1. Hinduisme

El substrat més profund de l'hinduisme dominant avui a l'Índia es troba en la civilització Indoària o Vèdica (-1650/-600). Una civilització fruit de l'encreuament de l'antiga civilització de l'Indo amb la dels invasors Aris, un poble indoeuropeu. Brahma, Visnu i Shiva, les divinitats més importants de l'hinduisme, ja apareixen en la literatura de l'època, els textos del Veda ('La Saviesa').

De pelegrinatge al Ganges

Amb el desplaçament dels Aris cap al Ganges (-600) s'inicia una època de més reflexió interior, de més efervescència espiritual, de recerca d'autenticitat més enllà de les pràctiques rituals vèdiques exteriors. És l'època dels Upanixads, paraula que significa assentar-se al costat d'algú; el deixeble, assegut al costat del mestre espiritual o guru, rep confidencialment una doctrina secreta. Quina és aquesta doctrina secreta?

Tots els humans tenim un destí traçat (samsara), passem d'una existència a una altra ocupant cossos diferents, és a dir, estem integrats en una inacabable roda de reencarnacions. Però és la meva actuació (karman) el que em fa merèixer una o altra existència corporal

El jo o atman (alè, respiració) cerca el trencament d'aquest cicle etern d'existències; un trencament o alliberament (moksa) que arriba només quan el jo s'identifica plenament amb l'essència última de l'univers o Brahman. Aleshores el jo perd la pròpia identitat o individualitat, s'adona que és una guspira del gran foc de l'univers, és a dir, esdevé part de l'Absolut impersonal, de l'única Realitat, de 'Déu' o Brahman.


Miniatura del Rigveda

Els textos del Veda (especialment el Rigveda), els Brahamana, els Upanixads, el poema religiós Bhagavad-Gita ('Cant de l'Altíssim') junt amb el Mahabharata del qual forma part, constitueixen els grans textos o corpus de la tradició hindú.

  

2. Buda

Siddharta Gautama (-566/-486) era fill d'una rica i influent família. Però a l'edat de 29 anys abandonà tot el seu benestar i inicià una vida d'asceta errant. S'endinsà el en coneixement dels Upanixads i, als 35 anys, aconseguí el que anhelava: immòbil al peu d'un arbre durant 49 dies, descobrí el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, és convertí en el Buda, l'Il·luminat. Morí als 80 anys havent assolit primer el cessament o neutralització del desig i l'acció, és a dir, el nirvana.

Per què Siddharta abandonà el seu benestar? La llegenda explica que un endeví presagià que es convertiria en un asceta errant. El seu pare, per tal d'evitar-ho, el protegí en la seva confortable mansió oferint-li tota mena de plaers. Però les quatre escapades o sortides de casa el portaren a abandonar la seva còmoda vida.

Quan s'escapà per primera vegada, per la porta de l'est, veient un vell sofrint descobrí la vellesa, no tothom era jove i bell com els que l'envoltaven. En la segona sortida, per la porta del sud, veié una dona malalta: descobrí la malaltia i considerà que la salut era com un somni fugisser. Escapant-se per la porta de l'oest, descobrí la mort al veure que portaven un cadàver a la pira funerària: la vida s'escola inesperadament. En la seva quarta i darrera sortida, per la porta del nord, veié un asceta o monjo que captava, amb una túnica color safrà, tranquil i irradiant serenitat i felicitat. El camí de l'asceta va esdevenir el seu camí.

El punt de partença de la inquietud de Buda no és gens teòric, és la constatació del dolor, del sofriment i de la mort, en una paraula, de la insatisfacció, com a constant en la vida quotidiana dels homes. La insatisfacció és inseparable de la vida: sempre esperem alguna cosa més.

Dels Upanixads acceptà les nocions de karman, samsara i moksa, és a dir, la doctrina de l'encadenament de causes i efectes, la reencarnació inevitable; cercà també l'alliberament: el trencament de la cadena de dolors i sofriments. Però Buda rebutja el concepte de Brahman i la possibilitat del jo d'identificar-s'hi. El budisme és, doncs, una religió sense Déu. No existeix cap Absolut, tot és canvi i transformació, no hi ha res permanent ni a l'exterior (Brahman) ni a l'interior (Atman).

 Buda

Després de la il·luminació, Buda inicià la propagació del seu dharma o veritat budista. El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa i constitueix el nucli del budisme.

Primera noble veritat: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, d'insatisfacció, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi; tot és essencialment fugisser.

Segona noble veritat: l'origen del sofriment es troba en l'afany de viure, en el desig d'actuació, de plaer, de possessió. Ens percebem, erròniament, separats del món i de l'altre: en conflicte.

Tercera noble veritat: el sofriment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desitjos i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. S'acaba la insatisfacció quan es torna a un estat d'harmonia i identificació amb el tot. És el nirvana.

Quarta noble veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos; qui el segueix s'apropa a l'il·luminació. Són els següents: 1. Coneixement recte de les quatre veritats; 2. Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges…; 3. Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment; 4. Acció recta: bona conducta moral; 5. Ocupació recta: guanyar-se la vida sense mal; 6. Esforç recte: fomentar tendències bones; 7. Pensament recte: no cedir als desitjos; 8. Concentració recta: meditació.


Formar part d'una comunitat budista, amb monjos i monges mendicats, implica acceptar cinc preceptes fonamentals i cinc regles. Són com els deu manaments de la comunitat o sangha.

Joves monjos budistes Els cinc preceptes són: no matar o destruir vida; no robar; portar una vida casta; no mentir; no beure begudes alcohòliques. Les cinc regles: menjar només a les hores establertes; no participar en danses, cants, espectacles o activitats frívoles; no embellir el propi cos amb joies o ornaments semblants; no fer servir llits o seients alts i sumptuosos; no acceptar ni plata, ni or, ni diners.

[Guia]