 |
|
| LA SEVA OBRA |
Els inicis de Miró es produeixen sota l'influència de les noves tendències de la pintura moderna francesa -cubisme, fauvisme- que es succeeixen a la Barcelona de principis de segleal voltant de la galeria d'en Josep Dalmau. De la seva etapa de juventud no es coneix cap exercici acadèmic, ni tan sols còpies de les obres clàssiques. Miró inagura la seva obra utilitzant el que més l'interessa d'aquestes primeres avantguardes. Nord-Sud, títol que recull Miró d'una revista francesa és un bon exemple de la contaminació fauvista de pinzellada gruixuda i explosió de colors, que en algunes zones recorda als discs solars de Delaunay; també es pot apreciar l'influència de Cézanne en els objectes que composen el bodegó i la inclusió de ròtuls en el quadre procedeix de les pintures cubistes de Picasso, Georges Braque i Juan Gris.
Un dels fils conductors de l'obra de Miró es la vinculació quasi sobrenatural que té amb la terra, de la qual agafa la seva energia com ho fa un arbre a través de les arrels. Tot i que va nèixer a Barcelona, des de la seva infància va freqüentar Cornudella, a la província de Tarragona, d'on era natural el seu pare, i després Mont-roig -on la família va comprar una masia- i Mallorca, terra natal de la seva mare. Aquest univers tel.lúric sorgeix amb força en una sèrie de quadres entre 1918 i 1924 que sovint es califiquen de detallistes degut al minuciós registre que en ells es fa d'aquest món rural idealitzat que alimenta la imaginació del pintor. Paisatges i objectes diversos apareixen sempre sota una llum intensa i uniforme, com en una epifania d'aquesta misteriosa energia de la terra. La masia, pintada a la tornada del seu primer viatge a París, culmina aquesta etapa immediatament anterior a la decisiva influència que va exercir el surrealisme a partir de 1924 en l'obra de Miró.
Quan Miró s'instal.la al taller que en Pau Gargallo li
cedeix a la rue Blomet de París, entra en contacte amb el grup de poetes i artistes que,
provinents de l'experiència dadà, funden en 1924 el grup surrealista al voltant del
poeta André Bretón. Miró no va ser mai un surrealista ortodoxe, però el potencial que
li ofereix el moviment al legitimitzar allò inconscient i allò oníric com a material
artístic li serveix per alliberar la seva pròpia escriptura pictòrica sintetitzant els
elements tel.lúrics i màgics que ja apareixien a la seva etapa detallista.
Una vegada assimilada l'experiència surrealista, Miró crea una iconografia pròpia
amb una especial atenció a la figura humana. Des l'any 1929 al 1938 es succeeixen una
sèrie d'obres marcades per un traç lliure i segur on el color i la forma construeixen el
quadre. La pràctica del collage li suggereix noves formes per traslladar a la tela. Els
fons d'aquest període són generalment foscos, probablement per la perturbació que
ocasiona a l'ànim de l'artista l'ambient prebèl.lic d'aquests anys. Pintura sobre masonita pertany a la sèrie de les
seves pintures salvatges, grafismes violents que fan referència directament a la guerra
civil. Home i dona davant un munt d'excrements i
Miró s'havia establert amb la seva família a Varengeville, un petit poble de la costa normanda, a l'any 1939 i romandria allà fins que l'avanç de les tropes alemanes van fer que decidís tornar a Espanya a l'any següent. El desitg d'evasió d'una realitat hostil i el contacte amb el paisatge i la llum de Normandia, tant diferents del seu medi mediterrani habitual, queden reflectits en una sèrie de vint-i-tres petites obres pintades entre 1939 i 1941 que porten el títol genèric de Constelacions. El cel junt amb les estrelles són el leit-motiv d'aquesta sèrie realitzada sobre paper mullat i rascat, de manera que un garbuix de línees i petits ideogrames de color, que fan alusió a ocells, personatges al.legòrics, estrelles i animals, activa una superfície viva i texturada. L'imatge del cosmos condueix al pintor a un registre topològic i expansiu de l'espai, avançant, tot i a lo petit del format, els sistemes d'organització que es generalitzen en les grandes teles i en moltes altres de posteriors a 1941.
