Quan un cos sura lliurement, sobre ell actuen dues forces: el seu pes i l'empenyiment.

El pes s'aplica al centre de gravetat del cos, mentre que l'empenyiment s'aplica al centre de gravetat del fluid desplaçat.

Com es veu en el cas del densímetre, aquestes dues forces tenen el mateix mòdul, la mateixa direcció (vertical) i el seu sentit és oposat. El seu punt d'aplicació és, en aquest exemple, diferent: són un parell de forces, el qual té una resultant nul·la, però produeix un efecte: el gir del densímetre, el qual sempre que sura ho fa de forma vertical.

És el conjunt pes-empenyiment qui fa que mantingui la verticalitat, fins i tot, si el posem horitzontal al si del líquid!! (proveu-ho!!).

Si el cos que sura (per exemple, el densímetre o un vaixell) se separa de la seva posició d'equilibri, el seu centre de gravetat (cdg) no es mou del seu lloc (a no ser que es modifiqui la posició d'alguna de les peces del cos), però el lloc on s'aplica l'empenta (és a dir, el centre de gravetat del líquid desplaçat, centre de carena), sí: el parell de forces pes-empenta fa que el cos recuperi la vertical.

No obstant això, segons quina sigui la situació del cdg i del centre de carena, aquest parell de forces pot fer bolcar el cos: això és el que succeeix quan bolca un vaixell pel fet de produir-se un desplaçament de la càrrega cap a un costat.

Es dóna la paradoxa que l'aigua és qui fa surar el barco, però també és qui el fa enfonsar si es tomba en excés.

El submarí disposa d'uns grans dipòsits en els quals es fa entrar aigua quan interessa que es submergeixi, o bé aquesta es fa sortir (mitjançant sistemes de bombeig) quan es vol que emergeixi. Si es posa aigua, la massa del submarí augmenta i per això, llavors s'enfonsa al mar.