En aquesta pàgina podreu anar llegint cada mes un article d'una secció diferent d'"En Patufet" de l'any 1904 que hagi estat publicat durant aquell mes. No se segueix cap ordre, sinó que s'aniran afegint aquells textos, acudits o historietes que finalment donin una idea de les característiques del setmanari durant el seu primer any d'existència. En tots els casos hem normalitzat la majoria d'aspectes lingüístics. Aquí trobareu els articles del juliol al desembre, per veure els anteriors cliqueu el mes corresponent.
JuliolDes del principi, gairebé tots els números del setmanari s'iniciaven amb una secció titulada "Entremaliaduras" que signava el mateix Patufet. El popular personatge anava desgranat les anècdotes que li havien passat al llarg de la setmana, comentava diversos esdeveniments, feia propostes lúdiques o culturals als lectors. Aquesta secció representava, més que cap altra, l'esperit de la revista. Per llegir aquest mes, no us hem triat cap dels articles més ideològics, sinó el que correspon al 17 de juliol, en que en Patufet anunciava (ja veureu els motius) que se n'anava de vacances. L'estada del personatge per terres catalanes van durar fins l'octubre (quina enveja!) i cada setmana els lectors podien gaudir de les cròniques que descrivien i comentaven el viatge, sovint des d'una òptica barcelonina i conservadora que es decep quan no troba en els pobles les essències patriòtiques que, segons sembla, haurien de conservar.
Ja
ho veieu, no he sabut estar-me del bon costum d'anar a passar uns quants dies
a fora ciutat, per més que les obligacions amb que m'he posat no em
deixen estar ni una hora quiet. Però fillets!, vosaltres mateixos m'heu
fet acabar de decidir al rebre quasi diàriament, d'uns quants dies
ençà, cartes i recados, l'un dient: Patufet, que m'enviaràs
el diari aquí?, l'altre, que me l'enviaràs allà?, és
a dir, una pluja de comandes per l'estil.
Per altra part, tenia l'ase que com que feia temps que no l'havia fet sortir
gaire de l'estable, fins he trobat que es pansia, pobret!, i mireu, així
que li vaig posar els guarniments va fer un bram que no diré que arribés
al cel, però sí que em penso que va fer trontollar els núvols,
puix a la poca estona varen caure unes quantes gotes.
Jo, com sóc de mena modest, a penes ho havia dit a ningú que
me n'anava, però no sé qui va fer de nunci, que tot just vaig
ser a cavall del ruc, en voleu de companys que varen venir a acomiadar-me;
de manera que el burro tot era aixecar el morro enlaire i ensenyar les dents,
que segons diuen quan fan això és senyal que estan alegres.
És clar que m'agrada de veure que són molts els que m'estimen,
i abans d'acomiadar-me'n, els vaig fer saber que ara de poc s'ha format una
Secció al Centre Excursionista de Catalunya dedicada al Folklore català,
com anys enrere ja hi havia sigut, i que té el propòsit de fer
molta feina i profitosa per a l'estudi del nostre saber popular; amb això
vaig dir a tots: ja cal que aquest estiu els que aneu a fora us fixeu i recolliu
les rondalles, cançons, aforismes, tradicions, costums, etc., que us
semblin d'interès i si sabeu enviar-les escrites a la meva estada de
Barcelona, a més de tenir el gust de veure-les publicades, fareu un
bé a nostra pàtria i tindreu content al vostre amic
EN PATUFET
Com que encara ningú no ha encertat les endevinalles del mes de juny, publicarem les solucions més endavant, d'aquesta manera tindreu més temps per distreure-us.
AgostLes vacances d'en Patufet continuaren durant el mes d'agost. Les seves cròniques anaven apareixent en els diversos números de la revista. Al mateix temps, però, col·laboradors habituals o esporàdics del setmanari explicaven temes relacionats amb el període estival. Us hem triat una descripció i les impressions d'un d'aquest col·laboradors que se centra en un aspecte d'un viatge a l'Índia. No volem afegir valoracions, llegiu-vos atentament l'article des del títol fins al final i arribeu a les vostres pròpies conclusions.
Els alarbs dels carrers de Calcuta
(Índia anglesa)
RECORDS
A totes les poblacions del món se solen trobar captaires
en abundor; però, els joves alarbs dels carrers de Calcuta es distingeixen
de tots els altres i se n'enduen l'anomenada per ses particularitats o extravagàncies.
Quan el murriet pobre de Calcuta sap anar sol, sos pocs compassius pares l'engeguen
al carrer perquè, sens ajuda d'altre, entauli la lluita per viure.
No arribat encara al ple ús de raó, aquests pobrets alarbs viuen
en sa majoria a ple aire, al carrer, desconeixent què és dormir
sota teulada. Quan algun touriste tocatardà fa via per aquells
carrers a la nit, troba les dues voreres plenes de dormilegues, en sa majoria
brivalls, veient-se obligat gambades -com les de l'andalús, que va
saltar des de l'esmorzar del dilluns fins al dinar del dissabte, sens trobar
ni un cigró escadusser- per traspassar la vorera i ficar-se a casa.
