Les lleis físiques tenen un caràcter forçós es refereixen a la naturalesa i tenen a veure amb l'àmbit del que és. Les lleis de la raó pràctica, és a dir, les lleis morals tenen un caràcter d’exigència i tenen a veure amb el que ha de ser: són imperatius.

Els imperatius, que indiquen com s’ha d’actuar, són hipotètics o categòrics. Quan ordenen realitzar una acció com a condició per obtenir una altra cosa, parlem d’imperatius hipotètics; així, si vols estar en forma, has de fer esport; o bé, si vols ser feliç, has de …. L’imperatiu categòric, contràriament, és aquell que no depèn de cap condició: el que s’ordena té valor per si mateix.

Què ordena l’imperatiu categòric? L’ètica kantiana és l’ètica del major d’edat, de la persona autònoma que decideix racionalment i per si mateixa; per tant, l’imperatiu categòric no pot ser una indicació material del que ha de fer o la determinació concreta d’una acció; ha de ser formal. Així el formula Kant: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal. Aquest imperatiu s'anomena també principi d'universalitat; es una actualització de l’antiga regla d’or de la moral que diu: el que no vulguis per tu no vulguis per ningú.

Analitza les següents situacions i selecciona les quatre a les que no és aplicable l’imperatiu categòric o principi d’universalitat. Aquestes quatre són extretes del llibre de Kant titulat Fonamentació de la metafísica dels costums (2a secció); si el consultes, trobaràs les raons del no.

a. Sóc jove i estic còmodament assentat en un mitjà públic de transport; puja una persona força gran i tots els seients estan ocupats. Li he d’oferir el meu seient? Què he de fer? Universalitzo: Sempre que una persona gran accedeixi a un mitjà públic i no hi hagi seient lliures, una persona jove li ha d’oferir el seu.
b. Una persona desesperada i amb fàstic per la vida, però encara amb capacitat racional vol suïcidar-se. Es pregunta si ho ha de fer. Universalitza: Si una persona, sigui qui sigui, es troba en situació desesperada i desagradable, ha de llevar-se la vida.
c. Un individu, empès per la necessitat, vol demanar que li prestin diners; però sap molt bé que no podrà tornar-los. Però també veu que no li prestaran res si no promet fermament de tornar-ho en un temps determinat. Què ha de fer? Universalitza: Quan hom creu que necessita diners, els pot demanar prestats i prometre tornar-los, encara que sàpiga que no ho farà mai.
d. Vaig prometre a un amic que li explicaria de què va un llibre que li toca llegir, però quan és el moment em pregunto si no seria millor anar al cinema. Què he de fer? Universalitzo: Sempre que es fa una promesa a un amic, aquesta s’ha de complir; no es poden trencar les promeses.
e. Una persona que té talent i que pot aportar molt a la societat, contempla la possibilitat de viure còmodament i sense esforç. Es pregunta si ha d’esforçar-se tot desenvolupant les seves sortosos disposicions naturals o limitar-se a gaudir de la vida. Què ha de fer? Universalitza: Sempre que es disposa d’un bon talent se l’ha de deixar oxidar i dedicar-se a l’oci i al gaudi.
f. Una persona a la qual tot li va molt bé, malgrat al seu entorn altres persones viuen amb força dificultats, pensa que això a ell no l’importa i no té cap interès a aportar res pel benestar d’aquests necessitats. Què ha de fer? Universalitza: Quan a hom les coses li van bé i veu que els altres passen dificultats, no ha de fer res per ajudar-los.
g. Un noi, que té costums ecològiques fent la tria de residus, constata que força gent del seu barri no ho fa, fins i tot, disposant de contenidors. Què ha de fer? Ha de mantenir el costum? Universalitza: Si quan un o uns no fan allò que pertoca tots ho deixessis de fer, mai aconseguiríem millores.