MOSSÈN ANTON NAVARRO:
VIDA I OBRA

-LA NATURA

BOIRA ENDINS Em plau, tot sol, per la tenebra immensa, atravessant els caos dels camps muts, donar al vol les ales amples de ma pensa via enllà les amples solituds. Sense horitzons, ni termes, ni fronteres. com un orat entre buidors sospès, sento en mon cor les vibracions primeres del cosmos quan sortia del no-res. Plany de la terra, núvol que davalles com una cendra que en rosada es fon, mantell del cel que veles i mortalles els insepults cadàvers d'aquest món! Deu ser l'alè del Déu de les boneses quan surava potent damunt del mar; ton bleix és dolç com les remors despreses de l'albada primera al despuntar. Oh boira dolça! Amb ta suau besada tens de les mares els sublims encants, que els blats de la planura desolada s'alegren, a ton pas, com els infants.
	LA POMERA GLAÇADA Ai, la gentil, gaia pomera que un bes del sol de primavera deixà florida i resplendent com una reina de l'orient tota triomfal de porpra i or, gemmes i llum i neus en flor! La malastruga tramuntana que anit fremia per la plana amb ses urpades de botxí de cap a peus la malferí deixant-la trista i profanada, feta l'escarni de la prada. A sos peus jauen les flors blanques que eren la gala de ses branques i aixeca els braços fins al cel, com una esclava d'Israel al mercat públic exposada davant l'horror de la gentada. Un jorn, ai trista! El segador sadoll de febre i de calor davallarà per eixes comes a demanar-te fresques pomes, i tu de pomes, no en tindràs i al seu davant tremolaràs! Tremolaràs de fred i dol. per damunt teu passarà el sol sense donar-te una besada, i el foll gemec de la ventada dirà ton nom per eixos llocs, com una trista ventafocs! Reina gentil fores un dia tota radiant de pedreria, tota amarada de perfum, núvia del sol, plena de llum... Ara, plorant tes mortes flors, sembles la verge dels Dolors!
TERRES PLANES Sempre les tristes i enervants planures! Sempre un ritme mateix i un horitzó! Retorneu-m'hi, bon Déu, a les altures: vull aspirar les alenades pures dels alts turons vestits de resplendor. Sento en mon pit la força sobirana d'una flama bruenta que al cor duc, com els voltors del món vull la capçana, m'ofega el baf fetós de terra plana... voldria ser ocell i em trobo cuc! Vull escoltar el bramuc de les tempestes allà on de l'home la petjada es perd, vull veure el llamp fuetejar les crestes, vull penetrar al fons de les congestes de les eternes neus en el desert. Vull retornar al fons d'aquelles coves on les fades hi guarden son encís i endinsar-me en les místiques alcoves on sempre hi sonen melodies noves que porten tots els vents del paradís. Vull caminar a peu de serra en serra i al sol donar ma emmorenida pell, vull escoltar els elements en guerra, com un gegant, vull dominar la terra guaitant-la tota des d'un alt cimell. Em diran boig perquè en fervent desvari somnio els monts que en ma infantesa he vist; boig i tot, tingués ales per volar-hi... Oh! També era muntanya el Calvari i també deien boig a Jesucrist.
