Zeus i Cal·listo: el relat mític |
|
"El guardià de l'Óssa
ha tret els dos peus": La constel·lació
del Bover (Arctophylax) es comença a veure parcialment
en el cel. |
"Deessa del Cintos" és
un epítet atribuït a Àrtemis /Diana.
|
ÀRTEMIS /DIANA és
filla de Zeus i de Leto, germana bessona d'Apol·lo,
és una deessa olímpica que habita els marges
salvatges. Es dedica a la cacera, acompanyada d'un estol de
nimfes. És verge per vocació i protegeix els
parts, la infantesa i l'adolescència. |
Les Hamadríades
són les nimfes dels arbres. |
"Febe" és
un epítet aplicat a Àrtemis / Diana. |
|
En
venir la tercera nit, de seguida veuràs que el
guardià de l'Óssa ha tret els dos peus. Amb les
Hamadríades
i la caçadora Diana, Cal·listo feia part del cor sagrat;
ella, posant la mà damunt l'arc de la dea, digué: "Arc
que toco, sigues testimoni del meu vot de virginitat". La deessa
del Cintos la felicità: "Serva
la paraula", li diu, "i tindràs el primer lloc entre
les meves companyes". I hauria servat la paraula si no hagués
estat tan bella: es guardà dels mortals , pero faltà
amb Júpiter. |
|
Un dia, Febe,
després d'haver caçat mil bèsties als
boscos, tornava a l'hora que el sol és al mig del cel
o un xic més enllà; quan hagué atès
el bosc sagrat, -un bosc ombriu d'espesses alzines enmig del
qual brollava una profunda font d'aigües fresques-, "verge
de Tegea", li digué, "banyem-nos aquí,
en el bosc!" Cal·listo, en sentir l'immerescut
nom de verge, s'enrojolà. També s'havia adreçat
a les nimfes: les nimfes es treuen els vestits; aquesta en
té vergonya i la seva lentitud ja és un mal
senyal. Ja s'havia llevat la túnica: la inflor del
ventre la confon, el pes que porta la denuncia i la traeix.
Aleshores la deessa li diu: "Filla perjura de Licàon,
deixa el cor de les verges i no embrutis la puresa d'aquestes
aigües!"
LICÀON,
rei de l'Arcàdia i pare de Cal·listo,
va ser famós per la seva manca de pietat.
Zeus, per posar-lo a prova, es va presentar a casa seva
disfressat de pelegrí. Licàon li va servir
per sopar un plat de carn humana. El déu, en
adonar-se, va matar els seus fills i, a ell, el va transformar
en un llop. |
Fastos és una
obra d'Ovidi que descriu les festes de Roma. Només
es van arribar a escriure els sis primers llibres, dedicats
als sis primers mesos del calendari romà. |
|
|
TIZIÀ, Diana i Cal·listo
(1559). National Gallery of Scotland. Edimburg. Imatge
de la Web Gallery of Art.
|
|
Quan la lluna hagué
completat deu vegades un cercle nou amb els corns del seu creixent,
aquella que hom havia cregut verge era mare. Ofesa, Juno s'enfureix
i metamorfosa la noia. ¿Què fas? Ben a desgrat seu ha
estat forçada per Júpiter! I quan la deessa hagué
vist en la rival l'horrible semblança d'una fera "que
es llenci ara", digué, "Júpiter als seus braços".
Una óssa esgarrifosa vagarejant per les muntanyes salvatges:
tal era la nimfa que suara el summe
Júpiter havia estimat. |
TRES LUSTRES són quinze
anys. Cada lustre equival a cinc anys. |
|
Ja tenia tres
lustres el vailet nascut de llurs amors clandestins, quan la mare
es feu trobadissa al seu fill. Com si el reconegués, s'aturà
esmaperduda i gemegà: el gemec era la veu d'una mare! El noi,
en la seva inconsciència, l'hauria atravessada amb la seva
aguda pica, si no haguessin estat enduts tots dos a les estances celestials.
Llurs constel·lacions brillen costat per costat: la primera
és la que anomenem Arctos (l'Óssa); Arctofilax
(el Guardià de l'Óssa) fa l'efecte que va a la seva
esquena. |
|
Poeta llatí de l'època d'August (43aC - 18dC)
que va deixar una obra poètica molt variada: elegies
de temàtica amorosa (Amores, Heroides), poemes
didàctics sobre l'art de la seducció (Ars
Amandi, Remedia Amoris, Medicamina faciei femineae), poesia
en vers èpic (Metamorphoses, Fasti) i elegies
de l'exili (Tristes, Epistulae ex Ponto).
Ovidi va esdevenir molt famós a la fi de l'imperi
i durant tota l'edat mitjana. Per aquest motiu hem pogut
conservar gairebé tota la seva obra. A més,
la seva poesia ha exercit una gran influència en
escriptors i artistes plàstics de tots els temps.
|
|
P.
OVIDI NASÓ, Fastos,
II, 155-192. Traducció de Jaume Medina. Fundació
Bernat Metge. Barcelona, 1991 |
|
Nota: si vols veure el text en llatí, visita la pàgina que t'ofereix
The Latin Library.
|
|
|
|
|
|