Mentre vaig viure, vaig jugar (Dum vixi, lusi) [Gemina Agathé: CIL VI, 19007]

 

 

La filla

A Roma, el poder dels pares (patria potestas) sobre les filles -també sobre els fills- comportava el dret de vida i de mort sobre elles, com exemplifiquen les històries de Virgínia i Horàcia (Tit Livi, Els orígens de Roma I, 25-26). Durant l'època arcaica, la dona romana vivia tota la seva vida sota el control d'un home, primer el pare, després el marit i, en absència d'aquests dos, d'un tutor (tutela; tutor mulieris), una situació que va canviar a finals de la República, però que durant segles va romandre en el mos maiorum dels romans, on les dones, en raó de la feblesa lligada al seu sexe (Ulpià, Regles 11, 1: propter sexus infirmitatem) i la seva lleugeresa d'esperit (leuitas animi), sempre van ser considerades com unes eternes menors d'edat.

Quan naixia una filla, primer era examinada per una llevadora, que certificava la seva bona salut. El pare, però, era qui tenia la darrera paraula sobre si accepava o no al nadó: un cop la nena nua era dipositada al terra, si el pare l'acceptava, l'agafava en braços i la reconeixia com a legítima sota la presència de la deessa Levana, que a Roma presidia la legitimació i reconeixement dels neonats. Per raons jurídiques (testamentàries i patrimonials) sempre hi havia altres testimonis per certificar la legitimitat de la criatura, i només quan s'havien acomplert aquests rituals es lliurava el nadó a la seva mare. Duta a terme la purificació ritual (dies lustricus) i passades vuit hores des de l'infantament es triava un nom. Durant els trenta dies posteriors al naixement la nena era presentada davant d'un magistrat, declarada ciutadana romana (ciuis Romana) i inscrita a l'àlbum o cens, tot i que mai podria gaudir dels tres drets fonamentals d'un ciutadà romà: servir a l'exèrcit, votar a les assemblees o ser elegit magistrat (Ulpià, Digest 50, 17, 2: Feminae ab omnibus officiis ciuilibus uel publicis remotae sunt -les dones són apartades de totes les funcions cíviques o públiques). A la ciutat de Roma aquesta cerimònia la duia a terme el pare, la mare o un avi al Tresor de Saturn. Per als fills il·legítims (spurii) o de pare desconegut (pater incertus) n'hi havia prou amb una declaració privada davant testimonis.

Tria nomina

Ha estat discutit si el nom de les dones romanes era secret i si tan sols podia ser pronunciat pels membres de la família, segurament perquè s'entenia el nom com un part del propi cos i, per tant, pronunciar el nom d'una dona equivaldria a mantenir un contacte físic amb ella. En qualsevol cas, sigui o no certa aquesta hipòtesi, el cert és que la dona romana sempre va ser exclosa del sistema dels tres noms o tria nomina. Una dona romana no tenia praenomen, o nom individual, i tan sols era designada pel nom de la gens o nomen, el del grup familiar al que pertanyia, o pel cognomen. Una dona anomenada Clàudia, per exemple, seria membre de la gens Clàudia i si va tenir alguna germana i ella hagués estat la gran hagués rebut, tan sols a partir del segle II o I a. C., el sobrenom o cognomen de Maior o Prima, i les seves germanes el de Secunda o Tertia, o Longa. Una altra opció per solucionar el problema de l'homonímia familiar consistia en recórrer als diminutius: Liuilla (de Liuia) o Iulilla (de Iulia). Malgrat tot, és un tema controvertit, ja que hi ha qui pensa que el praenomen femení va existir en època arcaica i que va desaparèixer després, o que va existir sempre, però que no es feia servir. És més, coneixem alguns praenomina de dones de les famílies senatorials de la república i l'imperi, entre els quals trobem (Appia, Fausta, Gaia, Gnaea, Iulla, Lucia, Marcia, Paulla/Polla, Postuma, Publia, Quinta, Salvia, Tiberia, Titia i Vibia), i noms propis femenins com Rutila, Caesella, Rodacilla o Burra. En qualsevol cas, i tot i l'existència de noms propis femenins, un costum excepcional que alguns autors interpreten com forani al món romà, les dones mantenien el gentilici patern i fora de la família se les individualitzava amb aquest nom, sovint també acompanyat del nom en genitiu del pare (patronímic: Claudia Gaii filia) o del marit (gamonímic: Clodia Metelli, la Lèsbia estimada per Catul i esposa de Quint Metel Celer). Quan a les fonts trobem un nom de pila es tracta de dones pertanyents als estrats més humils o de prostitutes: com Rubia, la pèl-roja (les prostitutes romanes es tenyien els cabells de vermell); o l'Asellina o <<ruqueta o burreta>> que venia begudes calentes a una fonda de Pompeia.

