En aquesta pàgina podreu anar llegint cada mes un article d'una secció diferent d'"En Patufet" de l'any 1904 que hagi estat publicat durant aquell mes. No se segueix cap ordre, sinó que s'aniran afegint aquells textos, acudits o historietes que finalment donin una idea de les característiques del setmanari durant el seu primer any d'existència. En tots els casos hem normalitzat la majoria d'aspectes lingüístics. Els articles dels mesos de gener a juny els podeu llegir aquesta pàgina, els altres, clicant el mes corresponent.

 

gener	febrer	març	abril	maig	juny
juliol	agost	setembre	octubre	novembre	desembre

 

 

Gener

Aquesta secció, firmada per Cristóful -endevineu qui s'amagava sota aquest nom?-, comentava aquells fets de la setmana relacionats amb el món de l'espectacle, que es considerava que podien tenir especial interès per als lectors; de vegades, però, es parlava d'algun lloc, personatge, obra, que tot i no ser recent, mereixia l'atenció dels catalans, sobretot dels barcelonins. En el cas de l'article que podeu llegir a continuació, ens situa en dos llocs de lleure diferents, un dels quals va fa desaparèixer la urbanització posterior de la ciutat.

No sembla sinó que a Barcelona sempre sigui festa. Aneu al Parc i sempre hi trobareu gent encantada mirant les feres, prenent el sol els altres i passejant o avorrint-se els "demés". També hi trobareu bon nombre de companys nostres tirant pa als peixos i a les oques, acompanyats de les corresponents "niñeras" que moltes vegades desempenyen el paper de l'oca i el peix, mentjant-se el berenar dels nins, que distrets amb sos jocs, no es recorden de la minestra, i entretinguts fent castells en la sorra no s'adonen que els budells els ronquen i no es fixen que mentre van cap a casa, la minyona ha fet amistat amb un soldat fill del poble d'ella; que mentre van de "retiro" tant ella com el soldat no han deixat d'escurar-se les dents per haver-se engolit bonament el requisit que amb tant de "cuidado" la mare havia preparat per al seu fillet.
Però deixem-nos de cabòries i anem al gra. Amb quanta il·lusió espero les tardes dels dijous! Com que faig festa al col·legi, quasi sempre vaig a passar un "rato" al Circo Ecuestre, que hi surten uns pallassos que fan riure d'allò més. I quin pet de bufetades i de cops que es plante, companys; sembla que ho donin! Allà hi ha de tot, un cavall que segueixi el compàs de la música i balla el vals com una persona gran, un gos vestit de nena amb vano, barret i amb més enteniment que cap persona, després micos vestits de "jòkei" i de cuiners, un cavallet petit que li donen sopes i li posen un pitet i tot perquè no s'embruti. Vaja, a mi em sembla que aquestes bèsties deuen anar a algun estudi que els ho ensenyen de fer totes aquestes coses, i que no s'equivoquen, no, com que cada dia els fan estudiar i si no saben la lliçó els fan anar als llits descalços i sense sopar. També hi ha dues noies que salten i ballen a sobre d'un fil de ferro sense trencar-lo, un que fa tombarelles a dalt de cavall, i sis germanes que fan les forces; que en saben, nois! I també hi ha un home que trenca plats amb el cap, però em van dir que els hi feien pagar, i ben fet! dic jo, qui trenca paga. Ara ja ho sabeu, a riure cap al Tívoli.-

Cristóful.

 

Febrer

 

En aquesta secció es podien llegir les glosses que Pepet C. feia de cançons infantils. Qui s'amagava sota aquest pseudònim que aconseguia versions tan inspirades? Doncs un jove de 20 anys que més tard seria conegut com el príncep dels poetes i que l'any 1904 acabava de publicar Llibre dels poetes. Sí, es tractava de Josep Carner, que també col·laborava a "En Patufet" amb el pseudònim "Magarrinyes". Aquí teniu la magnífica i tendra glossa de "Plou i fa sol":

Plou i fa sol les bruixes se pentinen; els nuvolots, serveixen de cadires i tot sovint l'escombra fa de pinta; si un sol cabell s'han arrencat, ja criden; quan s'ouen trons són els seus peus que piquen; quan passen llamps és que ses nines brillen. No tinguis por, papelloneta mia, i al quarto fosc no et fiquis al sentir-les entre els drapots, els ferros i les vigues; ton caparró s'ha emmascarat a dintre, ton vestidet se't taca i se t'esquinça. Al quarto fosc els ratolins hi nien i els escarbats hi tenen la gorida. Jo et gronxaré, papelloneta mia, contra mon pit fins que farà bon dia. Vine, amor meu, que l'Àngel Sant vigila i amb sos esguards que la foscor il·luminen fuguint de por les bruixes se pentinen! Pepet C.

