonsament de l'optimisme respecte al progrés humà, etc. han portat a qüestionar-se els ideals de la modernitat, especialment, la confiança en les possibilitats de la raó com a eina capaç de resoldre els conflictes entre els humans i d'establir allò que és èticament vàlid per a tots. Així, en les últimes dècades del segle XX, ha sorgit una nova sensibilitat o una nova actitud, la postmoderna, que té com a característica clau assumir la debilitat de la raó davant les grans qüestions: la raó no pot fonamentar uns valors universals.
Els pensadors postmoderns, en contra dels moderns, no donen cap possibilitat als intents d'establir unes mínimes exigències ètiques universals. Aquesta sensibilitat postmoderna recull la posició de molts antropòlegs segons la qual les maneres de viure i els ideals o valors més diversos de la humanitat tenen igual validesa. Un relativisme cultural que tendeix a remarcar les innegables diferències tot debilitant la força del molt que hi ha de comú. |
4. Exigències ètiques mínimes compartides 4.1 Necessitat d'una ètica mínima En diferents moments històrics s'ha argumentat a favor i en contra de la necessitat i de la possibilitat d'exigències ètiques vàlides per a tothom. Avui, la reflexió sobre la necessitat d'una ètica mínima compartida o universal és conseqüència de la doble tendència dominat en el nostre món pluricultural, la centrípeta vers l'afirmació d'allò que és més propi i la centrífuga vers l'augment de relacions multiculturals, és a dir, la tendència a la indigenització o al retorn a allò que es considera cultura autòctona i la tendència a la globalització de les comunicacions. La recerca d'allò que és comú a les diferents societats farà més amigables les inevitables relacions i els intercanvis. Sense un concens ètic, sense un mínim de valors i actituds bàsiques compartides, serà difícil que funcioni l'ordre econòmic i jurídic que tots els Estats pretenen establir. Però, és possible una ètica mínima? En totes les cultures i en totes les civilitzacions es donen normes ètiques i valors assumits pels seus corresponents membres. Certament, els continguts d'aquestes pautes varien, però si ens fixem ja no en la norma moral concreta sinó en el principi ètic que l'inspira, aleshores disminueixen les diferències. Totes les societats tenen unes necessitats bàsiques compartides i un sistema de valors que satisfà aquestes necessitats.
Des d'una perspectiva filosòfica podem argumentar que la raó humana és una capacitat que els humans tenim en comú i que fa possible, utilitzant arguments, anar més enllà del punt de vista particular. Aquesta raó compartida ens permet parlar d'una humanitat compartida: entre els humans no hi poden haver diferències tan grans que facin impossible unes exigències mínimes compartides. Una ètica mínima compartida pot ser assumida, malgrat les discrepàncies dogmàtiques, per totes aquelles religions que estan en les arrels de les civilitzacions del nostre món. El Parlament de les Religions del Món aprovà a Chicago, el 4 de setembre de 1993, una Declaració vers una ètica mundial que dóna testimoni d'aquesta possibilitat. |
4.2 Quines exigències mínimes?
Lligada a la regla d'or, una segona exigència: considerar a l'altre, a tot ésser humà, un subjecte amb dignitat i drets. Un ésser que té un valor en si mateix; que és fi, no un mitjà o un instrument a utilitzar. Una tercera exigència: posar en el consens, no en la lluita, la via per a resoldre els problemes i conflictes humans. Una pauta ètica que, de complir-se, evitaria molts sofriments humans. |