Documento sin título

2. Corrent ideològic i literari de mossèn Anton Navarro
Si Navarro viu al marge del Modernisme, ¿quin és doncs, el seu corrent ideològic i literari amb el qual se sent identificat? Bé, segons Xavier Macià i altres crítics de Navarro pensen que aquest no es troba vinculat a cap grup d’influència generalitzada, però el cert és que sabem que fou col·laborador de la revista Catalunya. Aquesta circumstància no seria significativa si no fos que justament Catalunya, dirigida per Josep Carner, s’erigí ja des del primer moment de la seva publicació com un òrgan clarament separat del Modernisme i que, a través de les seves editorials i de les seves col·laboracions periòdiques, oferí una alternativa a aquell moviment i assentà les bases del que havia de ser, no gaires anys més tard, el Noucentisme.
Catalunya fou una revista profundament selectiva, tant pel que feia als seus col·laboradors com pel que feia als corrents estètics i als escriptors imperants a l’època. Així, per exemple, el modernisme radical i anarquitzant, el ruralisme (la Víctor Català es convertí en carn de canó de la gent del grup de Carner), l’espontaneisme, l’idealisme vuitcentista, el macarronisme lingüístic..., foren ferotgement criticats i bescantats. Els únics que se salvaren de la crema foren Verdaguer (havia esdevingut massa popular i era una figura que calia respectar, ja que representava la renaixença de la literatura catalana), Joan Maragall (la seva veu fou sempre admirada perquè era personal i original), Joaquim Ruyra i, especialment, l’Escola Mallorquina. Catalunya defensà la poètica arbitrària, el sonet, la correcció lingüística, la professionalització de l’escriptor, la civilitat, “un catalanisme molt proper a Prat de la Riba i un catolicisme d’arrel torresibagiana”, la creació d’una política cultural globalitzadora i la dinamització dels processos institucionalitzadors de la cultura.
Pel que he dit, mossèn Navarro, tot i que, durant aquests anys, poèticament se sentia encara molt vinculat a l’estètica verdagueriana i a la poètica maragalliana, ideològicament devia veure amb bons ulls l’afany normalitzador de la cultura i de la literatura que es pretenia des de Catalunya i havia de sentir-se profundament seduït per l’eclecticisme selectiu i pel to moderat de Josep Carner i el grup. A més la voluntat, tan explícita a Catalunya, d’aconseguir una intel·lectualitat catalanista íntimament lligada a posicionaments confessionals havia d’estar molt d’acord amb els interessos d’un capellà com Antoni Navarro.
De fet, mossèn Navarro no assimilà part de l’estètica noucentista, viscuda ja de molt a prop a través de Catalunya, sinó molt tardament. No és fins als seus darrers llibres, (és adir, en la que Xavier Macià i altres Crítics de Navarro han establert com a segona etapa), que el poeta deixa traspuar la influència de poetes com ara Alcover i Llobera, J.M. López Picó o el mateix Carner. Això quant al to, la llengua, perquè quant al tema, Navarro seguirà fidel al referent primer de la seva poesia: el paisatge del Pirineu (la seva terra nadiua), que va conèixer profundament i va estimar apassionadament i desinteressada, i al qual, en definitiva, dedicà els seus millors versos i tot el seu art.
L’obra de Navarro (especialment els seus tres primers llibres) és paradigmàtica del que Jordi Castellanos ha definit com la “poesia de la natura”, especialment a finals del segle passat, una expansió enorme com a conseqüència de la difusió i popularitat de les idees vitalistes, espontaneistes i ruskinianes, d’una banda; i de la concepció d’un nacionalisme idealista, basat fonamentalment en argumentacions ètniques, històriques i geogràfiques, d’una altra. Així, els “poetes de la Natura”, a través dels seus versos, aportaven a la cultura catalana les fonts primigènies –i diferenciadores- de la raça i descobrien les arrels profundes de la Pàtria.
Passa, però, que entre els “poetes de la Natura” hi hagué molt de silvestrisme i poc de literatura. La concepció d’un Art basat únicament en el sentiment, en els efluvis del cor i en l’espontaneïtat sincera i franca dóna sempre uns resultats troglodítics i funestos.
