|
COMENTARIS
I CRÍTIQUES DE LA PEL.LÍCULA |
Llegiu
el text del mateix Haneke i les quatre crítiques o comentaris
sobre la pel·lícula. Trieu el text que us agradi
més o us sembli més interessant i expliqueu per
escrit per què. Trieu també el text que us sembli
més dolents o menys interessant i també escriviu
quines són les vostres raons per a considerar-lo així.
Michael
Haneke, a propòsit de Codi desconegut |
"Un cop acabada la
pel·lícula, l'única cosa que em resta
apuntar són les qüestions que han disparat
i han sigut el motor del projecte, ja que "Code inconnu"
no és altra cosa que una temptativa de provar respostes
possibles a aquestes qüestions.
Totes aquestes preguntes no són noves, però
són molt actuals a la vista del paisatge mediàtic.
Han sigut triades de manera arbitrària i llacunar,
però espero que evoquin una mica el clima intel·lectual
que ha fet néixer "Code inconnu".
La veritat és la suma de les coses vistes i sentides?
La realitat és representable?
Què fa, als ulls de l'observador, que l'objecte
representat sigui vertader, creïble o precisament
digne de ser cregut?
Quina és la responsabilitat del titellaire si la
titella imita fins equivocar-se el viu?
Les respostes són mentides?
Les preguntes són respostes?
El fragment és la resposta estètica al caràcter
llacunar de la nostra percepció?
El muntatge és la simulació de la totalitat?
Fins a quin punt el que és absent pot ser explicat
amb el que és present?
La precisió és una categoria estètica
o una categoria moral?
L'al·lusió pot reemplaçar la descripció?
L'OFF és més precís que I'ON?"
http://www.cinematruffaut.com/arxiu/codigo.htm
|
L'austríac
Michael Haneke es planteja bona part de les preguntes
que pot fer-se (que potser ha de fer-se) un cineasta contemporani.
Preguntes relatives a una inquietud pel que fa a la resistència
de la realitat per fer-se visible i comprensible, als
límits de la pròpia perspectiva, a la tensió
entre el que es mostra i el que s'amaga. Cineasta que
ha construït els seus films com a fragments entrellaçats
("71 fragments d'una cronologia de l'atzar"),
discutit per la fredor amb què posa en escena una
violència estimulada per la irresponsabilitat amb
què s'ha convertit en una forma d'espectade ("Benny's
video" i "Funny games") o per la possible
morbositat i el paroxisme amb què exposa la malaltia
d'una societat europea que funda la seva cultura en la
repressió del desig sexual ("La pianista",
encimbellada en l'últim festival de Canes amb diversos
premis importants, com ara el del Jurat i els d'interpretació),
la pel·lícula que ara projecta el cinema
Truffaut mostra l'atenció i el compromís
de Hanecke amb els problemes que té plantejats
el present. A "Código desconocido", apareixen
la fredor de la societat de consum, l'aïllament i
les dificultats de comunicació interpersonal en
el món actual. la temptació xenòfoba
i les tensions interculturals de les ciutats modernes.
Però, més enllà de la reducció
de la pel·lícula a les seves temàtiques,
el que fa d'Hanecke un cineasta del present és
aquesta forma fragmentaria amb què reconeix que
la realitat, esquerpa a una mirada totalitzadora, se'ns
presenta a trossos, cosits per una narració que
ha de jugar amb la intervenció de l'atzar.
La primera seqüència de "Código
desconocido" conté els elements que la pel·lícula
desenvoluparà. En certa manera, conté implícit
el codi per entrar-hi, tot i que a la vegada aquest mateix
codi es manté enigmàtic, com desconegut
és el que permetria accedir a les claus de la realitat.
El cas és que en un bulevard de París, una
noia es creua amb un jove que llença el paper que
embolicava el seu croissant a les mans d'una dona mendicant.
Un altre jove, d'origen africà, li recrimina l'acció
i el conflicte fa que la policia intervingui. Qui són
aquests personatges que apareixen en aquesta primera gravitacional
del film? La noia és una jove actriu (Juliette
Binoche, intèrpret d'aquesta pel·lícula
després de manifestar-li a Haneke el seu desig
de treballar amb ell) que comença la seva carrera
en el cinema. El jove que es creua pel carrer és
el germà del seu company, un fotògraf de
guerra amb un pare que treballa al camp sense que cap
dels seus fills vulguin fer-se càrrec de la casa
de pagès familiar. La dona pidolaire és
romanesa, detinguda per la policia és expulsada
i, després de passar un temps amb la seva família,
fa un nou viatge humiliant cap a França.
El noi que ha demanat un respecte per a ella treballa
com educador musical en un institut per a sord-muts. Invertint
un ordre més convencional (una diversitat de personatges
que conflueixen fínalment), a partir de la casual
trobada inicial, Hanecke segueix a cadascun dels personatges
per apuntar aspectes que, apuntats abans, configuren el
món actual.