No hi ha que dir que, aquests alarbs, comencen sempre pidolant. I les seves
habilitats posades en pràctica per fer-se compassius i a la vegada
fer sortir del butxacó de l'armilla alguna moneda, són tantes,
que no es poden contar. Quasi nus, corren pel costat dels cotxes i victòries
cridant i tot fent el ploricó: Buckseesh, sahib; buckseesh, sahib1;
no tinc pare, sahib; no tinc tia ni oncle, sahib; no tinc germans,
sahib; sóc un pobre orfe, sahib; tinc gana, sahib;
no tinc arròs ni puc comprar plàtans, sahib. I mentre
etziben aquesta cantarella, es van trucant el ventre per fer veure que el
tenen buit.
Abusen tant d'aquests cops de puny, que a molts se'ls veuen unes grans plaques
de pell tan dures com la del camell o com la del palmell de la mà dels
treballadors del camp. Com que tals carícies se les donen amb la mà
mig tancada, fan un soroll parescut al que s'obté copejant un carretell
buit o bé un tabal.
Als grans mercats de Calcuta, s'hi troben per centenars els xicots que duen
grans paners o cistells damunt del turbants dels seus caparrons.
Els pobrets es guanyen la vida portant les compres i fent de carregadors o
bastaixos. Creuríeu estimats amiguets, que la majoria dels negociants
d'allí i fins els grans magatzems dels bazars començaren així
sa carrera? Doncs no ho estranyeu, perquè tal com ho pregunto, és.
Això ens fa veure que la pobresa no rebaixa, i de joves captaires n'han
sortit grans milionaris; perquè tingueren prou força de voluntat
per fer bona la màxima aquella que: "amb constància tot
s'alcança".
1. Buckseesh, igual a cèntims;
Sahib, igual a anglès blanc.
Joseph Mª Montaner. Pbre.
Paramea, juliol de 1904
Ningú no ha enviat les solucions a les endevinalles proposades el mes de juny, de manera que deixarem les solucions per al mes de setembre.
Setembre De bon començament, una part important del setmanari es nodria de les col·laboracions infantils. Sobretot poemes, però també contes, acudits (fins i tot se'n publicà un de Dalí quan tenia 15 anys), il·lustracions, endevinalles, etc., enviats pels lectors, eren un dels atractius i dels reclams d'"En Patufet". En alguns casos, aquestes participacions s'havien convertit en un element clau d'algun dels números i a través d'elles la revista podia manifestar indirectament la seva ideologia. Això és el que va passar el mes de setembre: en el número del dia 11 no apareixia cap referència a la diada nacional de Catalunya, en canvi en el número següent es va publicar el diàleg que podeu llegir a continuació i que vosaltres mateixos jutjareu.
1714
Diàleg per a dos nois, premiat en Manresa, en un Certamen Literari
A mon millor amic
En Marc Miravitlles i Solà
Peret: -Déu te guard Jordiet, feia dies que no t'havia
vist...
Jordiet: -Ja ho pots ben dir, Peret; des d'aquell dia en què vas dir-me:
"quan ens tornarem a trobar t'explicaré per què cada any,
l'11 de setembre, els catalans ens hem de vestir de dol i resar pel sufragi
de les ànimes dels nostres avantpassats germans, que el 1714 donaren
gloriosament ses vides per defensar nostra Pàtria." -Vols explicar-m´ho,
amic meu?
Peret: -Prou, home, prou, ja ho crec.
Jordiet: -Doncs, apa, noi, perquè tinc un desig de saber-ho...
Peret: -Oh, company meu! Si ets bon català, la sang et bullirà
dintre tes venes en saber-ho... Visca Déu! Si sols en pensar-hi...!
Jordiet: -Ja he sentit a dir que tot nostre mal ve d'allà... de Ponent...
però com que sóc tan menudet, no he pogut mai capir per què
en venia.
Peret: -Doncs t'ho diré breument. Escolta bé; Catalunya, ans
de l'11 de setembre de 1714, era completament lliure. Es governava per si
mateixa, no necessitava que cap més nació o Estat, la mangoneges
per res; creixia a passos de gegant tant en territori com en arts ciències
i cultura; era una nació hermosa, rica i plena, perquè sos fills
feiners per instint, procuraven fer de sa Pàtria una Nació gran
en indústria, en comerç, en ciències, en arts, en agricultura,
en fi, en tot; essent així que Catalunya, tot i ésser una Nació
petita en territor, tenia relació amb les nacions de més importància
d'Europa; vet aquí, doncs, el motiu que a Felip V, rei de Castellà,
l'encengués l'enveja i l'odi contra els catalans i els arrabassés
les llibertats per medi de son nombrós exèrcit, que en la matinada
de l'11 de setembre assaltaren les muralles de Barcelona, entrant-hi a sang
i foc, que el valent Conseller en cap, en Rafel de Casanova, morí abraçat
a la bandera de Santa Eulària al crit de Visca Catalunya! Des d'aquell
fatídic jorn, amiguet meu, Catalunya quedà dominada pel rei
de Castellà. Mes, amb tot i estar oprimits pel centralisme, amb tot
i haver-hi, per desgràcia, molts catalans castellanitzats; mentre hi
hagi un català que respiri, Catalunya serà sa Pàtria;
perquè la Pàtria no mor mai!
