 |
|
| BIOGRAFIA |
Tot i haver nascut a Barcelona a l'any 1893, la vida i trajectòria artístiques de Joan Miró estan vinculades des de la seva infancia a les terres de Tarragona - primer Cornudella, d'on era el seu pare, i després de Mont-roig- i Mallorca, d'on era la seva mare. Als divuit anys decideix dedicar-se a la pintura en un ambient dominat per les últimes tendències artístiques francesses, que va poder veure en directe en les exposicions cubista i fauve de la Galeria Dalmau de 1912. Aquestes influències, amb les de Cézanne i Van Gogh, són les més perceptibles en les seves primeres obres, entre 1915 i 1918, on mostra ja el seu gust per les figures i paisatges relacionats amb el món rural del seus estius a Mont-roig. La seva identificació amb aquest món és el tema d'una sèrie d'obres realitzades en els anys següents que la crítica ha batejat com detallistes per la minuciossa òptica descriptiva amb la qual tracta els objectes i personatges relacionats amb els treballs del camp.
La masia (1921-1922), un ingenu inventari trascendental i quasi religiós de la granja de la seva família a Mont-roig molt influenciat pels frescos romànics del Museu d'Art de Catalunya, culmina aquesta etapa, després de la qual es trasllada a París, on ja havia viatjat a l'any 1919. L'escultor Pau Gargallo li cedeix durant els hiverns el seu estudi de la rue Blomet, proper al Bal Noir, establiment on es donen cita els artistes i escriptors que a partir de 1924 formaran a les files del surrealisme -Michel Leiris, Georges Limbour, André Masson, Robert Desnos, Antonin Artaud-, Miró, que ja tindria notícies d'aquests ambients a través de Francis Picabia, a qui va conèixer a Barcelona, estableix relació amb André Bréton a traves d'aquest grup i, des de 1925, exposa regularment amb els surrealistes.
No obstant de la seva lealtat al grup, Miró no va ser mai un surrealista ortodoxe. A Carnaval d'Arlequin (1925), i a molts altres quadres dels anys vint i trenta s'aprofita dels nous territoris de fantasia i somni guanyats pels surrealisme per la pràctica artística per aquilatar imatges simbòliques que serveixin a aquest interès per les qualitats mítiques de la terra que ja està present en La masia; el gust surrealista per motius sexuals i escatològics es carrega sempre en Miró del sentit de lo tel.lùric que acompanya tota la seva obra, depurant i simplificant els seus signes. La construcció dels seus quadres té molt a veure amb la gramàtica espaial del cubisme i, sobretot, a la idea fauvista de la yuxtaposició de plànols de color pur -Pintura sobre un collage (1933)- demostrant la seva facilitat per incorporar al seu propi llenguatge les aportacions dels principals moviments de la pintura de vanguarda.
Miró alterna les seves estades parisines, on a vegades es veu obligat a sobreviure amb grans dificultats econòmiques, amb períodes a Mont-roig i Mallorca. Les privacions i la guerra civil espanyola es tradueixen en una pintura atormentada i gestual l'expressió més aguda de la qual és l'obra El segador, pintada per al pabelló de la República Espanyola a l'Exposició Universal a París a l'any 1937 -on es va exhibir junt amb el Guernica de Picasso-, avui perduda. Però serà a l'any 1940, al poble normand de Varengeville, on Miró s'havia instalat fugint de la guerra, quan la seva carrera doni un gir definitiu amb vint-i-tres petites pintures damunt paper mullat i arrugat genèricament titulades Constelacions. Aquestes petites composicions, inspirades per la contemplació del cel estrellat de la costa normanda, no son sino trames de petits pictogrames que cobreixen per igual tota la superfície pintada, convertida així en un espai topològic perllongat més enllà del format. Miró no tan sols depura la seva peculiar simbologia pictòrica sino que descubreix i conquereix un nou concepte de l'espai que anticipa bona part de la pintura no figurativa posterior a 1945. A l'any 1941 Miró torna a Espanya, i una gran retrospectiva al Museu d'Art Modern de Nova York suposa la seva definitiva consagració internacional, que li arriba en el moment en que la seva carrera assoleix la maduressa artística. D'ençà aleshores Miró continua aprofundint i depurant el seu peculiar llenguatgei endinsant-se cada vegada amb més seguretat en nous suports i tècniques. Accentúa la seva dedicació a l'escultura i , des de els anys cinquanta, inicia una col.laboració constant amb Josep Llorens i Artigas en el camp de la ceràmica. Els encàrrecs americans fan possible el seu salt als grans formats i desemboquen en els murals ceràmics que ocuparan gran part del seu temps de de els dos realitzats a l'any 1957 per l' UNESCO a París. Al voltant d'aquests mateixos anys comença a fer dissenys per tapissos i tèxtils, sempre en armonica col.laboració amb destacats artesans del sector, conquerint així nous dominis pel seu llenguatge.
Des de 1956 fins al moment de la seva mort, en 1983, Miró viu a Palma de Mallorca en una espècie d'exil.li interior mentres creix el reconeixement internacional de la seva figura. Allà podrà, per fi realitzar el seu somni de treballar en un gran taller, que l'arquitecte Josep Lluís Sert construeix per a ell a l'any 1956. Al 1975 obre les seves portes a Barcelona la Fundació Joan Miró que, per expressa voluntat de l'artista, es converteix en un centre d'activa promoció de l'art contemporani. No obstant a l'universal prestigi de la seva obra, Miró no va parar mai en l'intensitat de la seva recerca de nous territoris artístics; els seus dissenys teatrals per al montatge de Mori el Merma, del grup La Claca, o la seva última obra , la gran escultura monumental de fibrociment i ceràmica Dona i ocell, instal.lada en un parc de la seva ciutat natal, Barcelona, així ho demostren.
|