Per sort, Navarro se salvà finalment de caure en una tal il·lusió. Va saber ser fidel a la Natura, en fou un bon poeta, però ideològicament se sabé distanciar de plantejaments ruskinians i espontaneistes excessivament idealitzats. És sobretot en els seus darrers llibres, De l’infinit poema, Roses i estels i Medallons, que Navarro es desempallegà, doncs, aquell estil excessivament metafòric (tan propi de la seva primera poesia), caracteritzat per un barroquisme i un preciosisme verbals impactants i espectaculars, però massa sovint inútils i eixorcs.
Aquesta evolució de la poesia de Navarro cap al sincretisme líric i cap a la depuració formal i lingüística es dóna, lògicament, com a conseqüència de la influència d’autors com Maragall, Costa i Llobera, Alcover...; però sobretot com a conseqüència de la col·laboració activa del poeta a Catalunya i per la coincidència d’interessos amb les propostes ideològiques i literàries que allí s’hi esboçaren i que, després, foren dutes a la pràctica pel Noucentisme.
Que aquesta evolució fou positiva resulta realment obvi per a qualsevol lector de l’obra de mossèn Navarro. Globalment, la qualitat literària de la poesia dels seus darrers llibres és molt superior a la de la dels primers llibres volums publicats. I això no és degut només al fet que Navarro s’ha bastit, amb els anys, un pòsit literari més consistent i més sòlid, sinó fonamentalment al fet que la seva concepció de la Poesia és, en la segona etapa de la seva obra, sensiblement diferent. L’acte creatiu ja no és entès com el moment irracional i inconscient misteriós, durant el qual i amb el qual el poeta aconsegueix de materialitzar, amb pretensions d’objectivitat i servint-se d’una imatgeria exuberant, la realitat que l’envolta; sinó que esdevé el mitjà a través del qual el poeta –sempre des de la plena consciència és capaç d’expressar en un llenguatge perfectament codificat –que és dominat i no que domina les seves racionalitzacions més íntimes i/o la seva experiència quotidiana en relació amb el món que el circumda.

És per això sobretot que en els darrers llibres la poesia de Navarro esdevé més humana i que se’ns apareix com a més propera i actual. En ella el paisatge n’és encara el leit-motiv fonamentalment, però hi apareixen també altres temes com l’amor, l’esperança, la mort...; tot un seguit d’experiències i de motius profundament humans i atemporals, universals, poetitzats sempre amb senzillesa i elegància, amb volguda simplicitat, sense patetismes ni estridències, sense floritures ni barroquismes.

3. Què pensen diversos crítics de l'obra de mossèn Anton Navarro?
Segons A. Plana, Navarro “té a cops la idealitat de Verdaguer i a cops la naturalitat de Maragall”, amb la qual, “la seva sòlida imatgeria pren un relleu més clar de línies i una més dolça escalfor de vida es difon en les paraules”. És a dir, per Plana, la poesia de Navarro s’inscriu perfectament en la línia de tradició de la lírica catalana moderna i conjumina elements (epicitat, idealisme...) típicament vuitcentistes, al cantó d’altres ( naturalitat, vitalisme, popularisme...) característics de la poesia finisecular (en el seu vessant vitalista i regeneracionista) i perfectament representats pel mestratge maragallià.
De Verdaguer, Navarro n’admira i n’assimila el to marcadament panteista, el gust per la contemplació del paisatge, l’inacabable desplegament d’imatges naturals idealitzats i el procés de metaforització monumentalista i ultraèpic.
Per a Alexandre Plana, el lirisme de la poesia de Navarro, “saturat de la visió continuada del paisatge del Pirineu, s’eleva, per la contemplació dels grans espais de cel, a una adoració fervent de les coses naturals, i en cadascuna hi endevina un ignorat camí de bellesa i divinitat. El lirisme de mossèn Navarro pertany així a la branca d’on va néixer el lirisme de l’Atlàntida. Com el nostre gran Verdaguer, mossèn Navarro s’aboca a la visió ideal de la terra i amb un profús de vessall de metàfores la descriu en els seus poemes”

Ara, la influència de Verdaguer en l’obra de Navarro s’evidencia també en la descripció precisa dels detalls mínims, en la seducció per les petites i insignificants meravelles de la Creació. Així, de Navarro podríem dir també- Yxart ho havia dit de Verdaguer- que és alhora un pintor mural i un pintor miniaturista, perquè les imatges dels seus versos ens apareixen a voltes amb una exuberància deixatada i fantasiosa, i a voltes esdevenen delicades i precises, bellament simples.