 

M. Kajava, Roman Female Praenomina. Studies in the Nomenclature of Roman Women, Roma, Institutum Romanum Finlandiae, 1994.

Nina d'ivori del sarcòfag de Crepercia Tryphaena (mitjans s. II; Museus Capitolins, Roma)

 

La cura i l'educació de les nenes

De la cura del nen o la nena, però, es feia càrrec una dida (nutrix, nutricula), i a una societat esclavista com la romana l'alletament seria una feina femenina d'esclava (nutrix lactaria) o el nadó prendria llet animal. Els nens que pertanyien a famílies riques estaven envoltats d'una munió de servents i serventes (nutritores lactanei, assa nutrix, educatrix), fins i tot sabem de la figura d'una mamma o mammula, una mena de mare adoptiva que havia de fer-se també càrrec de criar els nens (CIL VI, 25808). L'educatrix acompanyava sempre la nena i supervisava la seva vida quotidiana, primer a la casa dels pares mentre romania soltera, després es mudava amb ella quan era donada en matrimoni i arribava a ser la seva confident. La mortalitat infantil era altíssima i no podem tampoc oblidar que, segons es desprèn dels estudis fets a partir de les esteles funeràries o els esquelets, l'esperança de vida d'una dona romana era de 34 anys (46'5 per als homes).

La pubertat començava amb el creixement dels pits, entre els dotze i catorze anys. L'inici d'aquesta etapa de trànsit es celebrava vestint la nena amb la toga sororiculata (Segons la glossa sororiae de Fest (380 L): mammae puellarum, cum primum tumescunt). A aquesta edat a la nena se la posava sota la protecció de Mena, la divinitat del flux menstrual: la sang menstrual fascinava i repugnava alhora en el món antic, i molt sovint se l'associava amb les pràctiques màgiques.

 

(Retrat d'una (Noia sobre una mòmia d'El Fayum, Egipte, principis segle II; París, Museu del Louvre. Fotografia Jean-Christophe Bailly) Els seus pares Julius Restutus i Stacia Pudentilla, als déus Manes de la molt desafortunada Julia Restuta assassinada per les seves joies a l’edat de deu anys (CIL III, 2 399)

 

 

L'educació de les filles s'articulava als inicis de la ciutat de Roma al voltant de l'aprenentatge d'activitats com el lanificium i una educació moral per enfortir les virtuts de la castedat, la reserva, la modèstia i la pietat; així com els deures de restar en silenci, fer-se càrrec de la casa i filar. L'ideal de la matrona romana al teler apareix ubicuament a la tradició literària romana com un arquetip, un símbol de la condició femenina ideal, com la Lucrècia, muller de Col·latí, i violada pel fill del rei Tarquini el Superb, Sext Tarquini (Tit Livi, Els orígens de Roma I, 57, 9). Aquest imperatiu moral el podem llegir a més d'una de les inscripcions funeràries que s'han conservat, amb la brevetat i la contundència de les màximes o apotegmes morals: Casta fuit, domum seruauit, lanam fecit (CIL I, 1007). O la inscripció sepulcral de Roma, d'una tal Amímone casta i pia:

 

Hic sita est Amymone Marci optima et pulcherrima, lanifica, pia, pudica, frugi, casta, domiseda (ILS 8402).   Aquí reposa Amímone, muller de Marc, exemplar i bellíssima, filadora, pia, púdica, honesta, casta, aquella que té cura de la casa (ILS 8402).

