1. Escollir i justificar l'acció

Només els humans som capaços d'escollir la nostra acció. Per acció no entenem pas tot allò que fem (fer la digestió, respirar o caure malalt no són pas accions), sinó aquella activitat que fem d'una manera conscient i voluntària. Des d'aquesta determinada perspectiva, els animals no realitzen accions; la seva conducta no és conscient ni voluntària, sinó genèticament determinada. Certament, els humans estem genèticament condicionats, però hem arribat, en el nostre procés evolutiu, a ser capaços d'interposar el pensament entre l'estímul i la resposta.

La conducta animal tendeix a ser programada, automàtica: l'estímul i la pròpia biologia determinen unívocament i sense error la resposta.

La conducta humana sovint és semblant a la conducta animal, però l'ésser humà —un organisme força més complex— necessita fer-se càrrec de la situació i escollir una de les diferents possibilitats. Amb la seva llibertat i responsabilitat, li cal decidir i justificar la seva acció. En les accions humanes hi conflueixen elements com motius, intencions i fins, resultats i conseqüències; tots volem que les nostres accions tinguin sentit i que aquest sigui comprensible pels que ens envolten. Per tot això, ens cal justificar o «fer justa» la nostra elecció. Per altra banda, els humans podem tancar els ulls a aquesta necessitat de la nostra espècie i viure d'una manera típicament animal, només ens cal «passar» de justificar les accions tot oblidant la pròpia racionalitat.

2. Tipus de persones

Segons com assumim la nostra possibilitat d'escollir i justificar les nostres accions podem parlar de diferents tipus de persones.

Persones morals. Persones que es plantegen problemes morals, que volen justificar el seu comportament, tot raonant la seva decisió i actuació. Persones immorals. Persones que tot reconeixent les normes i els valors de la seva societat, els infringeixen i hi viuen d'esquenes, posant el propi interès per davant de tot. Només respecten les normes si d'això se'n desprèn un benefici. Pels immorals és imprescindible que els demés sí respectin les normes, del contrari haurien de replantejar la seva actuació.

3. Persones amorals. Persones que no accepten la necessitat de justificar el seu comportament, indiferents a qualsevol qüestió moral i incapaces de preocupació moral pels altres. Tot s'hi val mentre s'obtinguin bons resultats, especialment, resultats econòmics. Sembla impossible que un ésser racional pugui ser amoral: tots tenim la necessitat d'elegir i justificar el que fem, no podem actuar sempre automàticament.
   
   
4. Persones desmoralitzades. Persones que havien après i assumit pautes morals però que ara, per factors com manca de coratge o de resistència, per desorientació en un món canviant o per simple contagi social, s'han devaluat o soterrat les seves exigències. S'ha difuminat el nord que abans guiava les seves vides.

Amb quin d'aquests tipus de persona voldríem ser identificats? Potser és el moment de fer-nos una altra pregunta: "per què hem de ser morals si no ser-ho sembla que pot comportar avantatges?" És la mateixa pregunta que d'una manera més concreta ja es formulava el petit Wittgenstein: "per què hauria de dir la veritat si em pot ser beneficiós dir una mentida?" És una qüestió que tots els filòsofs s'han plantejat.

3. El mite de Giges

Plató, filòsof grec molt amant dels mites, conta en el seu diàleg La República la història de Giges, un home que era moral o just perquè no tenia altre remei, però que va esdevenir immoral o injust quan es van capgirat les circumstàncies.

«Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, estava un dia amb el seu ramat a les muntanyes quan es desfermà una forta turmenta. De sobte, d'un sisme s'obrí un tros de terra i es féu una fonda esquerda. El pastor, meravellat, davallà esvoranc endins i entre altres coses prodigioses contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portelles. S'hi abocà i s'esgarrifà al veure un mort d'una enorme corpulència que duia una anell d'or a la mà. Giges li va treure l'anell i sortí d'allí. Al cap d'uns dies, assistí, amb l'anell posat, a la trobada mensual dels pastors per preparar la notificació al rei de l'estat dels seus ramats. Assegut entre els altres, féu girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es posaren a parlar d'ell com un absent: havia esdevingut invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava endins, esdevenia invisible, quan mirava enfora, tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, maniobrà per ser un dels missatgers enviats a palau per informar al rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l'anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí; amb l'ajuda d'ella parà un parany al rei, l'assassinà i li usurpà la corona.»

