Hesíode: Pandora, la primera dona

Si la poesia èpica homèrica ens posa en contacte amb els valors de la societat aristocràtica de la Grècia arcaica, els poemes d'Hesíode ens acosten també als valors del poble, d'una societat de pastors i agricultors, d'artesans, el lloc natural dels quals és el dur treball manual i en la qual els mites resultaven també formatius sobre què és el que s'esperava d'una dona i sobre quin havia de ser el seu lloc natural a la família i a la comunitat. El món rural d'Hesíode, el de la Beòcia de mitjans o finals del segle VIII a.C., ens és descrit a través fonamentalment del seu poema didàctic Els treballs i els dies, però el poeta beoci va completar també en el seu poema cosmogònic Teogonia la seva concepció de la dona, de nou a través del mite de Pandora, l'ombra de la qual, com la d'Ulisses, ha estat allargada al llarg de la cultura occidental. El mite de Pandora és però alhora una història sobre la primera dona i la creació de la raça de les dones (γένος γυναικῶν) que recull una prístina reflexió d'antropologia filosòfica sobre la condició humana i sobre el segon sexe .

Als déus grecs sempre els va agradar castigar la insolència i la supèrbia (ὕβρις) dels mortals, i en aquesta edat del ferro en la qual li va tocar viure a Hesíode la presència de la dona era un càstig afegit, fins i tot una aspra inquietud (Treballs i dies, 178), una autèntica ruïna per als homes en una època en què l'estirp de ferro vivia mancada del pudor (ἀιδῶς), que havia abandonat els homes per refugiar-se entre els déus olímpics (Treballs i dies, 194 -200), i una idea, la de la introducció del mal al món per obra de la dona, fèrtil com la terra mateixa, i el seu cos el solc (ἄρουρα) sobre el qual l'home, com el llaurador (ἀροτήρ), diposita la seva llavor, concepció ginecologicopopular i ingènua que segurament Hesíode va prendre de la tradició. Va ser una opció de part del pensament grec -de llarga durada, per cert- la que va fer coincidir el final de l'edat d'or amb la invenció de la dona, mitema que reduïa la dona a segona categoria, a alteritat per oposició a l'home, que anunciava una època i unes condicions, la de l’aprició de la dona, que feien ontològicament impossible i inviable la igualtat, perquè no era de rebut que dos éssers ontològicament diferenciats, la perfecció de l'home davant de la imperfecció congènita de la dona, fossin equiparats en la moral, en la societat, en la construcció de la identitat. La dona, natura, tan sols podia ser un element civilitzador unida com a esposa virtuosa al seu marit, en el seu rol i destí de dona casada, d'esposa casta, diligent, fidel, mare d'hereus mascles.

Zeus, irritat pel robatori del foc per part de Prometeu, l'heroi compassiu amb els humans, va decidir encarregar a l’ínclit Hefest la creació d'una bella i gran calamitat (καλὸν κακόν/μέγα πῆμα), oxímoron encunyat per Hesíode per α definir les dones des de llavors i que va gaudir d'una gran fortuna en l'imaginari clàssic i occidental. Pandora, com les dones d'Homer, va ser modelada bella i encantadora, amb aparença de virtuosa al vincular-la, significativament, al femení teler i a les arts de teixir ensenyades per la verge i casta Atena (Treballs i dies 63-64). Però el revers de la virtut no podia deixar de recordar també l'amenaça latent del vici i per això va ordenar Zeus a Afrodita que vessés al seu cap la irresistible sensualitat i dotés la seva llengua d'afalacs captivadors, completada la seva creació amb l'ajuda de l’astut Hermes amb una ment cínica i un caràcter voluble, essent també l'astúcia de nou un vici femení. Dona amb aparença de casta donzella, però en essència un mal amb el qual tots els homes s'alegrarien de cor acariciant amb afecte la seva pròpia desgràcia (Treballs i dies 54-101). A aquella primera dona la van anomenar Pandora, nom que significaria alguna cosa així com els regals (δῶρα) que tots els déus (πᾶν) van voler fer als humans, el do de tots els déus, essent ella i les filles de Pandora perdició per als homes que s'alimenten de pa. Les falses virtuts de Pandora eren una reminiscència dels vicis de la dona homèrica -la seducció de la seva bella cintura, els seus fins i bells turmells, els llargs peples i els dons de la molt daurada Afrodita (Escut 33-87)- i la descripció de les seves qualitats podien qualificar-se de qualsevol cosa menys de morals: de caràcter mentider, fal·laç, cínica i voluble, seductora i captivadora, desgràcia dels mortals i, sobretot, en aixecar amb les seves mans la tapa d'una enorme gerra -en el mite hesíodic una gerra, però aviat va ser identificada amb una caixa, com en les belles Pandores de Dante Gabriel Rossetti, d'Alma-Tadema i de John W. Watherhouse-, disseminadora de tots els mals i lamentables inquietuds entre uns homes que fins llavors res no sabien de la malaltia ni de la fatiga ni del mal, romanent tan sols a l'interior de la gerra l'esperança o potser l’espera, és a dir, el missatge que els homes reben els mals sense esperar-se’ls, com Agamèmnon prevenia Ulisses als inferns sobre què era el que es podia esperar venint d'una dona, ja que els homes han de guardar-se sempre de perdre el cap per una dona de vestit cenyit i de garlar seductor i perquè qui es refia d'una dona, també es refia dels lladres (Treballs i dies 373-376) .