 

Març

Gairebé des del principi, va anar apareixent a "En Patufet" una faula. En els primers números l'autor exclusiu era Isop, però més endavant es va diversificar la procedència, i fins i tot es donà cabuda en aquesta secció a les aportacions dels col·laboradors infantils. Per aquest mes us hem triat una faula del "mestre", que ens ha suggerit una certa relació amb el món polític, i com que aquest és un any d'eleccions... Què us sembla?

Del Llop i de la Grua. Faula d'Ísop

A un famejant Llop, devorant una fera se li travessà un os en la gola, i prometen grandíssims donatius a la Grua, si amb el bec el deslliurava d'un tan grandíssim perill, la benigna grua, moguda de pietat, traient l'os de la gola, prestament lo remeià. Mes requerint després la Grua al Llop, que la remunerés del treball, respongué aquell: oh ingrata i maligna Grua, no et recordaràs que tenint el cap dins la meva boca, et podia degollar si volguera? Doncs quina altra remuneració et puc fer de major estima que aquesta? Descobreix en aquesta faula que el servei que es fa a l'inic tot temps resta irremunerat. El plaer que fas a l'inic no és remunerat.

 

Abril

A "En Patufet" anaren alternant-se les rondalles populars amb les d'autors coneguts, sobretot les de Tolstoi. Com que el dia 5 d'aquest mes se celebra la festivitat de sant Vicenç Ferrer, us hem escollit un episodi de la seva vida. D'aquest frare dominicà, excel·lent orador i personatge molt influent en el seu temps (la seva intervenció en l'anomenat compromís de Casp de l'any 1412 fou decisiva per a l'entronització de la dinastia dels Trastàmara ), s'ha captat perfectament una faceta de la seva personalitat en aquesta rondalla. I com que aquest mes se celebra també la diada de Sant Jordi, podeu llegir uns quants textos de l'extraordinari que li dedicà el setmanari.

