1. Tot gira entorn de Déu Com el judaisme i el cristianisme, l'Islam és una religió monoteista. Com aquests, es constitueix entorn d'un llibre, un llibre sagrat que és paraula de Déu. Recitant fragments d'aquest llibre, el creient es troba més a la vora de Déu, Al·là; però l'Islam és una religió eminentment social. Els seus caps religiosos són, també, caps polítics. Pels seus fidels, la religió és molt més que qüestió personal; és la realitat entorn de la qual tot gira: individu, societat, economia i cultura; és una vivència que abraça i unifica totes les facetes de la vida. La paraula àrab islam designa l'acte de submissió completa o dependència absoluta respecte a Déu. La paraula muslim o musulmà, aplicada a l'home o dona que s'ha lliurat sense reserves a Déu, prové de la mateixa arrel de la que deriva islam: ambdues fan referència al creient totalment sotmès a Al·là, l'invisible. el totpoderós, el misericordiós.
|
2. Mahoma i l'Alcorà
Mahoma sentí reviure l'experiència religiosa dels antics profetes de la Bíblia. Les revelacions divines entroncaven amb Moisès i amb Jesús; estava convençut que el Déu que li parlava era el mateix Déu que jueus i cristians adoraven. Era el mateix Déu que, des de molt antic, les tribus àrabs adoraven i que per Ell pelegrinaven al preislàmic santuari de la Ka'ba. Però, en aquells temps, qui presidia en aquest santuari de la Meca no era aquest Déu, Al·là, sinó una altra divinitat. Mahoma se sent cridat a recordar i a restaurar l'únic Déu. La religió que forjà, recuperava la idea semítica de la unicitat de Déu i rebutjava la idea cristiana segons la qual Déu ha engendrat un Fill. Mahoma mai es presenta com a messies, ni com a sacerdot, ni molt menys com a fill de Déu, només com a profeta; fou un cap religiós i temporal de la comunitat que ell mateix fundà. L'any 622, era tan gran l'oposició dels que temien veure perjudicada la seva situació a causa de la predicació de Mahoma, que aquest decidí exiliar-se de la Meca i traslladar-se a Medina. Aquesta emigració del profeta, el 6 de juny de 622, es coneguda amb el nom d'hègira (hijra) i és la data en la que s'inicia el còmput musulmà dels anys. A Medina, la religió predicada per Mahona es consolidà i es constituí com a moviment islàmic organitzat segons criteris polítics, amb un únic cap. El 630, gràcies a les armes i a la diplomàcia, retornà victoriós a la Meca. La comunitat islàmica o umma estava afermada.
També després de la mort de Mahoma es féu la redacció de la Sunna (que vol dir comportament tradicional), una recopilació de dites, pautes de conducta i altres ensenyaments del profeta. L'Alcorà i la Sunna constitueixen la llei islàmica o Xara, paraula que significa camí, via: és la norma que s'ha de seguir per aconseguir la salvació. L'Islam no mantingué la seva unitat durant molts anys. Al mateix segle VII es produí una divisió que encara avui perdura. Entorn d'Ali, gendre de Mahoma i quart dels grans califes (caps religiosos i polítics), sorgí la primera divisió; destronat i assassinat, els seus seguidors formaren la Xia (que vol dir 'el partit') i foren coneguts com a xiïtes. Els xiïtes si bé respectaven la Sunna, no acceptaven el seu caràcter sagrat; per a ells, la figura de l'imam ('aquell que es manté al davant') és fonamental: la paraula de Imam Suprem o líder de la comunitat és infal·lible. Al costat d'ells, la majoria de musulmans, que sí reverenciaven la Sunna, foren coneguts com a sunnites. Avui dia, el 90% dels musulmans es reconeixen sunnites, considerant que aquesta és la forma original i ortodoxa de l'Islam. |
4. L'Islam i Occident
Després de segles d'expansió i vitalitat, es produí un llarg estancament cultural. Ni la modernitat ni les revolucions europees penetraren en la civilització islàmica; però sí hi penetrà el colonialisme i amb ell la dominació i la humiliació. La civilització occidental, la sempre gran rival de l'Islam, triomfava i imposava criteris econòmics, polítics i culturals. El segle XX ha conegut diverses actituds i intents de superació del sentiment d'inferioritat del món islàmic:
|