Ens ofereix també Hesíode alguns consells sobre el matrimoni, un mal necessari en aquell món rural de la Grècia arcaica o les cases de pagès estaven necessitades d’hereus i noves mans per a treballar la terra. Hesíode recomana que la dona sigui comprada i no desposada, perquè també vagi darrere dels bous i és que per al poeta d’Ascra és prioritari per al pagès procurar-se una casa, una dona i un bou per llaurar (Treballs i dies 405-407), havent-se de casar amb una donzella a la qual pugui ensenyar bons costums, ja que una bona esposa és la millor sort que la fortuna ofereix als homes (Treballs i dies 695-706), un bé però escàs, ja que és per Hesíode la dona, com Pandora, un terrible engany, mal ineludible per als homes, ja que de Pandora prové la raça femenina, la funesta generació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals... sempre amatents a accions doloroses (Teogonia, 561-602). Tan sols una bona esposa, assenyada i adornada de pudor, compensa els mals de la vellesa, en oferir a l'home un hereu per a la seva hisenda i per a la seva memòria (Teogonia, 606-612), oferint el poeta un retrat ambigu, bella calamitat (καλὸν κακόν), de la dona (Teogonia, 585). En la seva obra L'escut ens ofereix fins i tot una estampa d'una ciutat en pau en la qual la dona és conduïda a casa pel seu marit, en una cerimònia nupcial en la qual les altres dones canten joioses un himeneu (L’escut 271-287), mentre que a la ciutat en guerra allò escaient per a la dona és el plor desesperat i l’esgarrapar-se les galtes (L’escut 243-244), arquetípica estampa dels plors fúnebres de les dones en el context del dol.

Fins i tot hi va exitir un temps en què hi va haver una raça de dones excel·lents, d'esposes fèrtils, coneixedores de belles accions i que van donar a llum fills il·lustres, com ens revela en el seu Catàleg de les dones o Eeas, un poema dedicat a les dones, com ens informa Pausanias (Descripció de Grècia I, 3, 1), amb moltes reminiscències de la dona homèrica, i per la bellesa i virtut de les quals també competeixen els homes per convertir-les en companyes de llit (Catàleg de les dones 22). Aquelles irreprotxables dones, però, van ser vençudes per les filles de Pandora.

