 |
|
| INTRODUCCIÓ |
Joan Miró pertany a la segona generació d'artistes moderns, els quals donaven els seus primers passos en el post-impressionisme i, inclús, en els inicis del cubisme. Per aquesta raó Miró incorpora els llenguatges de la modernitat d'una forma natural, sense trencar amb els tradicionals. En aquest sentit resulta curiós que no es conegui ni tan sols un exemple de la pintura acadèmica dels seus anys de formació. A partir de l'any 1920 Miró comença a definir un estil propi, però en les seves obres juvenils les seves influències s'equiparaven al fauvisme i, en una petita mesura, al cubisme.
Pocs pintors del segle XX han arribat a assolir el grau de singularitat que es reconeix en Joan Miró; el seu univers temàtic i simbòlic i la seva peculiar cal.ligrafia pictòrica són tan inconfundibles com personals. Aquesta singularitat no fa d'ell, no obstant, un artista marginal, aliè a la sintonia de l'art del seu temps; tot al contrari, la seva es una d'aquestes presències sense la qual l'art del segle XX haguès estat ben diferent. En la familiaritat de Miró amb les primeres avantguardes té molt a dir la seva formació a la Barcelona de les dues primeres dècades del segle, on la empremta encara fresca del modernisme conviu amb les més recents novetats del panorama artístic francés.
L'influència de Cézanne, els fauves i el cubisme li arribarà a través de les exposicions de les Galeries Dalmau, on ell mateix exposarà per primera vegada en 1918. Un any abans havia conegut a Francis Picabia, un dels protagonistes del dadaisme a París, que aleshores freqüentava tot sovint Barcelona, i amb ell li van arribar sense cap dubte les primeres flaires de les noves tendències de les que el propi Miró seria part activa al París de la següent dècada. L'obra de Miró no pot enquadrar-se en cap de les grans tendències o moviments de la avantguarda històrica, encara que el seu contacte amb Breton i els surrealistes a partir de 1924 és del tot definitiu en el encontre amb el sistema pictòric tan personal que madura cap als voltants de 1940 i que el pintor no abandonarà fins al final de la seva vida. Tot i aixó, Miró no és un pintor surrealista propiament, al menys no de la mateixa manera que ho són Ernst, Tanguy, Magritte o fins i tot Dalí, tot i les seves diferències amb el grup de Bréton. Miró mai va pintor somnis, ni tampoc va practicar les diferents variants de l'escriptura automàtica que els surrealistes van inventar com a pricipal recurs per alliberar l'inconscient. Els interessos de Miró anaven per una altre banda, l'aliment fonamental del seu
univers pictòric s'ha de buscar en la vinculació a la terra que ell tenia; amb els seus
elements essencials el pintor experimentava una intensa comunió mítica, els escenaris
privilegiats dels quals van ser les terres de Mont-roig, a Tarragona, i el paisatge
mediterrani de Mallorca. La relació de Miró amb la terra i la natura és la d'un
camperol, no obstant del fet de nèixer i ser criat a l'ambient cosmopolita de Barcelona.
L'exagerada desproporció dels peus que caracteritza a tantes figures dels seus quadres
expressa d'una manera simbòlica la seva convicció de que la força la prén un de la
terra que trepitja, de forma anàloga a com la prèn un arbre a través de les seves
arrels. Aquesta energia telúrica que il.lumina i transforma la realitat percebuda és la
que Miró intenta revelar en el minuciós detallisme descriptiu de
Per aquest camí Miró va anar creant un inconfundible vocabulari de símbols e ideogrames al temps que fundava un nou espai pictòric; tot això d'una manera natural, casi sense proposar-s'ho. El surrealisme va ser el trampolí que li va permetre donar aquest salt, i Miró es va servir d'ell, com abans s'havia servit del color fauve o de l'ordre espaial del cubisme. A partir de la sèrie Constel.lacions, pintada entre 1940 i 1941, Miró conquereix un nou espai pictòric habitat pels seus personatges-arquetip - la dona, l'estrella, l'ocell, es sexe femení; un espai que desborda els límits del quadre, que no es sino el fragment d'un univers creat per el pintor, però que té ja naturalessa i regles pròpies.
No és d'estranyar que durant aquest anys, que són els de la seva definitiva consagració internacional, Miró doni el salt als grans formats superant l'àmbit tradicional del quadre. Anticipa així una de les troballes fonamentals de la pintura moderna posterior a la Segona Guerra Mundial, sobre tot a Estats Units, i segella la seva condició d'artista fondamental per la història de l'art contemporani. Miró no va parar mai en el seu afany de recerca i experimentació. El seu univers pictòric no canvia, però la seva curiositat per provar nous suports i materials pictòrics sembla inagotable. La universalitat i coherència del seu llenguatge expliquen la seva facilitat per traslladar-ho a mitjans diferents, des de el mosaic a la ceràmica i des de l'escultura fins al tapís. Més enllà de l'obra del propi artista en aquests camps, la seva influència en terrenys com el disseny gràfic català dels anys vuitanta és suficientment expressiva. Miró no ha creat escola en el sentit clàssic de la paraula, però la seva influència des de la singularitat a la pintura del nostre temps autoritza a pensar que, sense ell, el seu rumb hagués estat diferent.
|
 |
Tornar a l'index | Biografia |  |