París és l'escenari principal, però
també actua com a caixa de ressonància de
les guerres del present, de la precarietat econòmica
d'altres països (la fugida de l'Europa de l'Est,
la pervivència com a metròpoli), del despoblament
de les zones rurals. Hanecke, però, no tanca res,
mostra fragments de la realitat, planteja qüestions
per a convidar l'espectador a una reflexió que
no ho és només sobre el món, sinó
com fer-lo present en la imatge.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
http://www.cinematruffaut.com/arxiu/codigo.htm
|
TEXT
2. CÓDIGO DESCONOCIDO |
Me parece que la obra
de Michael Haneke empezó a ser conocida en España
a partir de su truculenta Funny Games (1997), y no demasiado
conocida, pues esta película duró en cartel
-no sé por qué razón, quizá
porque su sádica violencia era casi insoportable",
al menos en Madrid, poco tiempo.
Su primera película (Haneke nació en 1942)
es de 1989: Séptimo continente. Su segundo film
es de 1992: E/ vídeo de Benny, que quizá
fuera también conocida por parte del público
español.
Pero el hecho es que Haneke trabaja para televisión
ininterrumpidamente desde 1967, y desde 1970 como realizador
independiente. También como director de teatro
en las principales ciudades de Alemania (Aunque es de
nacionalidad austriaca, nació en Munich). Junto
a todos estos créditos, cabe añadir otros
no pequeños: ha estudiado filosofía y psicología,
aunque no precise su currículum hasta qué
punto estudió...
Funny Games fue presentada en la sección oficial
a competición en el 50 Festival de Cannes, y aunque
no obtuviera ningún premio, no pasó inadvertida,
produjo verdadero espanto y horror en los espectadores,
y una aureola de violencia extremadamente morbosa que
le valió ser proyectada en todas las ciudades de
Europa. Ahora, ano 2001, ha vuelto a ser aceptado en el
Festival de Cannes, sección oficial a competición,
con su film La pianista, que, si creemos -y les creemos-
a los críticos allí presentes, supera en
horror a la ya hórrida Funny Games. Parece, pues,
que sus estudios de psicología le han llevado a
interesarse por lo patológico y en su extremo más
anormal.
Tal vez con un planteamiento filosófico más
sereno cabe situar Código desconocido. También
a competición en la sección oficial del
53 Festival de Cannes, ano 2000. Antes de hacer esta crítica
he leído ya muchos comentarios sobre la película.
Y en todos se coincide en decir que es una historia de
vidas cruzadas, no en vano el subtítulo del film
es: "Relato incompleto de diversos viajes".
Otra coincidencia en todos los comentarios leídos
es hacer una referencia, y sólo referencia, al
azar: como si estos viajes incompletos de vidas incompletas
-unas nueve- se cruzaran por azar...
Pero si se tratara de azar no se hablaría de un
código. Aunque desconocido, se habla de un código
por el que o según el que se cruzan estas vidas...
Código desconocido no produce el malestar insufrible
de ver cómo se tortura a una persona amordazada
con un cuchillo... u otra de las muchas maneras sádicas
que ofrece Funny Games, pero sí produce otro malestar,
el moral. La desazón moral por ver la falta de
solidaridad de todas esas vidas que se cruzan, que se
rozan casi sin detenerse, el tiempo justo para hacerse
daño, con el egoísmo preciso para menospreciarse
u ofenderse u olvidarse. Cabría decir: el egoísmo
universal desconoce el código universal de la fraternidad
humana. Porque ese retrato de costumbres, de vidas que
se cruzan, que se golpean y ofenden, es un retrato de
hoy, en ciudades de hoy, con gentes actuales. Iguales
a tantas otras gentes: un estudiante que, al paso, ofende
a una mendiga; se inicia una pelea; con el estudiante
se cruza en plena calle, con prisa, su cuñada,
que es una prometedora actriz, que a su vez vive un matrimonio
(¿o noviazgo?) sin amor con el hermano mayor del
estudiante. Ambos hermanos desatienden a su padre viudo...
Etcétera, etcétera. Es un cine sólido,
no de entretenimiento. Con un guión, como se puede
suponer, muy bien hilvanado. Escenas vivas, secuencias
firmes..., presencias humanas muy reales. Una especie
de sociología ¿filosófica? en imágenes
que, si se quiere ver así, cala más hondo
que los hurgadores cuchillos ensangrentados de Funny Games
o de la inminente y sórdida La pianista...
Pedro Antonio Urbina
http://www.filasiete.com/codigodes.html
|
TEXT
3. CÓDIGO DESCONOCIDO |
Sencillamente genial.
Espectacular. Pura esencia cinematográfica.