 

Aquestes virtuts femenines cardinals apareixen molt sovint en les inscripcions funeràries, una mecanisme d'exaltació d'un ideal de dona romana fixat pels homes en el mos maiorum des de la fundació de Roma a l'època arcaica. Un exemple paradigmàtic d'aquest tipus d'inscripcions el trobem a l'epitafi de Clàudia, una dona que va viure a l'època del Gracs (segle II a. C.) i de la qual els seus familiars, els homes de la família, van voler que fos recordada pels vianants que passessin pel davant de la seva tomba per haver estat una modèlica dona romana. L'Estela funerària de Clàudia és eloqüent per si mateixa:

 

Hospes quod deico paullum est, asta ac pellege. Heic est sepulcrum hau pulcrum pulcrai feminae. Nomen parentes nominarunt Claudiam. Suom mareitum nominarunt Claudiam. Suom mareitum corde deilexit souo. Gnatos duos creauit: horunc alterum in terra linquit, alium sub terra locat. Sermone lepido, tum autem incessu commodo. Domum seruauit, lanam fecit. Dexi. Abei (CIL I 2, 1211).   Foraster, el que dic és poca cosa: atura't i llegeix. Aquesta és la tomba no bonica d'una dona que fou bonica. Els pares l'anomenaren Clàudia. Estimà el seu marit de tot cor. Portà al món dos fills: l'un el deixa a laterra, l'altre sota terra. De conversa encantadora i de caminar escaient. Vetllà per la casa, filà llana. He dit. Vés-te'n (CIL I 2, 1211).

 

 

Dins de les famílies més tradicionals, la primera instrucció dels nens era responsabilitat de la mare o, en el seu defecte, d'una de les dones de la família, de vegades l'àvia, com a una inscripció del segle III (CIL VI, 1478): auia carissima educatrix dulcissima (àvia estimadíssima, educadora molt dolça). Si el nen acompanyava el seu pare des dels set anys en les seves obligacions ciutadanes, les nenes romanien a casa filant. Era habitual, però, que les nenes patrícies, també les nenes més humils i plebees, assistissin fins els onze o dotze anys a l'escola elemental del Fòrum o escola primària (ludus litterarius), on aprenien a reconéixer les lletres. De vegades anaven també a la schola amb el professor de gramàtica. Així mateix, tant les filles con els fills de les famílies benestants tenien tutors privats a casa. L'escola de retòrica, en canvi, no tenia cap utilitat per a una dona, ja que era aquesta una de les arts destinades a la vida pública i la tribuna un espai reservat per als homes. Aquestes nenes que anaven a l'escola primària o de gramàtica eren acompanyades per una paedagoga, si bé n'hi ha de molt poques documentades (CIL VI, 9758). De vegades, algunes professores eren dones, com l'Euphrosyne de Roma: Pia, docta nouem musis, philosopha u(ixit) a(nnos) XX (CIL VI, 33898).

Sabem, però, que a l'antiga Roma, i almenys des del segle II a. C., les dones de la classe alta rebien una educació prou completa com per a participar de la vida intel·lectual dels seus familiars homes. Així, per exemple, a una carta de Plini el Jove, d'entre finals del segle I i principis del segle II, podem llegir sobre una noia que va morir als tretze anys: Com va estimar les seves dides, els seus preceptors i els seus mestres, a cadascun pel servei que li havia prestat, va estudiar els seus llibres amb diligència i enteniment (Plini, Epístoles, 5, 16, 3). Però caldria no oblidar que les noies, a diferència dels nois, no acostumaven a estudiar fora de casa, ja que quan els nois iniciaven els seus estudis de retòrica elles ja acostumaven a estar casades. Malgrat tot, la història de Cornèlia, la mare dels germans Gracs, ens explica que va adquirir la seva afició literària al cercle intel·lectual que envoltà el seu pare, Escipió Africà; i Hortènsia, famosa per la seva eloqüència va aprendre del seu pare, Hortensi, un dels oradors més destacats del final de la república. Gràcies a Plutarc sabem també que Cornèlia, la darrera dona de Pompeu havia llegit molt, tocava la lira i sabia geometria i filosofia (Plutarc, Vida de Pompeu, 55, 66, 74, 76, 78-80). Quintil·lià recomanava que era bo pels fills que pare i mare estiguessin el millor educats possible (Quintil·lià, Institució oratòria 1, 1, 6) i l'estoic Musoni Rufus defensà que les dones rebessin la mateixa educació que els homes, inclús que aprenguessin filosofia, si bé un comentari de l'estoic Epictet mostra una vegada més la percepció que els homes romans tenien de la majoria de les dones cultes. El filòsof ens explica que les dones romanes portaven còpies de la República de Plató perquè creien que el filòsof grec recomanava la comunitat de mullers i les dones romanes citaven a Plató per a justificar el seu llibertinatge.

