Capítol XIV
PIC I PALA
Aquella mateixa
tarda Barbicane i els seus companys retornaren a Tampa-Town, i un cop allí
l'enginyer Murchison tornava a embarcar-se a bord del Tampico per a Nova-Orleans.
Havia de contractar un exèrcit d'obrers i tornar amb la major part del
material. Els membres del Gun-Club restaren a Tampa-Town, a fi d'organitzar
els primers treballs, tot fent-se ajudar per les gents del país.
Vuit dies després de la seva sortida, el Tampico estava de retorn a la
badia d'Espiritu Santo, amb una flotilla de vapors. Murchison havia aplegat
cinc-cents treballadors. En els dies dolents de l'esclavitud hauria perdut el
temps i les ganes. Però des que Amèrica, la terra de la llibertat,
no comptava més que amb homes lliures, aquests corregueren d'arreu on
els cridava una mà d'obra tan ben retribuïda. I, com que el diner
no mancava pas al Gun-Club, aquest oferia als seus homes un bon sou, amb gratificacions
considerables i proporcionades. L'obrer contractat per a la Florida podia comptar,
després de l'acabament dels treballs, amb un capital dipositat a nom
seu a la banca de Baltimore. Murchison no tingué altra dificultat que
la de la selecció, i sabé mostrar-se sever per damunt de la intel·ligència
i la llestesa dels treballadors. Pot creure's que ell allistà en la seva
laboriosa legió la flor dels mecànics, fogainers, fonedors, minaires,
rajolers i manobres de tota mena, negres o blancs, sense distinció de
color. Molts d'ells s'emmenaven la família. Era una veritable emigració.
El 31 d'octubre, a les deu del matí, aquella tropa desembarcà
en els molls de Tampa-Town. Pot comprendre's el moviment i l'activitat que hi
degué haver en aquella petita ciutat que, de cop i volta, en un dia veia
doblada la població. En efecte, Tampa-Town havia de guanyar moltíssim
amb aquella iniciativa del Gun-Club, no pel nombre d'obrers que foren dirigits
immediatament a Stone's-Hill, sinó mercès a aquella afluència
de curiosos que convergiren a poc a poc i de tots els punts del globus devers
la península floridenca.
Durant els primers dies hom s'ocupà de descarregar l'einam dut per la
flota, màquines, queviures, així com un bon nombre de cases de
tela fetes de peces desmuntables i numerades. Al mateix temps, Barbicane col·locava
les primeres fites d'un ferrocarril llarg de quinze milles i destinat a relligar
Stone's-Hill amb Tampa-Town.
Ja és sabut en quines condicions és el camí de ferro americà.
Capriciós en les seves corbes, atrevit en els pendents, rodant pels terraplens
i les obres d'enginyeria, escalant els turons, caient per les valls, el tren
talla ras i curt i sense preocupar-se per res de la línia recta; no és
costós i molt menys incòmode, només que s'hi descarrila
amb tota llibertat. El camí de Tampa-Town a Stone's-Hill no fou més
que una simple fotesa, i no demanà gaire temps ni tampoc gaire diner
per a obrir-se.
Això de banda, Barbicane era l'ànima d'aquell món vingut
a la seva veu. L'estimava i li comunicava el seu alè, el seu entusiasme,
la seva convicció. Se'l trobava en tot lloc, com si hagués estat
dotat del do d'ubiqüitat, i sempre anant acompanyat de J.-T. Maston, la
seva mosca botzinaire. El seu esperit pràctic s'enginyava en mil invencions.
Amb ell no hi havia obstacles ni dificultats ni cap angúnia. Era tant
minaire, paleta o mecànic com artiller, tenia respostes per a totes les
preguntes i solucions per a tots els problemes. Correspondia activament amb
el Gun-Club o amb la fàbrica de Goldspring, i dia i nit, amb els fosc
encesos i el vapor mantingut a pressió, el Tampico esperava les seves
ordres a la rada d'Hillisboro.
Barbicane, el primer de novembre, abandonà Tampa-Town amb un destacament
de treballadors, i des de l'endemà una ciutat de cases mecàniques
va aixecar-se al voltant de Stone's-Hill. Hom va rodejar-la d'estacades i, degut
a aquest seu moviment i al seu coratge, hauria estat presa tot seguit per una
d'aquelles grans ciutats de la Unió. La vida hi fou arreglada disciplinadament
i els treballs començaren amb un ordre perfecte.
