Tot i que el control directe del Gran Rei sobre els seus dominis va ser un model didàctic perquè la dona d’Iscòmac, com la reina de les abelles, aprengués a administrar el seu oîkos, no és molta la informació que sobre el treball de la dona persa aquemènida ens proporcionen les fonts clàssiques. Malgrat tot, si espiguem aquí i allà hi trobem algunes notícies sobre el treball femení de les dones de les classes més humils (Heròdot, Històries VII, 187, 1: cuineres, potser les ammalup o gal huttip -distribuïdores de racions- de les tauletes en llengua elamita de Persèpolis), i és possible que es tracti de les mateixes dones que apareixen a les tauletes de Persèpolis sota la denominació elamita gal huttip, cuineres o, literalment, distribuïdores de racions. D’altra banda, és habitual en les fonts gregues les referències a grans propietats de les dones de la família reial, un costum que arranca de Cir, que, segons Ctèsias, va fer de la seva mare la primera de les dones de Pèrsia en riquesa i poder (Ctèsias, Persikà,FGrHist. 688, F 10).

Malgrat tot, un aspecte revelador de la concepció que sobre la moral de les dones perses es tenia en l’imaginari clàssic vindrà explicitat per una inversió relacionada amb aquella escola de virtut per a la dona grega i romana que fou l’univers del teler. Sabem de algunes reines perses que, com l’esposa de Xerxes, Amestris, havien teixit un mantell amb les seves pròpies mans (Heròdot, Històries IX, 109, 1), però també que la reina Sisigambis es va posar a plorar quan Alexandre, que portava vestits confeccionats per les seves pròpies germanes, li va regalar grans quantitats de panys tenyits de porpra, així com les dones que les havien confeccionades, perquè ensenyés les seves nétes a confeccionar vestits. La resposta de rebuig de lla reina va ser explícita: car no hi ha res més ofensiu per a les dones perses que posar les mans a la llana (Quint Curci Rufus, Història d’Alexandre el Gran V, 2, 18-20). Ara bé, el text de Curci no presenta altra cosa que una falsa polaritat o inversió: contrastar el que era normatiu per a una dona grega o romana i la conducta escandalosa de les dones perses en rebutjar una feina tan escaient a la naturalesa de les dones. A la Grècia i a la Roma antiga el filat i el teixit van ser per a les dones una escola de virtut. D’altra banda, però, i gràcies a les tauletes de Persèpolis, sabem que existien grups de teixidores (elamita pašap), que juntament amb altres col·lectius de treballadores esclaves (elamita kurtaš), potser treballaven al servei de les dones del rei.

És habitual que les fonts clàssiques ens informin de què les dones de la família reial comptaven amb terres i llogarrets o ciutats en concessió, potser un do o regal de noces. Així, el deu mil de Xenofont van saquejar els rics llogarrets de la reina Parisàtide (Xenofont, Anàbasi II, 4, 27) i gràcies a un passatge de Plató sabem que les dones del rei eren riques propietàries.

 

Les riqueses dels lacedemonis són grans comparades amb les dels grecs, tot i que no són res en relació amb les dels perses i dels seus reis. Així ho vaig sentir en una ocasió a algú molt digne de confiança d’aquells que solen anar a la cort del rei; deia que havia travessat una comarca molt gran i fèrtil, d’una extensió d’una jornada de marxa aproximadament, anomenada pels habitants <<el cinturó de la reina (ζώνην τῆς βασιλέως γυναικός)>>, hi havia una altra a la que anomenaven <<el vel>>, i havia encara moltes altres zones fèrtils que estaven reservades per a l’atuell de les seves esposes; cadascuna d’aquestes zones portava el nom de cadascun del guariments (Plató, Alcibíades 1, 123 b-c; cf. Xenofont, Anàbasi I, 4, 9; Heròdot, Històries II, 98, 1; Ateneu de Nàucratis, El banquet dels erudits 33F).

 

Del que no hi ha dubte és que els autors clàssics van construir el seu discurs sobre l’alteritat persa sobre una realitat coneguda, ja que bona part de les seves dades han estat confirmades per la informació continguda als arxius de la família dels Murašû, una casa de negocis de Babilònia que gestionava els bens de la reina Parisàtide (cf.UM 143; UM 75; TMHC 185 i potser UM 50 i  60 amb  Xenofont, Anàbasi I, IV, 9; Ctèsias, Persikà, FGrHist.688, F 16, 58), que a banda de les seves propietats en terres babilòniques comptava amb terres a Síria i Mèdia (Xenofont, Anàbasi I, 4, 9 i II, 4, 27). Era, doncs, un ús ben establert pels reis perses la concessió de terres a les seves dones, probablement en usdefruit, un hàbit que encara escandalitzava a Ciceró: Diuen que els reis estrangers dels perses i siris solien tenir moltes dones i els assignaven ciutats de la manera següent: que aquesta ciutat proveeixi a la dona per al seu cinturó (in redimiculum), aquesta per al seu coll, aquesta per al seu cabell (Ciceró, Verrines III, 33). Aquesta pràctica de regalar terres a les dones del rei, esposes o concubines es va mantenir fins a època selèucida (II Macabeus 4, 30).

