Mossèn Anton Navarro és el poeta de la Ribagorça. És un dels
poetes més importants de tots els temps que ha donat el Pirineu occidental
català i un dels escriptors que, juntament amb Magí Morera i Galícia, Josep
Estadella i Arnó i Jaume Agelet i Garriga, van fer possible la consolidació
de la represa de la tradició literària catalana en terres ponentines. No
obstant això, les dades existents sobre la seva obra són certament escasses.
La premsa d'aquells anys
es converteix en una font documental, prou fidedigna, perquè es pugui construir
un perfil biogràfic de la seva intensa activitat humana i literària en terres
catalanes (la franja de Ponent, el Pirineu, l'Urgell i Barcelona). Altres
documents d'arxiu també hi han ajudat, així com la veu d'aquells que el
van arribar a conèixer.
La seva condició de capellà li exigia una dedicació diària i l'allunyava,
a contracor, dels principals centres culturals. Malgrat això, a través dels
certàmens literaris (Acadèmia Bibliogràfico-Mariana,
Jocs Florals de Barcelona, Lleida, Agramunt, Balaguer o Juneda) i de la
col·laboració en un gran nombre de revistes
i periòdics lleidatans, comarcals i barcelonins
(El diario de Lérida, Butlletí del centre Excursionista de Lleida, Lo
Pla d'Urgell, La falç, La Crònica Targarina, Vida Lleidatana, Catalunya...)
entra en contacte amb les personalitats més rellevants i reconegudes dins
el món literari de l'època (a banda dels lleidatans, amb Jacint Verdaguer,
Joan Alcover, Pere Barnils, Joan M.Guasch, Francesc Matheu, Joan Maragall,
Carles Riba, etc.). Literatura i parròquia: aparentment, dos móns força
irreductibles per als propòsits de mossèn Anton Navarro. Dos pobles, dues
etapes poètiques ben diferenciades: Montclar (1904-1914) i Juneda (1915-1923).
També fou mantenidor de certàmens literaris, estudiós del
ribagorçà, traductor de les obres de l'escriptor llatí Ausoni i un destacat
propulsor i animador de tota mena d'iniciatives culturals.
Però Navarro
destaca, sobretot, per la qualitat i el caràcter personal de la seva obra
poètica.
La poesia
fou, de fet, la seva gran i més autèntica vocació,
precisament perquè en ella el poeta, l'home, el mestre, el sacerdot i l'intel·lectual
no eren realitats separades i més o menys inconnexes, sinó que es conformaven
com un tot indissociable, un ideal de vida en plenitud. Els versos li serviren
per expressar alhora la seva religiositat, les seves fantasies, els seus
records, les seves vivències i l'amor per Catalunya; però sobretot, per
poder cantar i descriure, amb tota mena de detalls i amb gran riquesa d'imatges,
la profunda impressió que, ja des de la seva infantesa, li va produir sempre
la contemplació de la realitat natural, la bellesa del paisatge pirinenc
i urgellenc, la seva màgia i el seu misteri. I els versos li serviren també,
moltes ocasions, per expressar els complexos processos interiors, per materialitzar
en paraules els propis sentiments, l'amor i el dolor i, doncs, per comprendre's
i comprendre millor el món circumdant.