Tot sembla indicar, doncs, que amb l'aparició de Pandora i la invenció de la raça de les dones es fongué la misogínia en el gresol del pensament grec des dels seus mateixos orígens. És una misogínia, però, singular, parcial ens atreviríem a dir davant dels que consideren que l'odi cap a les dones es mostra a Hesíode sense embuts ni pal·liatius, ja que no es tracta certament d'un odi a les dones com a sexe, sinó tan sols a un gènere de dones, a aquelles que no entenen quin és el seu paper, el gènere que els ha estat assignat com a sexe. El mateix Hesíode cantava les virtuts d'una raça de dones fecundes, mares de fills il·lustres i sabedores de la seva funció a la casa, a l’oîkos, però no és menys veritat que el mite de Pandora introdueix en la cultura grega una escissió insalvable en l'espècie humana, és a dir, els humans (ἄνθρωποι) es divideixen per sempre des de llavors en homes (ἄνδρες) i dones (γυναῖκες), essent potencialment la raça de les dones per als homes el mateix que els abellots per a les abelles: una bella calamitat, un regal nociu i dolós, un estómac buit deborador dels fruits del treball masculí (Teogonia 599). Pandora és l'oposat de la "dona abella", paradigma a la saviesa de la Grècia arcaica, com es veu a la lírica de Semònides, de la dona virtuosa. És més encertat doncs parlar de ginecofòbia, de por a les dones, que de misogínia, d'odi a les dones, por psicològica, obsessiva i compulsiva, a que en elles s'actualitzi cíclicament l'esperit caní que apareix també a Homer, en l’insult cara de gossa. El regal de l’astut Hermes -no ho oblidem, el missatger dels déus, i el missatge no pot ser més eloqüent i cautelós- consisteix a ocultar a l'interior de Pandora un esperit de gos (κύνεος νόος), i és el gos a la Grècia antiga el símbol de la gola, de l’apetit insaciable, de la lubricitat, de la lascívia, del robatori, de la impudícia, de la manca de moderació, de la manca de sophrosýne, provocadora d'una cremor a l' home que, com el foc, sempre es revifa, tot el consumeix. És doncs l'essència de la dona ambígua, bella com les deesses immortals, però d'un esperit caní que l'apropa perillosament a la natura, a la bestialitat, a l'animalitat, allunyant-la de la cultura, de la civilització. A Pandora, la primera dona, li va ser negat ser la mare de la humanitat, essent concebuda negativament tan sols com la mare de les dones, des de llavors les filles de Pandora.

És possible que el retrat hostil de les filles de Pandora, de l'estirp de les dones en Hesíode sigui fruit de l’amargor del propi poeta per haver-li tocat viure en aquella edat de ferro de la Grècia arcaica, misèrrima i injusta. S'ha relacionat aquesta ginecofòbia amb les transformacions socials que es van produir en el pas de l'edat fosca, nòmada i pastoral, a la Grècia arcaica, sedentària i recolzada sobre l'agricultura com a mitjà de subsistència, fet que en una terra erma com la grega i en què a més a més es va produir un fort creixement demogràfic, les improductives dones van ser un mal necessari perquè eren insubstituïbles en la procreació, però alhora eren ventres insaciables que alimentar, de nou un prejudici de l'imaginari perquè el treball de la dona a l’oîkos, a la casa, era diligent i insustiuible, per no desatendre tampoc la més que probable participació de les dones en activitats agrícoles -la recol·lecció de la collita, per exemple- o fora de l'àmbit domèstic. Potser tingui raó també qui veu en la misogínia hesíodica els prejudicis immanents a les societats arcaiques i camperoles, però no és menys veritat que la fortuna de què va gaudir el retrat de la dona hesíodica en la literatura grega posterior ens revela que la ginecofòbia no va ser tan sols un sentiment profundament arrelat entre els seus contemporanis, sinó que la idea va seduir les consciències gregues de tota l'antiguitat i, per tant, un prejudici cultural de llarga durada. Del que no hi ha dubte és que el mite de Pandora d'Hesíode va formar part d'un passat, en expressió braudelina, que va estar en tots els presents de la cultura clàssica, convertint-se al seu torn en un mite d'etern retorn.

Si hem de creure una informació que apareix en un poema del segle IV a.C. titulat Certamen -potser atribuïble al deixeble de Gòrgies, Alcidamant-, Hesíode, tan caut a l'hora de donar consells sobre el matrimoni i les dones, va trobar la mort a Ènoe de Lòcrida, al nord de Beòcia, a mans dels gelosos germans Anfífanes i Ganíctor, els fills de Feges, que van sospitar que el poeta seduïa la seva germana (Certamen 224-233). El seu cos va ser llançat al mar que separa Eubea de la Lòcrida. Sembla doncs que no va poder el savi poeta resistir-se a aquella seducció femenina sobre la qual ens havia previngut: ironia del destí o justícia poètica?

El mite de Pandora: Hesíode, Teogonia 561-602

El mite de Pandora: Hesíode, Els treballs i els dies 54-101

Calze-crater amb Pandora