Capítol XV
LA FESTA DE LA FOSA
Durant els vuit mesos esmerçats
en l'operació del foradament, els treballs preparatoris per a la fosa
havien estat portats immediatament amb una extrema rapidesa. Un estranger que
hagués arribat a Stone's-Hill hauria romàs molt sorprès
de l'espectacle que s'oferia a les seves mirades.
A sis-centes iardes del pou, i circularment disposats al voltant d'aquest punt
central s'aixecaven mil dos-cents forns a reverber d'una amplària de
sis peus cadascun i separats l'un de l'altre per una distància de mitja
toesa. La línia presentada per aquests mil dos-cents forns tenia una
longitud de dues milles1. Tots ells eren del mateix model,
amb llur alta xemeneia quadrangular, i produïen el més singular
efecte. J.-T. Maston trobava superba aquesta disposició arquitectònica,
car li recordava els monuments de Washington. Per ell no hi havia res de més
bell, àdhuc ni a Grècia, "on a més - deia - no havia
esta mai".
Es recordarà que en la segona sessió el Comitè va decidir
d'emprar per al Columbiad ferro de fosa, especialment ferro de fosa gris. Aquest
metall és, en efecte, més dur, més dúctil, més
dolç, fàcil de polir i propi per a tots els treballs d'emmotllat.
Tractat amb el carbó de terra, és d'una qualitat superior per
a totes les peces de gran resistència, com ara canons, cilindres de màquines
de vapor, preses hidràuliques, etc.
Però el ferro de fosa, si bé no requereix més que una sola
fusió, és rarament prou homogeni, i és gràcies a
una segona fusió quan se'l purifica, se'l refina, bo i traient-li els
seus darrers dipòsits terrosos.
Així, el mineral de ferro, abans d'ésser expedit a Tampa-Town,
fou sotmès als alts forns de Gold-spring i posat en contacte amb carbó
i silici a una forta temperatura i s'havia carburat i transformat en ferro fos2.
Després d'aquesta primera operació, el metall fou dirigit cap
a Stone's-Hill. Es tractava de cent trenta-sis milions de lliures de ferro fos,
bon tros massa car d'expedir pels ferrocarrils, puix que el preu del transport
hauria duplicat el preu de la matèria. Va semblar preferible noliejar
naus a Nova-York i carregar-les de barres de ferro de fosa. Així i tot
foren necessaris seixanta-vuit bastiments de mil tones, una vertadera flota,
que, el 3 de maig, sortint dels baixos de Nova-York, prengué la ruta
de l'oceà, seguí al llarg de les costes americanes, embocà
el canal de Bahama, tombà la punta floridenca i el 10 del mateix mes,
remuntants la badia Espíritu Santo, vingué a ancorar sense avaries
en el port de Tampa-Town.
Allí, els vaixells foren descarregats en els vagons del tren de Stone's-Hill,
i cap a mitjan gener l'enorme massa de metall es trobava reunida al seu punt
de destí.
Es comprèn prou bé que mil dos-cents forns no eren un excés
per a liquar al mateix temps aquestes seixanta mil tones de ferro fos. Cadascun
d'aquests forns podia contenir prop de cent catorze mil lliures de metall. Tots
ells havien estat bastits seguint el model dels que serviren per a la fosa del
canó Rodman. Afectaven la forma trapezoïdal, i eren molt rebaixats.
L'aparell per a caldejar i la xemeneia es trobaven als dos extrems del forn,
de tal manera que aquest es trobava escalfat per un igual en tota la seva extensió.
Aquests forns, construïts amb rajoles refractàries, es componien
únicament d'un engraellat per a cremar-hi el carbó de pedra i
d'una placa de suport damunt la qual havien d'ésser dipositades les barres
de ferro fos; aquesta placa inclinada sota un angle de vint-i-cinc graus, permetia
al metall d'escolar-se en els dipòsits de recepció, d'on partien
mil dues-centes regueres convergents que el feien caure al pou central.
L'endemà del dia que els treballs de maçoneria i de perforament
foren acabats, Barbicane anà de dret a la confecció del motllo
interior, car es tractava d'aixecar al centre del pou, i seguint el seu eix,
un cilindre alt de nou-cents peus i nou d'amplària, que ompliria exactament
l'espai reservat a l'ànima del Columbiad. Aquest cilindre fou compost
d'una mescla de terra argilosa i de sorra, addicionada de fenc i palla. L'espai
que hi havia entre el motllo i la maçoneria havia d'ésser omplert
pel metall en fusió, que formaria així les parets de sis peus
d'espessor.
Aquest cilindre, per a mantenir-se en equilibri, hagué d'ésser
consolidat per un bastiment de ferro i subjectat de tant en tant per mitjà
de travessers encastats en el revestiment de ferro; després de la fosa,
aquests travessers restarien perduts dins el bloc de metall, cosa que, d'altra
banda, no tenia cap importància.
Aquesta tasca ca acabar-se el 8 de juliol, i el treball d'escolament fou assenyalat
per a l'endemà.
