Creences i sabers

Un Temple no és, com és una Àgora, un lloc de debat. És un lloc on s'anuncien respostes o solucions a problemes humans; unes respostes que s'accepten, s'hi creu i són una guia per a la vida. En els temples, la primacia correspon a les creences, unes creences que poden arribar a tenir més força que els sabers.

Amb el cristianisme, es féu ben viva la tensió entre creences i sabers, entre fe i raó, entre religió i filosofia. El cristianisme és una religió que, partint d'una doctrina revelada i recollida en uns llibres sagrats, la Bíblia, anuncia i proclama unes veritats sobre el món, l'home, el bé i el mal que són objecte de creença i pauta d'acció. La filosofia, altrament, no parteix de cap mena de veritat prèvia i aspira, amb la sola força de la raó, a assolir sabers sobre l'home i el seu comportament en el món.

Les relacions entre «creure» i «saber» són complexes. Ja el vell Plató, quatre-cents anys abans de Crist, intentant posar-hi llum, afirma que un saber és una creença justificada i veritable; des de la seva perspectiva, les creences estan per sota dels sabers. Ara bé, des d'altres perspectives, les creences, allunyades dels sabers però arrelades al més profund de la vida, són la gran força que fa moure els humans. Les creences, defensen diferents pensadors, s'imposen per damunt dels sabers, és a dir, la fe té més poder que no pas la raó. A l'hora de cercar un sentit a la vida, la religió sempre ha superat les filosofies.

Religió i Filosofia

Des del primers segles del cristianisme, els pensadors cristians, a l'hora d'estendre arreu i de fer més comprensible el missatge evangèlic, van recórrer a la filosofia. D'aquesta manera, el pensament cristià, que tractava qüestions que ja havien preocupat als filòsofs, rebé una profunda influència d'una determinada filosofia, la de Plató.

Com en el pensament de Plató, els filòsofs cristians van elaborar una visió del món o cosmologia, la creença fonamental de la qual és que Déu ha creat el món i en té cura. Com en la filosofia de Plató, van elaborar una visió de l'home o antropologia, una idea bàsica de la qual és que l'ésser humà ocupa un lloc privilegiat a l'univers per fet d'haver estat creat a imatge de Déu: es considerat fill de Déu.

Igualment, els filòsofs cristians van estructurar, influïts per la filosofia platònica, l'ètica cristiana, en la que s'accentua el deure d'estimar-se els uns als altres, el risc del pecat i la possibilitat del perdó. El Credo o Crec en un Déu és una d'aquestes elaboracions; en un llenguatge popular i intel·ligible, el Credo expressa les creences fonamentals i bàsiques del cristianisme. Certament, tota religió té el seu propi Credo.

«Crec en un Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra. I en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l'Esperit Sant; nasqué de Maria Verge; patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat: davallà als inferns; ressuscità el tercer dia d'entre els morts; se'n pujà al cel; seu a la dreta de Déu Pare totpoderós; des d'allí ha de venir a judicar els vius i els morts. Crec en l'Esperit Sant; la santa mare Església, catòlica, apostòlica i romana; la comunió dels sants, la remissió dels pecats, la resurrecció de la carn, la vida perdurable. Amén.»

Algunes afirmacions del Credo

El Credo conté força afirmacions que ultrapassen qualsevol filosofia; però, altres, mostren un clar rerafons o parentesc filosòfic. Fixem-nos només en algunes de les idees que es proclamen.

«Crec en un Déu»

No es parla d'immortalitat de l'ànima, idea platònica, sinó de resurrecció de la carn, de la totalitat de la persona. La dicotomia ànima i cos, totalment platònica, no queda establerta en el Credo, és més platònica que bíblica.