Amb la tornada a Barcelona al 1942, Miró tanca un turbulent període de la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. La seva carrera s'orienta definitivament a partir de l'exposició de Nova York al 1941, que dinfon la seva fama Estats Units, alhora que la seva escriptura pictòrica madura en un llenguatge personal que venia formant-se des dels anys vint. Les Constelacions li han servit per fer de tot l'espai del quadre una superfície unitària, integrant figura i fons. Des de 1945 el personalísim vocabulari de signes mironians està ja perfectament codificat en les seves pintures d'aquesta època destaca l'enllaç de fons, en els quals el color s'integra amb la textura del suport definint un espai específicament pictòric, és a dir, autònom.
Al 1961, després del seu tercer viatge a Estats Units i les succesives exposicions a la Galerie Maeght, a París, i la Pierre Matisse Gallery , a Nova York, Miró entra en una etapa de depuració i aprofundiment de les seves troballes anteriors ja prefigurada a Blau II i Blau III. Aquest capítol reflecteix, sobre tot, la gran soltura assolida per l'artista a l'hora de traçar, formar, compossar i acolorir quadres. Els grafismes assoleixen un segell tan personal que és impossible no identificar-los. Tot i la seva singular simplicitat, juga amb còdigs que explikquen el moviment i la detenció de les coses; així, per exemple, la trajectòria pot representar-se amb una línea, generalment fina, parada en un punt o en un parèntesi, signe aquest últim que utilitza freqüentment com una barrera que impedeix la fuita de la seva energia.
La seguretat de trepitjar un terrreny ferm, desemboca a mitjans dels anys setanta en una sèrie de quadres en els que l'artista redueix al màxim el seu arsenal expressiu. El pintor es sumergeix en la part més profunda de la seva consciència mítica: "fugia cap a l'interior d'allò absolut de la natura; volia que les meves taques romangueren obertes a la crida magnètica del buit...,estava interessat en el buit, en la perfecta buidetat". Discs solars, el rastre fluid del vol d'un ocell, el subtil traç d'una estrella perdut en un magma de color dens, vibrant i lluminós, són suficient bagatge per donar resposta en el quadre a tant jubilosa introspecció.
Els últims anys en la carrera de Miró es caracteritzen per l'abundant utilització del negre i la despreocupaió en l'aplicació de la pintura sobre la tela, donant lloc a gotejos i esquitxades continues. D'ençà dels anys setanta les exposicions ver la seva obra es succeeixen a un ritme creixent; la seva figura es reconeguda i valorada en tot el món. L'inmediatessa que aconsegueix en els seus quadres es inimitable, els temes als que sempre fa referència -la terra, el cel, la dona i els ocells- són ja clàssics del segle XX, expressats per uns mitjans -sencillessa compositiva, traç segur, colors essencialment primaris- universalitat de la qual demostra l'utilització que ell fa posteriorment en àmbits diferents, com en el del disseny gràfic publicitari.
Tot i que el llenguatge de Joan Miró es forja en el terreny de la pintura, la seva figura artística no quedaria completada sense examinar les incursions en camps afins com l'escultura, la ceràmica o els tapissos. Encara que puguin trobar-se exemples anteriors, la dedicació de Miró a aquestes disciplines es consolida a partir de 1940, quan el seu particular vocabulari està lo suficientment fixat com per admetre aplicacions diferents a les estrictament pictòriques. D'ença 1941 col.labora de forma regurlar amb el ceramista Josep Llorens i Artigas, al que coneixia des de 1915, en la produccó tant de petites peces com de grans murals decoratius en els quals utilitza les possiblitats d'aquesta tècnica amb el criteri experimental que dona ànim a tota la seva obra. El mateix es pot dir de l'escultura, de la qual l'interessa tant especular amb volums i espais com la possibilitat d'incorporar objectes quotidians al seu univers artístic segons la tradició dadà i surrealista. En tots els casos, Miró afronta aquestes tècniques amb juvenil entusiame: el seu objectiu és ampliar els horitzons del seu llenguatge, sense caure en la temptació fàcil de treure-li un rendiment extra a la fama obtinguda com a pintor. |