L'OLIVADA I L'àngel qui guarda els camps plegà ses ales i en la pau de les boires s'és reclòs; als gorets vells blanquegen les nadales; l'or de l'automne en l'horitzó s'és fos. Les aigües dels bassals s'han adormides, l'arpa viva del bosc ja no té rims i sonen ramades que han baixat dels cims. A l'ombrívol dintell de sa cabana, com una rosa blanca tardoral, guaita el sol moribund una hortolana sota les ertes branques del parral. Som al desembre congelat, l'entranya del camp tremola com un cor glaçat; de neu verge és florida la muntanya i un bell estol de grives ha passat. La freda boira pels fondals estesa vessa la bruna cendra de son dol, cobrint del camp la virginal nuesa, i després s'aclareix i surt el sol. L'olivada comença..., tremoloses les oliveres, sobre els camps deserts, mostren l'esplet d'olives lluminoses com miríades d'ulls al sol oberts, i floreix un estol de collidores, cantant corrandes, olivars endins; ses veus d'argent, gebrades i sonores, l'ala del vent les porta pels camins; l'olivada és al ple. Tothom tragina, el foc nou dels molins es va abrandant i els ulls i els cors escalfa i il·lumina, com una viva flama d'Esprit-Sant. Nit de Nadal! La terra s'és reclosa sota l'aurífic pavelló dels cels; l'home en la pau de l'infinit reposa i envers Betlem volen els estels. Per caminal gebrat de la cabana, dins del misteri de l'augusta nit, va a la Missa del gall una hortolana que un amor porta dins son cor florit. II Els Reis d'Orient han arribat dins de la nit plena d'estrelles; enllà de l'horta s'ha escampat un remoreig de meravelles. Porten els vents olors de mirres i d'encens i una claror d'Epifania pels olivars es difonia. Enllà dels camps en solitud i els bells estols de collidores van destrenant, feinejadores, sos dolços cants de joventut. Cada corranda, una faldada; cada olivera, un gran esplet; any d'abundor! Any d'olivada! ni mans ni cors no tenen fred! Son himne al Sol, ha dit l'alosa..., la clara joia s'és difosa d'un ametller que és gebre en flor, i entre ses branques s'expandia la lluminosa melodia d'un ametller que és gebre en flor, i entre ses branques s'expandia la lluminosa melodia d'un bell eixam d'abelles dels molins i l'oli verge lluenteja, deixant son rastre pels camins, i per les hortes s'ha escampada la gran onada de perfum; la Candelera és arribada i tot el temple és ple de llum! crema la llàntia del Sant Crist amb l'oli nou, com una estrella, i ja no apar Jesús tan trist dins la foscor de la Capella.	III Dins del molí gloriós de la masia pare, fills i servents són congregats a l'entorn del gran foc que difonia amoroses i dolces claredats. Fan el sopar de la collita nova; els cors de clara joia són curulls i cada llengua un mot de gràcia troba i un esguard d'amor nou tenen els ulls. I diu l'hereu: -En ser a Pasqua Florida un llebrer del més fins en vull comprar que és aleshores que el bon temps convida a escometre guineus pel comellar. Un anell d'or demana cada nina un flabiol de fira els infantons, i la foguera de la llar afina, i s'adorm la mainada pels escons. Llavors l'avi digué: -Tinc una pena que és tanmateix un goig... i us la vull dir. L'olivada d'aquest any ha sigut plena, doncs en la pau de Déu ja puc morir. I a la dolça llangor de sa paraula la flama de la llar s'anà fonent, i volaren les ombres de la taula en un misteri august del Sagrament. I deia finalment: -La nit passada un somni m'és vingut de l'altre món. tots oïen sa veu meravellada amb els ulls closos i acotant el front. Era un merlot que al bec vermell duia una oliva lluminosa, de ma finestra en el dintell brandà son ala generosa. I dins la nit glaçada i bruna, seguint el vol de les estrelles, volant, volant, és perdé entre elles, a la llum blanca de la lluna. I allí l'oliva resplendia com una cuca de Sant Joan, i per una cambra es difonia la dolça llum de l'oli Sant. Jo a recollir-la m'aixecava de la visió meravellat i en mes mans trèmoles vessava dolls de divina claredat; i dins l'entranya em tremolava, com un ocell, el cor glaçat! I sa veu dolça s'extingia dins la tenebra del molí, i quan la tornà la llum del dia era finat el vell padrí...