Fueron los franceses hermanos Lumiére quienes inventaron
el cine (no vamos a entrar en conflictos sobre si fueron
ellos, Edison o los hermanos Skladanowski los primeros
en patentar el invento) hace ya casi 106 anos. El estilo
que mostraba sus filmes se basaba en la fílmación
de pequeños fragmentos de realidad; la cámara
filmaba lo que ocurría frente a ella, sin montaje,
durante unos pocos minutos (los que duraba la cinta).
Este fílme francés (aunque con director
alemán) hace lo mismo: todas las secuencias del
filme, salvo tres (dos compuestas por una sucesión
de fotografías y otra que es un fragmento de una
película que los protagonistas están doblando,
o sea que son ficción), son planos-secuencia, y
en la mayoría de ellos, la cámara permanece
estática. La cámara persigue y refleja la
vida de unas personas normales, sin nada en común,
que ven sus vidas unidas por un instante. Y el resultado
es excelente. Estamos ante una indiscutible obra maestra.
En un concurrido boulevard, alguien tira un papel arrugado
a las manos de una mendiga. Esta es la situación
que une, por unos instantes, a un grupo de personas muy
diferentes: Anne es una joven que está a punto
de iniciar su carrera en el cine; Georges, su novio, un
fotógrafo de guerra que está casi siempre
fuera del país; el hermano de éste, Jean,
que no tiene ninguna intención en seguir con las
riendas de la granja de su padre; Amadou es profesor en
una escuela de niños sordomudos; María es
una rumana que manda a su casa todo el dinero que gana
mendigando. A partir de entonces, seguiremos la vida de
todos ellos a retazos, asistiremos a los fragmentos significativos
(o no) de su existencia.
Código desconocido es una película de una
extrema intensidad y fuerza. Nos emociona prácticamente
sin que nos demos cuenta. No podríamos destacar
un sólo momento de la cinta, toda es igualmente
intensa. 0 quizás sí. Y esta elección
tiene un nombre: Juliette Binoche. Son las secuencias
en las que ella está sola en escena, con la cámara
estática enfocándola a ella, las que más
huella dejan: la prueba de casting para la película
(impresionante) y la secuencia en la que ella está
en su casa planchando, secuencia que en otras manos, o
con otra actriz, hubiera aguantado sólo unos segundos,
y que aquí, sin necesidad de decir una sola palabra
(el único sonido es el vapor de la plancha y la
televisión de fondo) nos mantiene en vilo durante
los más de dos minutos de duración de dicha
secuencia.
Siempre se agradece la llegada a las pantallas de buenas
películas, pero éstas sólo aparecen
muy de vez en cuando. Y, por supuesto, cuando el filme
es de la calidad de esta Código desconocido uno
agradece el haber nacido, el haber vivido en esta época,
el que el director y actores también hayan vivido
estos anos y hayan creado esta maravilla, el ser cinéfago
(más que cinéfílo), el que haya cines
en la dudad que proyecten obras más interesantes
que las habituales, y el haber optado por ir al cine en
vez de quedarse en casa chateando con Paula Vázquez
(que ya es agradecer) o viendo el partido del siglo.
Juan Antonio Hidalgo
http://www.filasiete.com/codigodeshidalgo.htm
|
TEXT
4. CODI DESCONEGUT (Michael Haneke) |
Tercera pel·lícula,
que planteja una reflexió de fons sobre la percepció
de la realitat i sobre les dificultats per a la interpretació
d'aquesta. La proposta de Haneke, s'obre pas sobre un
mosaic de personatges entrecreuats que vagaregen per diversos
escenaris d'un París contemporani i ens interroga
sobre alguna de les qüestions més candents
que afecten a les societats occidentals modernes: l'emigració
i la xenofòbia, la convivència de diferents
cultures, la incomunicació i l'aïllament de
l'individu al mig de la jungla urbana i la dificultat
d'obrir pas als sentiments en un món alienat pels
miratges del benestar i del poder.
Una càmera distant, però exacta i tallant
com un bisturí, dóna forma a un apassionant
trencaclosques narratiu que reflexiona sobre la dificultat
de distingir entre la realitat i la representació,
sobre la credibilitat de l'aparença i sobre la
il·lusió i la mentida en l'univers icònic
de les imatges. Haneke es pregunta si la fragmentació
és potser la resposta estètica a la nostra
percepció llacunar de la realitat en mig d'un món
dissociat tot i la globalització, si la precisió
és una categoria estètica o moral, si allò
absent pot ser representat per allò present, si
les respostes són mentides o si les preguntes són
respostes. Probablement, la pel·lícula del
festival que encertà en conjugar amb més
harmonia la reflexió lingüística i
el compromís moral.
Dirigido, crònica
de Cannes 2000.
|
|
|
|