Mestre Ferrer

Segons diuen, Sant Vicens Ferrer feia de ferrer, que per això l'anomenaven Sant Vicens Ferrer, i era d'una mena de caràcter que es pensava saber tant, que es feia anomenar mestre de tots els mestres, i fora d'això d'ésser un xic de ca l'alabau, no tenia altre defecte.
Quan vet aquí que Nostre Senyor, amb l'intent de corregir-lo, quina en va fer. Es vesteix d'aprenent i se'n va a demanar feina a Sant Vicens, el mestre de tots els mestres.
De primer no el volia perquè deia que ell no tenia temps per ensenyar, que els que entraven a casa seva per aprendre ja havien de ser fadrins fets, però a l'últim se'l va quedar.
Un dia l'aprenent li diu: -Mestre Ferrer, deixeu-me que ferri aquest animal!- que feia poc havien portat, i Sant Vicens per provar-lo va dir:
-Vaja, fes-ho, veia'm com te'n sortiràs.
L'aprenent tot seguit agafà el botavant i amb un cop tallà la pota de l'animal, l'agafà, la collà al cargol, l'escatà bé, li treu la ferradura vella, rebaixa el casc, hi clava la nova i, posant la pota a son lloc, va quedar el peu del cavall ferrat com mai ningú ho hagués fet tan bé.
Veient això, sant Vicens no s'ho sabia acabar que l'aprenent ho fes millor que ell i com no volia que constés que ningú li passés al davant, tocant al seu ofici, va dir:
-Tu que ets aprenent ho fas així, doncs jo que sóc el mestre dels mestres, no vull que sigui dit que no ho sé fer.
Ell que talla l'altra pota, la ferra i se'n va a col·locar-la un cop està llest, però fillets de Déu, llavors van ser els treballs, de cap manera podia enganxar-la a son lloc, fins que a l'últim va demanar quart i ajuda a l'aprenent, que la va col·locar tot seguit.
Amb tot i això, Sant Vicens no es va convèncer i continuava amb la seva dèria de ser el mestre dels mestres.
Quan un dia passa una vella per davant de la ferreria que demanava caritat i l'aprenet li diu si voldria que la fes tornar jove.
Ja ho crec! De seguida li va dir que sí.
Llavors ell que agafa, la fica dins de la fornal i quan va ser ben vermella, la posa sobre la inclusa, i cop de mall va i cop de mall ve, la va deixar com si fos una noia de quinze anys.
Sant Vicens que s'ho guaitava, en veure això diu:
-Tu que ets l'aprenent fas aquesta cosa i jo que sóc el mestre dels mestres no ho faré?
Quina te'n fa, llavors agafa la seva mare que ja era molt velleta i la fica al fornal, però vet aquí que se li va cremar tota i es convertí en un munt de cendra. En veure el que li succeïa, es va trobar perdut i amb grans precs demanà a l'aprenent, per l'amor de Déu i dels sants que l'ajudés. L'aprenent que ho va fer i tot seguit va deixar la mare dels Mestre tan jove, que semblava impossible.
Sant Vicens llavors va exclamar:
-Però, com pot ser això!
I l'aprenent li contestà:
-Encara que sigueu un gran mestre, penseu que sempre n'hi ha un que sap més que vós, i va desaparèixer sense veure'l mai més.
Llavors, Sant Vicens va conèixer que aquell aprenent era Nostre Senyor, i va comprendre que havia volgut esmenar la seva vanitat, de la qual cosa se'n va recordar tota la vida, que per un mai més es va anomenar el mestre dels mestres, i, pel contrari, es va tornar humil, i va acabar per ésser Sant.

Aquesta rondalla, amb el títol "Diuen que Sant Vicens Ferrer..." i amb lleugeres modificacions, fou publicada l'any el febrer de 1924 en "La Rondalla del Dijous" de l'Editorial Catalana, S. A.

 

Maig

La participació dels lectors del periòdic es realitzava no només a través de les col·laboracions literàries que anaven enviant semanalment, sinó també amb la seva participació en els concursos de tota mena que organitzava la revista. Aquest mes en podeu llegir un que consistia a traduir un fragment d'una prosa d'Emili Vilanova. El primer premi consistia en una subscripció de set mesos -per què set i no dotze, per exemple?- a "En Patufet". Traduir Vilanova no era una tasca gens fàcil ja que la llengua col·loquial dels seus personatges no admetia fàcilment un equivalent literal en castellà; si voleu podeu fer la prova vosaltres mateixos abans de llegir el text guanyador, que fou el presentat per Florenci Virgili, del carrer Santa Agna, 24, 4t, 2a.

Traduïu al castellà la següent prosa del festiu escriptor Vilanova, per quin treball donaré tres premis, a les tres millors traduccions que rebi, consistents en set, cinc i tres mesos de subscripció al periòdic. CARICATURA Fragment