LES ARGELAGUES No en volen pas d'obagues per a florir al juny les argelagues, volen besos de sol i nits serenes i albades de llum plenes i càntics de moixons i les testes eixutes dels turons; en explosió superba cada mata és un test que un astre serva reblert de polsim d'or com si el cel hi aboqués tot son tresor; apar que, en un esplet d'orgull, la terra una toia esplendent tornar-se vol glorificant amb son esforç la serra per a afrontar el sol. No en volen pas d'obagues, les grogues argelagues; volen aire i moixons i les testes eixutes dels turons. quin goig que fan de llum embriagades, encatifant l'esplèndida muntanya mentre el sol les banya en grans constel·lacions arrenglerades!
	LA MARGARIDOIA Senzilla i bonicoia la humil margaridoia de plata i or apar petita estrella que s'esbadella mostrant als papallons son tendre cor. N'estan encatifades les verdes prades com trossos retallats de l'ample cel, i en son calze s'hi gronxen les abelles deixant-hi cantarelles i xuclant mel. La humil margaridoia n'està tota cofoia perquè porta d'or fi el gai botonet. Així, en l'Establia, la falda de Maria degué florir en néixer el Jesuset.
ROSES I ESPIGUES Les roselles aflamades són el foc de nostres camps, les espigues ja colrades són la glòria en gentils rams. Les roselles són vermelles com la flama de l'amor, ses amigues les espigues són l'essència del fruit d'or. Les roselles aflamades tenen el color de sang, les espigues ja colrades són l'albada del pa blanc. Les roselles són vermelles com els símbols del dolor; ses amigues les espigues són un somni del Tabor. Les roselles aflamades tenen goig i vida breu, les espigues ja colrades són l'etern mannà de Déu. Les roselles són vermelles perquè el sol les va cremant; ses amigues les espigues són un himne triomfant. De la terra en els calvaris, de l'Església en els Sagraris, les roselles, les espigues, sempre juntes, sempre amigues, com les penes i els amors, marquen els itineraris per on van al cel els cors. les roselles són vermelles com les llums de la passió; ses amigues les espigues, ben colrades, ben granades, apilades en garberes, resplendentes per les eres, són el ritme de les planes en el fervent adoració.
	QUAN LES POMERES FLORIRAN Quan les pomeres floriran al dolç de l'Estimada i els oronells retornaran a penjar els nius de la teulada de la solitud, dins una nit plena d'estrelles, retornarà l'Amor perdut, aureolat de la llum d'elles. Quan les pomeres floriran donant al sol ses roses blanques i les abelles brunziran entre la glòria de ses branques i vibrarà la profecia, terres enllà, del Pa i del Vi, l'amor gloriós que un jorn fugia retornà de son camí. Quan les pomeres floriran entre les aigües lluminoses dels regatells que expandiran la flor d'argent de les neus foses i aixecaren sa flama d'or les argelades de les serres, retornarà triomfant l'amor com rei qui ve de llunyes terres. Durà la túnica com els apòstols i els romeus, tindrà la pell tota colrada de tramuntanes, sols i neus; de rossinyols i caderneres vindrà un estol al seu davant, de romanins i roses-veres durà una garba fulgurant. Dins de la nit clara i deserta, plena d'estels i de perfum, quan trobarà una porta oberta, hi deixarà una flor de llum i, en esclatar la nova albada, tots els carrers faran olor d'aquella garba perfumada i aquella rosa de pastor. Quan les pomeres floriran haurà arribat Pasqua florida i els ulls i els cors s'abrandaran, i tota cosa serà ungida de resplendor d'Esperit Sant. i tornarà l'amor triomfant.

