| |
 |
|
| |
El pre-Pirineu Les serres pre-pirinenques es divideixen en unitats estructurals diferenciades. En la part occidental, la de més amplada, es poden veure dues alineacions, separades per una depressió.  Les Serres Interiors són les més elevades i soldades al Pirineu axial. Formen part d'aquestes serres les de Sant Gervàs, Boumort, Cadí, Port del Comte, del Verd, d'Ensija i els Rasos de Peguera. La serra de Mogrony i la serra Cavallera arriben fins a les muntanyes de l'Alta Garrotxa. Les Serres Exteriors són també paral·leles a les Interiors però d'altituds més moderades. Unida al Pre-pirineu aragonès, es perllonga amb la serra del Montsec, Montclús, Sant Mamet i Montroig. Més enllà del Segre aquesta alineació ha desaparegut. La Depressió Mitjana o Pre-pirinenca és constituïda per la Conca de Tremp. Està formada per una faixa llarga i estreta de materials terciaris que s'estén entre les dues alineacions de serralades secundàries que formen en aquest sector els Pre-pirineus interior i exterior. Materials Són principalment roques secundàries i terciàries, sobretot calcàries, gresos i conglomerats. Això és de fàcil observació per la diferent coloració del paisatge. Al Pirineu axial dominen els grisos i tons foscos mentre al Pre-pirineu ho fan els tons clars. |
|
|
Erosió Els principals modeladors del paisatge pre-pirinenc són les aigües corrents. Els rius prenen una direcció nord-sud que han tallat els materials, tant els més durs com els tendres, i han obert conques d'erosió i estrets congostos, encara que la direcció est-oest semblava la més lògica. El cas del Segre es prou significatiu: seguint el seu curs ens trobem que en sortir de la Cerdanya porta una clara direcció est-oest; quan arriba a la Seu ja ha pres la direcció nord-sud, travessant des d'ací successivament la fossa de l'Urgellet, el congost de Tres Ponts, la conca d'Organyà, la de coll de Nargó, es torna a estrènyer a les serres de Turb i Rialb i després d'Oliana podem considerar que ja ha entrat a la Depressió Central. Aquest fenomen, anomenat sobreimposició, consisteix en que des del moment en què els moviments alpins finalitzaren, la calma comportà que la disposició de la serralada, descendent des del Pirineu axial fins a la vall de l'Ebre (llavors un golf marí), orientés els rius en direcció nord-sud.  Posteriorment, la distensió i reajustament dels blocs del massís acusà el desnivell entre la capçalera dels rius i el seu nivell de base. Es reactivaren els processos erosius, endinsaren els seus llits i s'encaixaren. |