La Mariagneta, que era una xerraire amoïnosa, que enraonava seguit i de pressa, sense fer comes, com si se li escorregués la parlador, deia: -D'amable i falaguer amb la reina i els personatges i amb tothom, prou que n'és el meu home. Però a casa, amb els que hi té obligació, Déu el faci un sant! És un Neró. -Mira, Janet, que han portat tals i tals recados, que cesta, que ballesta, si les volen seques o verdes, anem a dir, i començo a explicar-li la comissió amb peces menudes perquè no hi hagi erros, feines canviades o fora de mida o mal entès que luego no ocasioni raons i quimeres que es poden estalviar perquè la parròquia sempre és el mateix: tot ho vol bé, de pressa i a comodo, i aviat és feta una errada, tan tocats i posats i justos de mida com van ser sempre, que ara mateix no es pot treballar per a ningú; amb aquell aleno que van i aquell desespero. -Que no està adobat el rentamans? Miri que la senyora el necessita, que es té de rentar la cara fora del quarto. -Com tenen -ve un altre- aquella cadira? -Filla no està llesta. -Ai el senyoret com es posarà, fa tres dies que l'adoben. I tothom amb aqueixes presses i aquell neguit. Ditxós el que no té de tractar amb la gent... Ai, què volia dir, de què parlàvem? -Té raó: em trenca la paraula sempre. Sense deixar-me acabar d'explicar ni contar-li el que vol cada parroquià. -Al grano, em diu sense deixar-me acabar, tallant-me la paraula a la boca. I expliqui-li vostè amb quatre paraules justes el que no pot dir-se ni amb vint-i-cinc. -Enterado, em fa amb aquella cara de tres deus; com està el dinar? Menja de pressa i amb empentes, que sembla que se li hagi d'escapar el tren, per anar-se'n de seguida al cafè. I jo aquí, vigila a l'aprenent, que quan me n'adono ja està a les escales de la Seu a jugar amb altres murriets que me'l desencaminen... -I quan tornarà l'amo? -em pregunten l'un i l'altre que el tenen de veure per les seves coses. -Perdonin, els dic jo; no té hora ni dia segur. Mai sé res jo. Un cop va estar onze dies fora. "Està a punt el sopar?", em va dir. Consideri, feia tants dies... Després vaig saber que venia de París; sí senyora, de França. I cada dia li arreglava el dinar i el sopar ben calentó, ben aconduït, i ell cavant-se els mistecs, aquella porqueriota de carn mig crua. Li asseguro que vaig passar aquells dies que em vaig envellir per vint anys. Aquella ànsia que no em deixava sossegar, aquell barrinar seguit; on serà ell... que li haurà passat... potser ja és mort. Onze nits sense aclucar els ulls. Valga que me n'anava aquí a santa Marta i em distreia. A comprar no hi estava ni un quart: com si anés a robar. I ell, el grandíssim, a França amb la gent de braç alt, visitant-se amb els personatges i tota classe de marqueses. Deuen ser molt bledes allí baix aqueixa família de suposició. És veritat, com ell té aqueixa làbia que a tothom encisa! Contin allà com el rebrien... Encara diu que no ha trepitjat cap carrer de París. Sempre anava amb cotxe! Mentrestant, jo aquí quedava a deure les setmanades a l'aprenent, no hi havia una malla en tota la casa! Emili Vilanova Del llibre Plorant i rient.

Marianita, que era una charlatana molestosa, que charlaba por los codos, sin marcar comas, ni pararse en barras, decía: -Mi marido para hablar con la reina, con los personajes i con todo el mundo, es amable, y halagador hasta allà. Pero en casa, con los que tiene obligación ¡Dios le perdone! Es un Nerón. -Mira Juanito, que han llevado este y aquel encargo, que si esto, que si el otro, vamos al decir, y empiezo a explicarle el asunto con todos sus pelos y señales para evitar equivocaciones o trabajos cambiados o fuera del caso, o mal entendidos; que luego no ocasiones disgustos o perjuicios que se puedan ahorrar fácilmente, pues el cliente siempre es el mismo: todo lo quiere bien, aprisa y económico, y es muy natural un yerro, teniendo en cuenta lo muy exigentes que son, tanto que es imposible trabajar para nadie, dado lo muy avaros y desesperados que siempre van. -Que aún no está arreglada la palangana? Mire V. que la señora la necesita, pues de lo contrario se ve obligada a lavarse la cara fuera del lavabo. -Cómo tiene aquella silla? -pregunta otra-. Hija mía, aún no está. -Jesús, cómo va a ponerse el señorito; hace ya tres días que la están arreglado. I todos con la mismas prisas y desesperos. ¡Dichoso el que no tiene necesidad de tratar con cierta gente...! Ay, de que hablaba que no me acuerdo? -Es verdad, siempre me interrumpe i no me deja continuar; sin dejarme concluir ni explicar lo que cada parroquiano desea. -Al grano, dice, sin dejarme respirar, dejándome con la palabra en la boca. ¡Y vaya usted a contarselo todo con cuatro palabras justas, cuando se necesitan más de cien! -Entendidos, contesta con aquella cara de judío, ¿cómo está la comida? Come y engulle tan aprisa que parece le falte tiempo para irse enseguida al café. Y yo aquí siempre vigilando al aprendiz, para evitar se vaya a jugar a las escaleras de la Seo, con otros perdidos que me lo pervierten... -Cuando regresará el amo? -pregunta este y el otro, que han de avistarse con él para sus negocios. -Vds. perdonen, respondo yo, no tiene hora ni día fijo: yo nunca sé nada. Una vez estuvo once días fuera de casa. -Cómo está la cena? me dijo de improviso. Figúrese después de tantos días... luego supe que venía de París; sí señora, de Francia. Cada día le preparaba la comida bien condimentada y aderezada; y él comiéndose los mistecs; aquella porquería de carne medio cocida. Le aseguro que con aquellos días me envejecí por 20 años. Aquella ansia que no me dejaba sosegar; aquel continuo discurrir; donde estará él, que le habrá sucedido... si se habrá muerto. ¡Once noches sin pegar los ojos! Suerte que iba a Sta. Marta y me distraía un poco. Para comprar no empleaba ni quince minutos, ¡como si fuese a robar! Y mientras tanto el tunante, paseándose por Francia con la aristocracia; entablando amistad con todos los personajes y marqueses. Deben ser muy zopencos en aquel país, esta clase de familias; aunque no es extraño, pues él tiene una oratoria que a todos seduce. Figúrese que recibimiento le harían. Esta és la hora que aún no ha pisado ninguna calle de París ¡si siempre iba en coche! Entre tanto, yo aquí sin poder pagar el jornal al aprendiz, por no tener ni un céntimo en casa. Florenci Virgili