Sondeigs curosament efectuats havien permès de reconèixer la natura
del terreny, i l'excavació pogué ésser iniciada des del
4 de novembre. Aquell dia, Barbicane va aplegar els encarregats de taller i
els digué:
-Amics meus, ja sabeu tots vosaltres per què us he reunit en aquesta
part salvatge de la Florida. Es tracta de fondre un canó que amidi nou
peus de diàmetre interior, sis de gruix de les parets i dinou peus i
mig del seu revestiment de pedra; tot plegat fa un pou ample de seixanta peus1
que cal buidar a una profunditat de nou-cents. Aquesta obra considerable ha
de restar enllestida en vuit mesos. Vosaltres teniu dos milions cinc-cents quaranta-tres
mil quatre-cents peus cúbics de terra per a extreure en dos-cents cinquanta-cinc
dies, o sia, en xifres rodones, deu mil peus cúbics per dia. Això,
que no representaria cap dificultat per a mil obrers que treballessin folgadament,
serà més penós en un espai relativament restringit. Sigui
com sigui, aquesta tasca s'ha de fer i es durà a terme, car així
ho espero tant del vostre coratge com de la vostra llestesa.
A les vuit del matí el primer cop de pic fou donat en terra de la Florida,
i a partir d'aquell instant aquella gran eina no restà més inactiva
ni un sol moment a la mà dels minaires. Els obrers es rellevaven per
quatre de jornada.
A més, per bé que fos grandiosa, l'operació no ultrapassava
el límit de les forces humanes. Res d'això. Quants treballs d'una
dificultat més real i en els quals els elements hagueren d'ésser
directament combatuts, foren acomplerts amb tot èxit! I, per no parlar
de treballs semblants, n'hi haurà prou de fer esment del "Pou del
Pare Josep", construït vora el Caire pel soldà Saladí,
en una època en què les màquines no havien vingut encara
a centuplicar la força de l'home, i el qual davalla al nivell mateix
del Nil, a una profunditat de tres-cents peus! O bé el d'aquell altre
pou excavat a Coblenza pel margrave Joan de Bade, que assoleix fins a sis-cents
peus del sòl! Doncs de què és tractava, ara, en resum?
Triplicar aquella profunditat sobre una amplària dècupla, cosa
que faria que esdevingués més fàcil. I per això
no hi havia ni un contramestre ni un sol obrer que dubtés de l'èxit
de l'operació.
Una decisió important, presa per l'enginyer Murchison, i d'acord amb
el president Barbicane, vingué encara a fer anar més de pressa
la marxa dels treballs. Un article del contracte especificava que el Columbiad
seria assegurat amb cercles de ferro forjat col·locats en calent. Un
luxe de precaucions inútils, car la màquina podia evidentment
estar-se d'aquestes anelles compressores. Fou anul·lada, doncs, aquesta
clàusula de contracte.
D'ací pervingué un gran estalvi de temps, car llavors es pogué
emprar aquest nou sistema de perforament adoptat avui dia en la construcció
dels pous, pel qual l'obra de calç i de pedra picada es fa al mateix
temps que el foradament. Mercès a aquest procediment tan senzill, no
és necessari d'apuntalar les terres, car la mateixa paret les conté
amb un poder incommovible i davalla pel seu propi pes.
Aquest treball no podia començar fins al moment en què el pic
assolís la part sòlida del sòl.
El 4 de novembre, cinquanta obrers obriren en el centre mateix del clos estacat,
això és, a la part superior de Stone's-Hill, un forat circular
d'una amplada de seixanta peus.
El picot trobà, de moment, una mena de terra negra d'un gruix de 6 polzades.
Que fou promptament vençuda.
A aquesta terra negra succeïren dos peus d'una sorra fina que fou curosament
retirada, car serviria per a la confecció del motllo interior.
Després d'aquella sorra aparegué una argila blanca bastant compacta,
semblant a la marga d'Anglaterra, i que s'escalonava amb un gruix de quatre
peus.
Aviat el ferro dels picots llençà espurnes en trobar la capa dura
de la terra, una mena de roca formada per conquilles petrificades, molt seca
i molt sòlida, i que les eines no havien de deixar en pau. En arribar
en aquest punt, el forat presentava una fondària de sis peus i mig i
els treballs de paleta foren començats.
Al fons d'aquesta excavació, s'hi va construir un "torn" de
fusta de roure, una mena de disc fortament subjectat amb perns i d'una solidesa
a tota prova. Tenia al centre un forat d'un diàmetre igual al diàmetre
exterior del Columbiad. I fou sobre aquest torn que descansaren els primers
fonaments de l'obra de calç i de pedra picada en la qual el ciment hidràulic
va travar les pedres amb una fermesa inflexible. Els paletes, després
d'haver treballat de la circumferència al centre, es trobaren reclosos
dins d'un peu ample de vint-i-un peus.
