Les fonts

Per a l'estudi de la dona a la Pèrsia aquemènida les nostres fonts són: els autors clàssics, els llibres bíblics, en especial el Llibre d'Ester, les tauletes en llengua elamita de Persèpolis, alguns documents de les cases de negocis babilòniques, com la dels Murashû, i la iconografia. Pel que fa als autors grecs i romans, tot i que insubstituïbles, cal precisar que molt sovint la seva informació és malintencionada i capciosa, ja que l'interès dels autors clàssics sempre va ser el presentar els perses, i en especial al seu rei, com a homes envoltats de dones ambicioses, intrigants, geloses i molt cruels, que els dominaven com si de titelles es tractessin. Arrià de Nicomèdia afirma que des de Semíramis és costum a Àsia que les dones puguin governar sobre els seus homes (Arrià de Nicomèdia, Anàbasi d'Alexandre I, 2, 27). Així mateix, en els discursos grecs sobre l'alteritat la dona persa acostuma a ser la responsable de la decadència de l'imperi aquemènida, entre altres raons, perquè fou responsabilitat seva l'extensió del luxe, la mollesa i l'efeminament entre els homes perses de moral rigorista i austera que van acompanyar a Cir el Gran en l'aventura de crear l'imperi persa. A tot això hem de sumar la creació del clixé de l'harem, on vivien les dones del rei amb els eunucs, i on els joves prínceps eren educats en tots els vicis. Segons Caritó d'Afrodísies per naturalesa els bàrbars es tornen bojos per les dones (Caritó d'Afrodísies, Quèreas i Cal·lírroe V, 2, 6). El concepte d'harem, que els autors grecs anomenen gineceu, hauríem, però, de restringir-lo a les concubines i despullar-lo de l'exotisme dels harems otomans.

 

(Plànol dels edificis principals de Persèpolis; extret de John Curtis i Nigel Tallis (eds.), L'imperi oblidat. El món de l'antiga Pèrsia. Catàleg de l'exposició organitzada per La Caixa, Barcelona, 2006)

 

 

Les dones del Gran Rei

A les fonts clàssiques les dones del rei condicionen bona part de les seves decisions més transcendentals. D'entre les dones de la noblesa persa les fonts ens parlen de la mare, de les esposes i de les germanes i les filles del rei, qualificades sovint com reines. A elles hem de sumar les concubines i les esclaves.

 

La mare del rei (μήτηρ του βασιλέως)

La mare del rei era una de les dones més importants de la cort aquemènida, i a les fonts clàssiques sempre gaudeix d'un gran prestigi i els seus desitjos acostumen a ser imperatius per al Gran Rei. En un text de Quint Curci Rufus llegim les paraules següents d'Alexandre a la mare de Darios III, Sisigambis: sé que entre vosaltres no és llegut a un fill d'asseure's en presència de la seva mare, fins que ella li ho ha permès (Quint Curci Rufus, Història d'Alexandre el Gran V, 2, 22. Traducció de Manuel de Montoliu). I Plutarc ens comenta que a la taula del Gran Rei la seva mare seia en un lloc més elevat que el d'ell mateix (Plutarc, Vida d'Artaxerxes V, 5). Malgrat tot, el prestigi de la mare d'un príncep no el situava en una posició preferent en la línia successòria, ja que era el rei qui triava el seu successor entre els prínceps nascuts de les seves esposes.

A les fonts orientals no comptem amb una denominació específica, tret de la Inscripció de Behistun on trobem la denominació elamita amma.

En les fonts clàssiques, el paradigma de la mare artera va ser Parísatis, l'esposa de Darios II i mare de Artaxerxes II i Cir el Jove (Ctèsias, Persiká, FGrHist. 688 F15, 55; Plutarc, Vida d'Artaxerxes XIV, 10 i XVII, 7): era naturalment quimerosa i bàrbara en les seves ires i rancúnies (Plutarc, Vida d'Artaxerxes VI, 8. Traducció de Carles Riba).

Un retrat d'una mare persa, Atossa, com a mater dolorosa es pot trobar als Perses d'Èsquil.

 

(Segell amb dona i nena, Londres)

 

L'esposa del rei (γυνή του βασιλέως)

Les esposes del Gran Rei gaudien també d'un gran prestigi i privilegis, i tenien un gran poder, tot i que la denominació "muller del rei" no era un títol honorífic. Una vegada més, els dos noms d'esposes més influents en la història de l'imperi aquemènida van ser: Atossa, esposa de Darios I, filla de Cir el Gran i mare de Xerxes I; i la Parísatis esposa de Darios II i mare d'Artaxerxes II i Cir el Jove. De la primera ens diu Heròdot que tenia tot el poder a les seves mans (Heròdot, Història VII, 3, 4) i que va convèncer Darios I d'envair Grècia, iniciant la primera Guerra Mèdica,perquè volia tenir esclaves gregues (Heròdot, Història III, 134, 5).