També argumenten que de Maragall, mossèn Navarro n’hereta el to de franca sinceritat, la simplicitat i la senzillesa expressives (aspectes tots ells essencials de la “teoria de la paraula viva”) i, sobretot, l’habilitat amb què el poeta aconsegueix de fer esdevenir objectes els propis sentiments, expressant a través de l’essència cíclica i canviant de la natura els propis estats d’ànim (i, molt sovint també, els complexos processos socials). És, doncs, de la mà de Maragall, autor molt admirat per mossèn Navarro, que el poeta ribagorçà aconsegueix que el tema principal i fonamental de la seva poesia, el paisatge, esdevingui profundament humanitzat, susceptible d’expressar tant la generositat, el poder i l’amor infinits del Déu Creador envers els homes, la bellesa i magnitud inefable de la seva obra, com el goig, la joia i l’agraïment que l’ésser humà sent en contemplar-lo.
Penso que aquesta doble influència (Verdaguer-Maragall), òbvia i explícita, clarament identificable en l’obra de Navarro, evidencia ja el 1914 per Alexandre Plana, ha estat repetida sense gaires variants- i, el que és més significatiu, sense aportar res de nou sobre el tema- per tots els crítics posteriors. Així, tant Bonaventura Pelegrí, com Xavier Macià el qual pensa que Navarro és un poeta que evoluciona cap al sincretisme líric i cap a la depuració formal i lingüística, com a conseqüència de la influència d’autors com Maragall, Costa i Llobera, Alcover, Josep M. López-Picó o el mateix Carner, i de la col·laboració activa del poeta els anys 1903-1904 a Catalunya, revista eclèctica i ideològica que assentà les bases del Noucentisme. Poeta inspirat i ric d’imatgeria, és un artista de la versificació en un estrofisme cisellat de ritme musical.
Francesc Matheu, com el mateix Josep Borrell el qual remarca que Mossèn Anton Navarro és també un arqueòleg, un historiador i un bon coneixedor del folklore de les contrades pirinenques, que tot estilitzat forma el substrat temàtic de molts dels seus poemes.
Tots ells s’han limitat a comentar la poesia de Navarro més o menys amb les paraules de Plana i des de la seva mateixa perspectiva, i cap d’ells no ha intentat en cap moment de puntualitzar-les o de reconsiderar-les.
I, malgrat tot, resulta clarament obvi que les valoracions de Plana, tot i que agudes i lúcides, tenen un valor molt relatiu i són d’una parcialitat meridiana. I això per la senzilla raó que foren escrites justament l’any 1914, és a dir, quan l’obra de Navarro era encara a mig fer. Així doncs, acceptar la crítica de Plana com a definitiva representava lògicament donar per entès que la poesia de mossèn Navarro era estàtica i unilinial, que no evolucionà en cap sentit, sinó que és encledada en uns models perfectament definits i que era impermeable a tota altra influència.

4. Mossèn Navarro, poeta de la natura
Els tres primers llibres de Navarro són: Pirinenques (1903), La balada del l’hivern (1905) i Cançons perdudes (1912), concretament aquells en què la recreació poètica del paisatge pirinenc n’és un dels trets més característics i en què el to general dels poetes és bàsicament retoricista (seguint els gustos imperants en els certàmens florals de l’època), però sense renunciar de tot al vers-cançó de caire popular, un altre vessant poètic, aquest, en què Navarro excel·leix indiscutiblement; i el seguiran encara tres llibres més: De l’infinit poema (1922), Roses i estels (1925) i Medallons (1927), en què Navarro alterna els poemes de caire neopopular amb d’altres de més personals o circumstancials, però, en tot cas, caracteritzats per una naturalitat expressiva i un tractament molt acurat i precís de la imatge.
El volum Recitacions: Proses viscudes és, doncs, en certa forma, un llibre pont, un intermezzo literari que possibilita el pas cap a un model poètic més contingut i intimista, que posa més èmfasi en aspectes com el ritme i la musicalitat dels versos que no pas en el retoricisme romàntic i en el vessant, diguem-ne, patriòtic de la poesia (el motlle formal i temàtic que imposava el floralesc lema de pàtria, Fe i Amor). Suposa un pas, també, cap a una introducció clara del Jo en els poemes i, amb ell, d’un desplegament temàtic més, diguem-ne, modern, de paisatges interiors més que no pas de paisatges naturals.