-Serà una bella cerimònia aquesta festa de la fosa? - digué
J.-T. Maston al seu amic Barbicane.
-Certament - respongué Barbicane -, però no serà una festa
pública!
-Com!, ¿no obrireu les portes del clos a tothom qui vingui?
-Me'n guardaré ben bé prou, Maston. La fosa del Columbiad és
una operació delicada, per no dir perillosa, i prefereixo que tingui
lloc a ulls clucs. En engegar el projectil, hi haurà festa, si tant ho
voleu, però res fins aquell dia.
Tenia raó el president. L'operació de fosa podia oferir perills
imprevistos, als quals una gran afluència de públic hauria impedit
de semblar-ho així. Convenia conservar la llibertat dels seus moviments.
Ningú no fou admès dins el clos, llevat d'una delegació
de membres del Gun-Club, que vingué de Tampa-Town. Hom veié allí
l'eixerit Bilsby, Tom Hunter, el coronel Blomsberry, el major Elphiston, el
general Morgan i tutti quanti, per al quals la fosa del Columbiad esdevenia
un afer personal. J.- T. Maston s'havia constituït en llur cicerone i no
els perdonà cap detall i els conduí pertot, als magatzems, als
tallers, per entre les màquines, i s'esforçà perquè
visitessin els mil dos-cents forns els uns després dels altres. En visitar
el que feia mil dos-cents es trobaven un xic fastiguejats.
La fosa havia de tenir lloc al punt de les dotze. El dia abans, cada forn havia
estat carregat de mil quatre-centes lliures de metall en barres, disposades
en piles creuades, a fi que l'aire calent pogués circular lliurament
entre elles. Des del matí, les mil dues-centes xemeneies vomitaven en
l'atmosfera llurs torrents de flames, mentre la terra s'estremia per sordes
trepidacions. Hi havia tantes lliures d'hulla per a cremar com lliures de metall
per a fondre. Eren, doncs, seixanta-vuit mil tones de carbó que projectaven
davant el disc del Sol una espessa cortina de fum negre.
La calor esdevingué molt aviat inaguantable en aquell cèrcol de
forns on els roncs s'assemblaven al rodolament del tro. Potents ventiladors
escampaven llurs contínues bufades i saturaven d'oxigen tots aquells
focus incandescents.
L'operació, per a reeixir, demanava ésser ràpidament realitzada.
Al senyal donat per una canonada, cada forn havia de donar pas al ferro fos
líquid i buidar-lo per complet.
Preses aquestes disposicions, dirigents i obrers esperaren el moment determinat
amb una impaciència mesclada d'una certa dosi d'emoció. No hi
havia cap més persona dins del clos, i cada contramestre fonedor era
al seu lloc vora les boques d'escolament.
Barbicane i els seus confrares, instal·lats sobre una eminència
propera, assistien a l'operació. Davant d'ells, una peça de canó
estava a la vora, a punt de fer foc a un senyal de l'enginyer.
Minuts abans del migdia, les primeres gotetes de metall començaren a
dilatar-se. Els dipòsits de recepció s'anaven omplint a poc a
poc, i quan la fosa estigué completament líquida la tingueren
en repòs, durant alguns instants a fi de facilitar la separació
de les substàncies estranyes.
La fosa
Tocaren les dotze. Una canonada esclatà de sobte i llençà
el seu llampegueig falb pels aires. Per mil dues-centes obertures destapades
alhora sortiren mil dues-centes serpents de foc que s'arrossegaren cap al pou
central descabdellant llurs anells incandescents. Allí es precipitaren,
amb una fressa espantosa, a una profunditat de nou-cents peus. Era un espectacle
commovedor i magnífic. La terra tremolava, mentre que aquelles onades
de ferro fos llençaven al cel torterols de fum, volatilitzaven ensems
la humitat del motllo i l'escopien per les obertures o respiralls del revestiment
de pedra sota la forma de vapors impenetrables. Aquells núvols ficticis
desplegaren llurs espesses espirals ascendint cap al zenit fins a una alçada
de cinc-centes toeses. Alguns salvatges, errant més enllà dels
límits de l'horitzó, haurien pogut creure en la formació
d'un nou cràter en el si de la Florida, i, amb tot, allò no era
ni una erupció, ni una tromba, ni una tempesta, ni una lluita d'elements,
ni cap d'aquests fenòmens terribles que la natura sol engendrar! No!
Només l'home havia creat aquells vapors rogencs, aquelles flames gegantines
dignes d'un volcà, aquelles trepidacions eixordadores semblants a les
sotragades d'un terratrèmol, aquells bramuls rivals dels huracans i de
les tempestes, i era la seva mà que precipitava en un abisme excavat
per ella tot un Niàgara de metall en fusió.
1. Tres mil dos-cents vint metres aproximadament.
2. És en retirar aquest carboni i aquest silici de
l'operació del refinatge en els forns, quan el ferro fos es constitueix
en dúctil o en ferro mal·leable.