 

(Relleu de dona persa provinent d'Egipte, Brooklyn Museum)

L'esposa del Gran Rei acompanyava el monarca en els seus àpats, si bé ocupava una posició per sota de la mare del rei (Heraclides de Cime, Persiká, FGrHist. 689 F5, 2; Plutarc, Vida d'Artaxerxes V, 5), i, si hem de creure a Heròdot, Darios I va ordenar cisellar una estàtua d'or de la seva esposa favorita, Artistone (Heròdot, Història VII, 69, 2).

 

(Arracades d'or. Pasargada. National Museum of Iran. Teheran 3185)

 

(Arracades d'or. Pasargada. National Museum of Iran. Teheran 3184)

 

(Arracada d'or. Suposadament d'Alep. Museu Britànic ANE 1912-7-11, 1)

 

Les germanes i les filles del rei

Els noms de les filles que trobem a les fonts (Atossa, Amestris, Parísatis, Artistone, etc.) acostumen a ser els d'aquelles que o bé van a arribar a ser reines o bé van contraure matrimoni amb algun important noble persa o amb el seu propi germà (incest). El seu paper fonamental consistia, mitjançant el matrimoni, en esdevenir un mecanisme per a segellar aliances entre el rei i la noblesa persa. D'aquest joc d'aliances nos es lliuraven tampoc les germanes del rei.

 

(Collarets d'or i pedres semiprecioses. Tomba de Susa, ca. 332 a. C. Museu del Louvre Sb 2763, 2768, 19355)

(Collarets de grans d'àgata. Tomba de Susa, ca. 332 a. C. Museu del Louvre Sb 12070)

 

Les concubines (παλλακαί)

Però si hi ha una categoria de dones que van cridar l'atenció dels autors clàssics i bíblics, aquestes van ser les concubines del Gran rei, recloses a l'harem reial -la qual cosa no és pas veritat, sinó tan sols una construcció de l'imaginari grec i bíblic-, custodiades per eunucs, i que gaudien també d'una gran influència sobre el monarca. En la representació que els autors clàssics es van fer de la cort aquemènida, l'harem jugava un paper destacadíssim i el desig insaciable del Gran Rei trobava satisfacció amb les 360 concubines del seu serrall (Dinó de Colofó, Persiká, FGrHist. 690 F 27; Heraclides de Cime, Persiká, FGrHist. 689 F 1; Diodor de Sicília, Biblioteca històrica XVII, 77, 7), una per a cada nit, una història que va tenir una continuïtat en la tradició de la Sherezade de Les Mil i una Nits. Algunes d'aquestes concubines van arribar a ser mares de reis i reines, com les babilònies Cosmartidene, mare de Darios II i Àndria, mare de Parísatis (Ctèsias, Persiká, FGrHist. 688 F 15, 44).

 

 

(Persèpolis, vista de l'harem. Fotografia de Sebastià Giralt)

 

La major part de les concubines eren captives de guerra (Heròdot, Història, VI, 32; IX, 76, 2), tot i que les dones més boniques de l'imperi eren enviades a la cort del Gran Rei (Caritó d'Afrodísies, Quèreas i Cal·lírroe IV, 1, 7-8; Diodor de Sicília, Biblioteca històrica XVII, 77, 6). Malgrat tot, un text de Plutarc ens informa de què els perses compraven dones a un preu elevat per fer d'elles les seves concubines (Plutarc, Vida de Temístocles XXVI, 5). Moltes de elles eren instruïdes com a músics (Ctèsias, Persiká, FGrHist. 688 F 6; Heraclides de Cime, Persiká, FGrHist. 689 F 2; Ateneu de Naucratis, Banquet dels sofistes XIII, 608a; Suda, s. v. μουσουργοί).

 

(Jean-Auguste Dominique Ingres “Odalisca en grisalla”, 1824-1834)

 