En aquest volum hi ha inclòs "El pensament sobre els poetes" on hi podem llegir:
Els poetes són la veu del poble; els poetes de la paraula, els poetes del color, els poetes de la música... Un poble sense poetes serà un poble mut, a faiçó d’un enorme cetaci. Perquè solament ells tenen l’altíssima facultat de condensar els grans ideals; solament ells podran conservar la fesomia de les edats a través dels canvis i mutacions de la història.
Aquestes paraules sintetitzen prou bé, penso, dos dels aspectes centrals de la poètica de Navarro. D’una banda, la dimensió social (educadora, preservadora i messiànica alhora) que aquest atorga a la poesia que, amb una actitud d’humilitat franciscana, ha d’assumir la doble responsabilitat d’expressar l’ànima del poble i de cantar els ideals que afirmen al llarg dels segles. Un tret central del seu ideari poètic i de la seva poesia és, sens dubte, el seu profund i sincer vitalisme, fruit, fonamentalment, del rerefons humanista i religiós de la seva persona i del qual s’impregna tota la seva obra.
“Pensament dels poetes” és un text que data, com hem dit, de 1914 i, doncs, que pertany a un moment decisiu en la trajectòria de l’autor. De fet, Recitacions. Proses rimades suposa, a més de la plena introducció d’un nou paisatge en els seus poemes, el de la plana urgellenca, un punt d’inflexió molt important en la poesia de Navarro. A aquest volum, que recull materials molts diversos (reflexions, rondalles, judicis, comentaris, poemes...), i de molt diversa factura (narracions, proses rimades, apunts...).
Segons Xavier Macià, Navarro és, sobretot, un dels nostres més grans poetes de la Natura. La seva poesia, pregonament arrelada en la seva terra i nascuda del contacte directe amb la realitat circumdant, és d’una gran profunda humanitat. Rafael Español ja havia assenyalat que el poeta, “enamorat de la terra on va néixer (i on va viure), adés canta la grandiositat de la muntanya, adés escampa el perfum de les hortes”. Navarro descriu en versos admirables tota la bellesa del paisatge pirinenc i de la plana urgellenca, tant en els seus aspectes més majestuosos (les muntanyes, els estanys, les avetoses...) com en els seus detalls més ínfims i senzills (les fràgils flors muntanyenques, els xaragalls, les ermites, les cuques de llum, les bellíssimes i fugaces flors d’ametller, les oliveres, la subtil fragància de les pomeres de l’horta...). i això sense oblidar mai els afectes i els sentiments, tan sovint contradictoris (amor-dolor, joia-tristor...), però inherents a la condició humana.
Els seus versos, generosos en descripcions, detallisme, ritme i sensualitat, neixen d’una mirada sensible, humana i honesta. Xavier Macià pensa que una de les raons que explica la profunda impressió que produeix en el lector la poesia de Navarro, com passa també amb la poesia maragalliana, és la seva granítica autenticitat. És a dir, és una poesia sincera, directa i franca, sense artifici vacu o impostat (artifici de forma, sí, però mai de contingut ni emocional). Els seus poemes, recreació artística de la meravella del món, es conformen com un acte d’amor envers els més humils, coses i persones, i com un cant de lloança davant la magnificència i la perfecció de l’obra del pare creador. I aquest acte i aquest cant són sempre, inexcusablement, sincers.
Finalment, en els textos la balada de l’hivern i Poema del Ribagorça (aparegut a Vida Lleidatana, 1929), podem trobar el quefer poètic de Navarro i de l’actitud, humil i exigent alhora, que presideix sempre el seu treball. Són també dues de les obres en què millor s’evidencia aquesta empremta decisiva dels paisatges pirinenc i urgellenc en la seva obra. De fet, els dos textos tenen en comú que l’autor hi interrelaciona ambdós paisatges, amb els seus contrastos i les seves tan diverses realitats. En el primer, partint d’una dada real i, diguem, antropològica: la transhumància ramadera; en el segon, partint d’un element estrictament natural: el seguiment del curs fluvial de la Noguera Ribagorçana. Els poemes, d’altra banda, pertanyen a dues èpoques ben distintes de la trajectòria de l’autor: 1905 i 1929. Aquest fet s’evidencia, per exemple, en el major domini de l’ofici i del vers que trobem en el Poema del Ribagorça i, especialment, en el seu rerefons més compromès i reivindicatiu, però d’altra banda, la dada ens serveix també per corroborar el que havíem afirmat a propòsit del caràcter coherent i unitari del conjunt de l’obra de Navarro, tant pel que fa al to dels seus versos com pel que fa als seus recursos expressius i al seu particular imaginari poètic.