Disposem també de dues tauletes de Persèpolis (PF 1795 i Fort. 6764) on se’ns informa de què la princesa Irtašduna (Artistone, una de l’esposes de Darios I) rep 2000 litres de vi i 100 ovelles. A la tauleta PF 6754 el rei ofereix a la seva filla de setze anys un regal consistent en 100 ovelles i a les tauletes de la Fortificació de Persèpolis apareixen operacions amb el segell d’Artistone, per exemple a PF 1835, on la reina ordena a un oficial lliurar vi a un tal Ankama (cf. PF 730-1, 733-4 i 2035). Altres dones de la família reial que reben partides de provisions són Ištin (PF 823), Uparmiya (PF 309; potser la Parmis filla de Bardiya i muller també de Darios I), Šazana (PF 171), Pilaka (PF 193), Udusana (PF 162), Pandušašša (PF 784) i Mukka (PF 1834). Així mateix, era habitual entre les dones de la noblesa persa el disposar d’un segell personal, com també en el cas d’Irdabama (PF 735-40 i 1185).

12 marrish de vi, subministrats per Makuku, va rebre Irdumartiya, i els va donar a 9 dones amb fills nens i a 6 dones amb filles nenes. L’any vint-i-tresè (PF 1208; Teheran, Hallock 1965, 345; fotografia catàleg L'imperi oblidat. El món de l'antiga Pèrsia, Barcelona, Fundació La Caixa, 2006).   (Extret de Mark B. Garrison i Margaret Cool Root, Seals on the Persepolis Fortification Tablets, Chicago, Oriental Institute, 2001).

Podríem afegir la menció del terme elamita ammalup, que alguns han traduït com a mestre d'infantil o pàrvuls i que podríem relacionar amb la notícia de Plutarc de què Xerxes, durant la seva campanya grega, va oblidar de portar dones que es fessin càrrec dels joves prínceps (Plutarc, Sobre la malignitat d'Heròdot 38 = Moralia 854e-874c), que potser podem relacionar també amb les dides Artiya i Artaga de Babilònia. I no podem oblidar les concubines especialitzades com a músics (Ctèsias, Persikà, FGrHist. 688 F 4; Heraclides de Cime, Persikà, FGrHist. 689 F 2; Ateneu de Naucratis, Banquet dels sofistes XIII, 608a; Suda, s. v. μουσουργοί).

Finalment, recordar que en un passatge del Fargard III (65, 7), del Vendidad-Sade de l'Avesta, es prega perquè Ahura Mazda garanteixi als homes dones i ramats fèrtils, un text que podríem relacionar amb la inscripció de Darios I a Behistun (DB 60), i que revela, una vegada més, el paper de la dona a l'antiguitat com a garantia de descendència, especialment masculina.

El treball femení a la Grècia antiga

Feines femenines a la Roma antiga

---

Bibliografia

George G. Cameron, "Darius' Daughter and the Persepolis Inscriptions", JNES 1 (1942), pp. 214-218.

Guillaume Cardascia, Les Archives des Murašû. Une famille d'homes d'affaires babyloniens à l'époque perse (455-403 av. J.-C.), París, Imprimerie Nationale, 1951.

_ “La Ceinture de Parysatis: une Morgengabe chez les Achéménides?”, a D. Charpin, - F. Joannès (eds.), Marchands, Diplomates et Empereurs. Étude sur la Civilisation Mésopotamienne offertes à Paul Garelli, París, Éditions Recherche sur les Civilisations,1991, pp. 363-369.

Elisabeth D. Carney, “Alexander and Persian Women”, AJPh 117/4 (1996), pp. 563-583.

Manel García Sánchez, “Mujer, trabajo y economía en el imperio aqueménida”, en Carmen Alfaro (ed.), Más allá de la ‘labor matronalis’: aspectos del trabajo profesional femenino en el mundo antiguo, Saitabi 49 (1999), pp. 289-311.

T. Kawase, “Female workers pašap in the Persepolis Royal Economy”, Acta Sumerologica 6 (1984), pp. 19-31.

Sarah B. Pomeroy, “The Persian King and the Queen Bee”, AJAH 9-10 (1984-5), pp. 98-108.

-,  Xenophon Oeconomicus. A Social and Historical Commentary, Oxford, Clarendon Press,1995.

Geo Widengren, “Le symbolisme de la ceinture”, IA VIII (1968), pp. 133-155.