 

Juny

Com que alguns aviat començaran les vacances i no sabran què fer amb el seu temps de lleure, per anar fent fins que tinguin ben planejat el seu temps, proposem unes quantes endevinalles. Aquesta secció d'"En Patufet" fou una de les més populars durant l'inici del setmanari, ja que no només es tenia l'oportunitat de passar una bona estona, sinó que la revista oferia un premi a qui enviés les respostes correctes. Encara que en els primers números la mateixa revista les proposava, més endavant s'admeteren endevinalles dels lectors o col·laboradors esporàdics. A continuació us presentem tres mostres ben diverses, només la primera de les quals aparegué el mes de juny. Per suposat, entre els qui encertin totes les respostes es sortejarà un bonic regal.

Aquesta és l'endevinalla del més de juny (molt fàcil i del gènere negre):
Qui la fa no la vol pas,
qui la veu no la reclama,
i el qui la té, ben segur
que tampoc l'ha demanada.

En Magarrinyas (pseudònim de Josep Carner) escrivia aquesta carta el mes d'abril al seu avi (si voleu descobrir les capitals, haureu de tenir en compte alguns canvis ortogràfics o la lleugera variació del nom de la ciutat en l'actualitat):
CARTA GEOGRÀFICA
Estimat avi: Enamorat de viatjar; del Passeig de Colon, Dressanes i Pla de Palau, aní a l'estació i després de sopar, istil ràpid, prenguí l'exprés i comencí ma passejada.
Feliç, bo, alegre, constant i no planyent res, he aconseguit recórrer mitja Europa, usant de tots els medis de locomoció, després d'haver navegat pels llacs de Suïssa, carrils i diligències, em teniu de retorn a casa amb eixos "carromatos" espanyols, que heu de vigilar perquè no matin a senzills pedestres.
A la vista us ho contarà més detalladament el vostre nét el que ha gaudit en les vuit capitals que ha anomenat en aquesta carta.
A veure si trobareu quines són les vuit capitals.

Malgrat que es van rebre 382 postals, ningú no va encertar totes les respostes al 1r concurs de preguntes d'"En Patufet". Aquí les teniu:
Primera: En què se sembla la mar a un plet?
Segona: Qui és aquell que pot portar cent arroves de palla i no pot portar un perdigó?
Tercera: Quin és l'ofici més repugnant?
Quarta: Què és el que va d'una part a l'altra sense fer ombra?
Cinquena: Per què hi porten els sants a les processons?
Sisena: Què és el que va de Mataró a Barcelona i no es mou del lloc?

Apa, comenceu a pensar. En tot cas, el mes de juliol podreu consultar les respostes aquí mateix.