 

Quant als pares, em plauria que posseïssin la més completa instrucció; i no em refereixo solament al pare: ens han ensenyat que a l'eloqüència dels Gracs va contribuir granment llur mare, Cornèlia, les sapientíssimes paraules de la qual han estat trameses a la posteritat per mitjà de les seves cartes. De Lèlia, filla de Gaius Leli, es conta que en parlar reproduïa l'eloqüència paterna. Així mateix el discurs que Hortènsia, filla de Quint <Hortensi>, proferí davant dels triunvirs, es llegeix no solament en honorança del sexe femení. (Quintilià, Institució oratòria 1, 1 6. Traducció de Josep Mª Casas i Homs, Barcelona, FBM, 1961).

 

 

Sal·lusti diu de Semprònia: havia llegit prou literatura grega i llatina, era capaç de tocar la lira [...] Inclús posseïa unes forces intel·lectuals no desdenyables: la habilitat per escriure versos, explicar acudits, parlar ja fos amb modèstia, tendresa o insolència; en una paraula, tenia molt enginy i encant (Sal·lusti, La conjuració de Catilina, 25). Però és segurament Juvenal qui més clarament reflecteix quina era la consideració moral que els homes tenien sobre les dones cultes.

 

La qui és prudent, es marca un terme fins en afers honestos; la qui vol semblar molt sàvia i eloqüent, ha de portar la túnica fins a mitja cama, ha d'ofrenar un garrí a Silvà i ha de freqüentar els banys que valen un quart d'as. Bell estil oratori, no el posseeixi pas la matrona que jeu al teu costat. Ha d'ésser incapaç de girar en arrodonits paràgrafs un tortuós entimema. Que no conegui totes les històries! Fins i tot, que es quedi sempre sense entendre alguna part dels llibres Tinc un odi mortal a la qui consulta i estudia l'<<Art>> de Palemó sense infringir les lleis del bell parlar, i que em recorda, plena d'erudició, versos que ni conec. Reprèn la ignorant amiga per paraules que als homes ni els preocupen... Bé s'ha de permetre al marit un solecisme! No s'està de res, la dona; res no jutja vergonyós si pot rodejar-se el coll de verdes gemmes, pot penjar-se enormes arracades a les orelles tibants. No hi ha res tan insuportable com una dona acabalada. (Juvenal, Sàtires 6, 434-456. Traducció de Manuel Balasch, FBM, 1961).

 

Alguns exemples d'inscripcions funeràries corroboren també l'existència a Roma de dones que havien rebut una acurada i completa educació: Erudita omnibus artibus (CIL VI, 25808). I a totes aquestes dones, per suposat, podríem sumar, per exemple, la poetessa Sulpícia, que va compondre els seus poemes cap al 15 a. C.; l'emperadriu Júlia Domna i el seu saló literari de principis del segle III; la Cornèlia mare dels Gracs, les cartes de la qual van ser publicades pòstumament a finals del segle II a. C.; o la Agripina, mare de Neró, que va escriure unes memòries a mitjans del segle I (Hi ha una versió novel·lada de P. Grimal, Memorias de Agripina, Barcelona, Edhasa, 1993).