Jordiet: -Oh, molt bé, amic Peret, molt bé! Ara comprenc quanta
raó tenen els catalanistes, que lluiten per tornar a fruir la llibertat,
en malhora perduda; és perquè estimen son terrer nadiu, és
perquè tenen cor, perquè senten; perquè aspiren a sa
llengua, sos usos i costums, perquè saben que Catalunya té personalitat
pròpia, i s'estimen més tenir poc i bo i que sigui propi, que
no pas tenir molt, dolent i encara dels altres, des d'ara també vull
ésser catalanista, també vull llibertat per Catalunya.
Peret: -Veig que ho has entès, amiguet meu; tant de bo tots els nens
de casa nostra ho entenguin així, que t'assegura que vindrà
un dia que Catalunya tornarà a ésser el que era. Adéu,
amic meu, adéu i cridem: Visca Catalunya! Glòria als braus catalans
de 1714!
JOSEPH VILARNAU
Sembla que ningú no sap com resoldre les endevinalles del mes de juny. Doncs és possible que no apareguin les solucions fins que algú no les encerti totes.
OctubreJa durant el seu primer any d'existència, "En Patufet" es va convertir en una revista tan popular que va començar a tenir una certa exigència en el nivell dels seus col·laboradors esporàdics, alguns dels quals no es devien sentir capaços d'escriure per si mateixos material de suficient qualitat i optaven pel plagi o la còpia descarada . Aquestes còpies algunes vegades no eren descobertes i s'imprimien com a originals; de vegades, però, el veritable autor descobria que la seva creació apareixia en la revista firmada per un desconegut i demanava a la redacció d'aclarir els fets. Aquest és el cas d'un poema firmat per Manel Alegret en el número 34 de la revista que un joveníssim Josep Massó i Ventós reivindicava com a propi en el número 42:
ACLARACIÓ
Estimat EN PATUFET: Gran sorpresa va causar-me el veure publicat
en el número 34 del teu apreciable periòdic, el meu "Raig
de sol" firmat per Manel Alegret i Leonci, persona completament desconeguda
per mi.
Per l'abril d'aquest any vaig escriure aquesta poesia inspirant-me en una
tradició popular. Amb el bon intent de donar una sorpresa al meu pare,
d'amagat d'ell vaig fer imprimir-me uns quants exemplars que van distribuir-se
entre la meva família i amics.
Un d'aquests exemplars tingué la desgràcia de caure en mans
del tal Manel Alegret i Leonci, qui no va tenir altra feina que copiar-lo
i sorprendre la bona fe del simpàtic PATUFET.
Espero, doncs, que fent-te càrrec de la justícia que m'abona
i per amor a la veritat, tindràs la bondat de publicar aquestes ratlles
en el teu periòdic.
Queda afectíssim servidor i amic,
Josep Massó
i Ventós
NOTA.- Dubtant ja de l'originalitat de la poesia de referència, va ser cridat a aquesta Redacció en Manel Alegret i Lleonci i davant de testimonis va dar-nos formal paraula d'ésser ell l'autor, i així va publicar-se.. Havent resultat sorpresa la meva bona fe amb un engany tan senzill, reconec al meu bon amic en Josep Massó i Ventós, la seva justa indignació a l'ensems que voldria que aquest fet servís d'escarment a tots aquells que es dediquen a fer-se seu el que és dels altres.
A continuació podeu llegir el poema plagiat i jutjar si en Patufet
tenia raó de desconfiar d'un desconegut.
|
Lo raig de sol Jesuset de cabells rossos Manel Alegret i Lleonci |
novembreAquest mes farem una petita trampa. El material que podeu veure no correspon al novembre, sinó al darrer número d'octubre, que estava íntegrament dedicat a Tots Sants. Es tractava d'un monogràfic, imprès a un sol color, dedicat a aquesta diada i en què destacaven els articles sobre els aspectes religiosos i lúdics de la festivitat: la castanyada i els difunts. A continuació teniu la il·lustració de la darrera pàgina, amb un Patufet -sense barretina- que homenatja els escriptors il·lustres del país. També podeu llegir dos poemetes al·lusius.
 |
|
-Si haguessis de tornar a néixer, JAUME COLLELL. Pbre.
Tinc un llorer i un xiprer J. ASSENCI D'ALCANTARA |
DesembreAcabarem l'any amb un poema del magnífic dibuixant i escriptor Apel·les Mestres que va aparèixer en el Calendari de 1905 (editat el 1904). És possible que, tal com van les coses en aquest món, no ens disgustés tenir un país i un rei com el dels versos que llegireu. Quedi, doncs, com un desig.
|
L'últim rei de Xauxa
|
|
L'últim rei que ha tingut Xauxa Mentre va exercir l'imperi Però un dia en la rodona, -Que perduda i encrostada! |