Llavors els seus servidors li van suggerir -a Xerxes- que es fes buscar algunes noies verges i, a més més, boniques. Els delegats nomenats pel rei en cada província de l'imperi podrien reunir aquestes noies a l'harem de la ciutadella de Susa. Confiades a l'eunuc Egai, guardià de l'harem, ell els proporcionaria cosmètics, i la noia que agradés més al rei seria nomenada reina en lloc de Vaixtí. (...)   (Flascons de bronze per a alcofoll, emprat com a maquillatge amb l'ajut d'una barreta metàl·lica. Museu Britànic, ANE 132353 i 132620)   Publicada l'ordre del rei de reunir moltes noies a la ciutadella de Susa i de confiar-les a Egai, també Ester va ser portada al palau reial i confiada a Egai, guardià de l'harem. La noia li va caure en gràcia i es guanyà el seu favor. Li va donar tot seguit els cosmètics i les provisions que calien, li va assignar les set millors serventes del palau i l'allotjà amb elles en una bona estança de l'harem. (...)   (Edwin Long, “Ester al palau de Xerxes a Susa”, 1878) Segons els costums de l'harem, el torn de presentar-se al rei Xerxes arribava al cap de dotze mesos dedicats a l'embelliment amb els cosmètics: sis mesos de massatges amb oli de mirra i sis mesos més amb bàlsams i altres productes de bellesa. Llavors la noia podia presentar-se al rei. Tot el que demanava per endur-se de l'harem a palau li era concedit. Hi entrava al vespre, i l'endemà al matí passava a un segon harem, confiat a Xaaixgaz, l'eunuc guardià de les concubines. I no podia tornar a presentar-se al rei, fora que aquest ho desitgés i la fes cridar pel seu nom (Llibre d'Ester 2). (Traducció de Bíblia Catalana Interconfessional)

 

 

(Odalisca, Marià Fortuny, 1861)

 

("Odalisca amb pantalons vermells", Henri Matisse, 1921)

 

Les serventes del rei

Les captives de guerra havien de convertir-se també en mà d'obra servil i passarien a formar part dels contingents d'esclaves de palau, servint també a reines i princeses (Heròdot, Història III, 134, 5; Claudi Elià, Història dels animals XI, 27).

 

(Ivori de Demètrias, Tessàlia. Escena de banquet. Museu Arqueològic d'Atenes 27993)

 

Les serventes del rei

Entre els autors clàssics va ser també un motiu d'escàndol el que les dones perses tinguessin massa presència en les activitats cortesanes. Així, és habitual trobar escenes on les dones perses participen en festes, banquets (Heròdot, Històries V, 18, 2; Heraclides de Cime, Persiká FGrHist. 689 F 2; Plutarc, Moràlia 140 B i 613 A; Vida d'Artaxerxes XXVI, 6; Qüestions convivials I, 1, 2; conuiuales ludi llegim a Quint Curci Rufus, Història d'Alexandre el Gran V, 1, 37-38), però també a la guerra i en activitats vinculades amb la caça, àmbits exclusius de l'andreía, d'allò masculí, un fet que per a la mentalitat misògina d'un grec no podria provocar cap altre sentiment que un rebuig sense pal·liatius ni cap altra valoració que no fos veure en allò un signe de decadència i extravagància persa. Les dones perses podien també viatjar (Ctèsies, Persiká FGrHist 688 F 14, 39; F 15, 59). Al Llibre d'Ester (1, 9) la reina Vaixtí ofereix un banquet per a les dames de la cort i les tauletes de Persèpolis ens informen d'assignacions a dones de la cort per a la preparació de banquets.

Són habituals les descripcions dels exèrcits aquemènides on acompanyaven al rei mares, esposes, filles, serventes i concubines, anant les dones de la cort en carros coberts amb cortines anomenats harmàmaxes (Èsquil, Els Perses 1001; Heròdot, Històries VII, 83; Heraclides de Cime, Persiká FGrHist. 689 F 1; Ctèsies, Persiká FGrHist 688 F 15, 54; Xenofont, Ciropèdia III, 1, 9; Diodor de Sicília, Biblioteca històrica XVII, 35, 3; Plutarc, Vida de Temístocles XXVI, 5-6; Arrià de Nicomèdia, Anàbasi d'Alexandre III, 19, 2 i VII, 13, 6).

 

Després, a la distància d'un estadi, anava en un carro la mare de Darius, Sisigambis, i en un altre la seva muller; una multitud de dones acompanyaven a cavall les dues reines. Seguien després quinze d'aquelles carrosses anomenades <<armamaxes>>, en les quals anaven els fills del rei i les dones que els menaven i la turba dels eunucs, gent que en aquells pobles no era viltinguda. Lavors eren també dutes tres-centes seixanta concubines del rei, amb pompa i ornat reial. Darrera d'aquestes, sis-cents muls i tres-cents camells portaven els tresors del rei escortats per una guàrdia d'arquers. Les dones dels parents i dels amics de Darius i la turba de marxants de queviures i servents seguien vora aquesta tropa (Quint Curci Rufus, Història d'Alexandre el Gran III, 3, 22-25. Traducció de Manuel de Montoliu). És costum del propi Rei i dels nobles perses, quan van a la guerra, portar amb ells les seves dones i fills, tot el seu or, plata, vestits, eunucs i concubines, i els gossos i taules, i tot tipus de sumptuoses riqueses i objectes de luxe (Caritó d'Afrodísies, Quèreas i Cal·lírroe VI, 9, 6).