Quan aquest treball estigué llest del tot, els minaires tornaren a prendre
el pic i el càvec i atacaren la roca sota el torn mateix, tenint compte
de sostenir-ho amb uns cavallets d'una extrema solidesa. Totes les vegades que
el forat havia guanyat deu peus de profunditat, es retiraven successivament
aquests cavallets. El torn descendia a poc a poc i amb ell la paret circular
de mà d'obra dels paletes fins a la capa superior en la qual els obrers
ja treballaven sens descans, tot deixant "respiradors" perquè
s'escapessin els gasos durant l'operació de la fosa.
Aquest gènere de treball exigia per part dels obrers una habilitat extrema
i molt de compte. Més d'un n'hi hagué que, en buidar sota el torn,
fou greument ferit pels trossos de pedra, i àdhuc algú hi trobà
també la mort. Però l'ardor no s'alentia un sol minut, i així
dia i nit. De dia, treballaven als raigs d'un sol que alguns mesos més
tard queia a noranta-nou graus2 de calor damunt aquelles
planes calcinades; a la nit, embolcallats dels pics damunt la roca, la detonació
de les mines, el grinyolament de les màquines, els torterols de les fumeres
que s'escampaven pels aires, traçaren al voltant de Stone's-Hill un cèrcol
d'espant que els ramats de bisons o els destacaments dels semínoles no
gosaven franquejar.
Els trballs avançaven regularment
Mentrestant els treballs avançaven regularment. Grues mogudes per vapor
activaven l'enlairament dels materials; pocs obstacles inesperats hi hagué,
car les dificultats ja foren previstes i foren vençudes fàcilment.
Al cap d'un mes, el pou havia assolit la profunditat assignada per aquest lapse
de temps, o sia cent dotze peus. Pel desembre, aquesta profunditat fou doblada,
i triplicada pel gener. Durant el mes de febrer, els treballadors hagueren de
lluitar contra una capa d'aigua que va obrir-se pas a través de l'escorça
terrestre. Calgué emprar poderoses bombes i altres aparells d'aire comprimit
per a estroncar-la i tapar els orificis amb formigó, així com
s'obtura una via d'aigua a bord d'una nau. En fi, hom pogué arribar a
dominar aquells corrents. Malauradament, pel fet de la poca consistència
del terreny, el torn cedí i hi hagué una ensulsiada parcial. Pot
pensar-se l'espant que hi hagué amb aquell disc de calç i de pedra
i d'una alçada de setanta-cinc toeses! Aquest accident costà la
vida a bastants treballadors.
Passaren tres setmanes per a apuntalar novament el revestiment de pedra i col·locar
el disc per retornar-lo a les mateixes condicions de solidesa que tenia abans.
En fi, gràcies a l'habilitat de l'enginyer i a la força de les
màquines emprades, l'edifici, per un instant compromès, retrobà
el seu aplom, i el foradament prosseguí.
Cap nou incident més no vingué a deturar des d'aleshores el ritme
de l'obra, i així el 10 de juny, vint dies abans de l'expiració
dels terminis fixats per Barbicane, el pou, enterament revestit del seu mur
de pedres, tenia assolida la fondària de nou-cents peus. Al fons de tot,
la maçoneria descansava damunt un cub massís que amidava trenta
peus de gruix, mentre que la part superior venia al nivell de terra.
El president Barbicane i els membres del Gun-Club felicitaren càlidament
l'enginyer Murchison. El seu treball ciclopi s'havia acomplert en unes condicions
de rapidesa extraordinària.
Durant aquells vuit mesos, Barbicane no abandonà un sol instant Stone's-Hill.
Tot vigilant de prop els treballs del foradament, es preocupava moltíssim
pel benestar i la salut dels seus treballadors, i fou prou sortós a evitar
aquestes epidèmies tan comunes a les grans aglomeracions d'homes i que
són tan desastroses en aquelles regions del globus exposades a totes
les influències tropicals.
Alguns obrers, certament, pagaren amb llur vida les imprudències pròpies
d'aquells perillosos treballs, però aquestes deplorables malaurances
són impossibles d'evitar, i aquests són detalls dels quals els
americans es preocupen bastant poc. Tenen més cura de la humanitat en
general que no de l'individu en particular. Malgrat tot, Barbicane professava
els principis contraris i els aplicava en tota ocasió. Així, mercès
al seu esment, a la seva intel·ligència, a la seva útil
intervenció en els casos difícils i a la seva prodigiosa i filantròpica
subtilesa, el terme mitjà de les catàstrofes mai no excedí
el dels països d'ultramar, coneguts pel seu luxe de precaucions, entre
altres a França, on es calcula aproximadament un accident per cada dos-cents
mil francs de treball3.
1.
5,95 metres el revestiment de pedra, i l'amplada del pou prop de 20 metres.
2. Quaranta graus centígrads.
3. Dades, naturalment, de l'època en què escrivia
l'autor (N. del traductor.)