El mite de Giges il·lustra el punt de vista segons el qual tothom, si pot, és immoral en benefici propi. Més encara, si algú dotat d'un poder semblant al de Giges s'absté de cometre injustícies i d'apropiar-se dels béns d'altres, seria considerat un desgraciat i un ximple. Perquè ningú és just voluntàriament: tothom qui pot és injust i la injustícia és més avantatjosa que la justícia.

Però, com podem sospitar, no és pas aquest el punt de vista que defensa Plató. El portaveu del seu pensament, Sòcrates, està convençut que per molts beneficis que aparentment es puguin treure d'una actuació injusta, aquesta no és respectada ni pel seu mateix autor. El comportament de l'home injust és insostenible. Més avançat el diàleg, Sòcrates afirma que els humans no podem sinó amagar les accions injustes; qui les fa, només pot viure dissimulant, protegint-se i tement que els altres actuïn com ell. Viure així no és pas un viure feliç.

Per altra banda, el mite de Giges insinua el model de comportament de l'home moral: el que actua amb justícia podent actuar injustament, com si posseís un anell.

4. Ser la persona que desitgem ser

Deixant de banda el mite de Giges, és innegable que una persona pot actuar injustament i no passar-li aparentment res. És per això que, independentment dels molt respectables mòbils religiosos, de les imposicions per part d'alguna autoritat, de premis o càstigs, encara seguim preguntant-nos: per què val la pena ser una persona moral?

En els nostres millors i més generosos moments, sabem el tipus de persona que el nostre jo més íntim desitja ser. No ens importa només el tipus de persona que som sinó també el tipus de persona que, com a éssers racionals i lliures, pensem que estem cridats o destinats a ser. En ser fidel a aquest jo millor es centra més que l'autorrealització, l'autooptimització, és a dir, la realització del millor que hi ha en nosaltres. Aquest és el nostre deure i aquí es troba el cor de la moralitat.

«L'activitat moral és un requisit essencial per a l'autoestima adequada d'un ésser racional. Fracassar en aquesta tasca és fer-se mal un mateix on més dol i on més ha de doldre: en la imatge que un té de si mateix.» Nicholas RESCHER Razón y valores en la Era científico-tecnológica

Aquest esforç moral val la pena perquè permet estar en bones relacions amb un mateix i, indubtablement, fa créixer l'autoestima, la imatge que un té de si mateix. No implica això una crescuda del nostre benestar?

5. Evitar ser un imbècil

Un dels reptes que tota persona té a la vida és el d'evitar ser un imbècil. No imbècil en el sentit psicològic de persona que sofreix alguna patologia mental, sinó imbècil en el seu sentit original, de persona físicament sana però que necessita un bastó de suport per anar per la vida. Es sabut que la paraula "imbècil" deriva del llatí "baculus", que significa "bastó". Així, un imbècil moral és aquella persona que necessita un recolzament exterior a ella mateixa (com ara l'opinió dels altres), perquè té la seva capacitat crítica o la seva consciència desactivada.

«Lo contrario de ser moralmente imbécil és tener conciencia. (…) ¿En qué consiste esa conciencia que nos curará de la imbecilidad moral? Fundamentalmente en los siguientes rasgos: Saber que no todo da igual porque queremos realmente vivir y además vivir bien, humanamente bien. Estar dispuestos a fijarnos en si lo que hacemos corresponde a lo que de veras queremos o no. A base de práctica, ir desarrollando el buen gusto moral, de tal modo que haya ciertas cosas que nos repugne espontáneamente hacer. Renunciar a buscar coartadas que disimulen que somos libres y por tanto razonablemente responsables de las consecuencias de nuestros actos». Fernando SAVATER Ética para Amador

Ser moral implica cercar racionalment la manera de viure millor, de portar una bona vida junt amb els altres éssers humans. Aquesta exigència només es satisfà essent una persona reflexiva, responsable i lliure, cosa que ens allunya de tota imbecil·litat moral.