FLORS SENSE NOM! Em plau guarda al cor un moment de tendresa per a, quan les trobo, guaitar-les amorosit! Pobretes! Les més humils, les més obscures són les més nombroses, talment com els homes, talment com els astres. I també formen nebuloses i multituds, com els astres i com els com els homes. Creixen i moren, sense història i sense nom, sota el mantell de la Providència. Mirades a ple sol, sense la santa custòdia de l’arbre protector, sense la muralla de les fulles, a la bona de Déu, que hermoses són! Blanques, vermelles, grogues, morades...; cada estel, cada estel, cada nebulosa forma un arc iris en fusió quan el sol les toca. I la lluna juga amb elles abocant-hi el ventijol de la propera serra. Elles, llavors, dansen i riuen besant-se tendrament, i la llum i el ventijol riuen en sa companyia. Flors ignotes, flors humils, flors sense nom! Quan arriba la nit, elles es queden totes tremoloses, corpreses del xoc de la solitud, esperant l’hora del pas del borinot, del papalló d’ales negres, del llimac, del serpent, potser! tràgicament retudes d’aquesta por de ser batejades, malferides, mortes al peu del marge.

-LA FAUNA

A L'ABELLA Abelleta humil que jamai reposes, cupidó gentil de lliris i roses, cascavellet d'or, subtil fetillera que fas de ton cor divina foguera, viatgera ardida de triomfals camins que passes la vida cantant pels jardins ritmes de savieses, normes del sentit i diuen les no apreses lliçons de l'esprit; tu ets la meravella del viure i el morir; deus tenir, oh abella, cor de serafí, que amb l'ala triomfanta passes modulant eixa glosa santa que és llum, flor i cant, i al dolor estoica davant del traïdor saps morir heroica clavant-li el fibló. Abelleta dolça, cascavellet d'or, tes ales espolsa damunt de mon cor! Mostra'm la fermesa de l'esforç constant, dóna'm l'embriaguesa de ton fervor sant! Quan brandes les ales sonores de llum, quina flaire exhales de místic perfum! Claredat de cera resplendor de mel, ton ser rebervera com un astre que fa sa carrera pels camins del cel.
	LA CANÇÓ DEL GRILL Grillet fredolic que dins la nit bruna dius amb ton ric-ric cançons a la lluna; potser et surt del cor la tonada eterna que et dicta l'amor d'alguna lluerna. Ai, ta cançó folla, tènue com un fil, que rítmica brolla de ton cor humil, oració vinguda del temps primitiu, tonada perduda d'un sol sempre viu, dringar de cadena, gemec de dolor d'una ànima en pena tancada en presó! Canta, grillet, canta, que ta veu encanta la lluna i la font i a ton cant responen els astres que donen llum i gràcia al món
ODA A UNA FORMIGA Pelegrins del rostoll que, amb un gra de blat al coll, camines heroicament, quina força tens al cor que en ta vida de dolor torna goig ton sofriment? Ets la lliçó i ets ironia de l'home que et desprecia perquè ton seny és petit, de l'home que du a la pensa a la força del seny immensa i la llum de l'infinit. Ell és ell i Tu ets tu; no l'entendrà mai ningú el concert desconcertat de l'home en sos somnis foll i el gra que tu dus al coll amb tan gran tenacitat. Triomfadora pelegrina, quina llum és que il·lumina tos camins i tos recels? quin foc ton ànima inunda que et deixa sempre fecunda de nous i constants anhels? El delit de tes entranyes portaria les muntanyes a les fondàries del mar, i del sol i de la lluna en faries la fortuna si els poguessis abraçar. Formiga, noble, formiga, jo et desgranaré una espiga cada dia en ton camí i oiré, mentre el gra dus, folla, la cançó heroica que brolla de ton bleixar gegantí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DAVANT D’UN BOU

Sembla el rei d’aquella solitud
i enllà del prat virginalment florit
caminava amb pesada lentitud
gloriosament banyut,
superbament fornit
com una gran muntanya dins la nit,
dessota les estrelles del cel blau
tràgic i resignat com un esclau.
Sos ulls plens de tristesa,
fondos i clars com dos estanys bessons
se badaven amb rítmica peresa,
i era una brasa en un desert encesa
cada pupil·la flamejant, al fons.
Després s’ha deixat caure dins la closa,
damunt l’herba flairosa,
Com un hèroe vençut, tràgicament,
i entre el fulgor radiant de les estrelles
s’han closes ses parpelles
i son gemec darrer s’enduia el vent.