DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol XIX

UN MÍTING

L'endemà, l'astre del dia va aixecar-se massa tard amb dol de la impaciència pública. Se'l va trobar mandrós, per un Sol que havia d'il·luminar una semblant festa. Barbicane, tement preguntes indiscretes per a en Miquel Ardan, hauria volgut reduir els seus auditors a un petit nombre d'adeptes, als seus confrares, per exemple. Però qualsevol assaja de recloure les aigües del Niàgara! Hagué, doncs, de renunciar als seus projectes i abandonar el seu nou amic als atzars d'una conferència pública. El nou saló de la Borsa de Tampa-Town, malgrat les seves dimensions colossals, fou considerat insuficient per a l'acte, car la reunió projectada prenia les proporcions d'un veritable míting.
L'indret escollit fou una vasta planúria que es trobava als afores de la ciutat. En poques hores s'aconseguí de protegir-la contra els raigs solars, car les naus del port, riques en veles, ormeigs, arbres de recanvi i vergues, forniren els accessoris necessaris per a la construcció d'una tenda grandiosa. Ben aviat un immens cobricel de lona s'estengué damunt la prada calcinada i va defensar-la de les ardors del Sol. Allí, tres-centes mil persones trobaren lloc i afrontaren durant moltes hores una temperatura sufocant, tot esperant l'arribada del francès. D'aquella multitud d'espectadors, un primer terç podia veure i sentir, un segon terç veure solament i no sentir res, i el tercer ni veure ni sentir res en absolut. I, malgrat tot, aquest darrer no fou pas el menys diligent a aplaudir.
A les tres de la tarda, Miquel Ardan apareixia acompanyat dels principals membres del Gun-Club. Donava el braç dret al president Barbicane, i l'esquerre a J.-T. Maston, més resplendent que el mateix Sol a ple migdia, i gairebé tan rutilant com ell. Ardan pujà damunt d'una estrada dalt de la qual les seves mirades s'estenien damunt d'un oceà de barrets negres. No semblava trobar-se empallegat ni adoptava cap posa. Estava allí com a casa seva, alegre, familiar, amable. Als hurres amb què l'acolliren, hi correspongué amb una graciosa salutació, i després, amb la mà, va demanar silenci, i un cop fet el silenci, prengué la paraula en anglès tot expressant-se molt correctament en aquests termes:

El míting


-Senyors - digué -, per més que faci molta calor, abusaré dels vostres moments per donar-vos algunes explicacions sobre els projectes que han semblat interessar-vos. Jo no sóc ni un orador ni un savi, i no comptava tampoc parlar públicament, però el meu amic Barbicane m'ha dit que això us plauria, i m'hi he brindat. Així, escolteu-me amb les vostres sis-centes mil orelles i excuseu les faltes de l'orador.
Aquest començ tan planer va plaure molt als assistents, que palesaren llur contentament amb un immens murmuri de satisfacció.
-Senyors - seguí dient -, cap senyal d'aprovació o de desaprovació no està vedat. Amb aquesta condició començo. I, de moment, no ho oblideu, teniu en compte que el qui us parla és un ignorant, car la seva ignorància és tan gran que àdhuc desconeix les mateixes dificultats. Li ha semblat que era senzill, natural, fàcil, de prendre passatge en un projectil i partir cap a la Lluna. Tard o d'hora havia de fer-se aquest viatge, i, quant al mitjà de locomoció adoptat, segueix molt senzillament la llei del progrés. L'home ha començat per viatjar de quatre grapes, després, un bon dia, amb els seus dos peus; més tard, en carro, després en cotxe, més endavant en patatxo1, posteriorment en diligència i ara darrerament en tren. Doncs, el projectil és el cotxe del futur!, i, per dir-ho bé, els planetes no són altra cosa que projectils, senzilles bales de canó engegades per la mà del Creador. Però retornem al nostre vehicle. Alguns de vosaltres, senyors, haureu pogut creure que la velocitat que li serà impresa és excessiva. No hi fa pas res. Tots els altres en porten, de rapidesa, i ella mateixa, la Terra, en el seu moviment de translació al voltant del Sol, se'ns enduu tres vegades més ràpidament. Vete'n aquí alguns exemples. Només us demano permís per a expressar-me en llegües, car les milles americanes no em són gaire familiars i tinc por d'enredarme amb els seus càlculs.
El prec semblà molt natural i no va oferir cap dificultat. L'orador reprengué el seu discurs:
-Vet aquí, senyors, la velocitat dels diferents planetes. Em veig obligat a confessar que, malgrat la meva ignorància, coneixo amb molta certesa aquest petit detall astronòmic, i abans de dos minuts vosaltres sereu tan savis com jo2. Sabeu, doncs, que Neptú camina a raó de 4.450 llegües per hora (19.800 quilòmetres); Urà, 5.670 (25.200); Saturn, 7.700 (34.200) ; Júpiter, 10.530 (46.800) ; Mart, 19.440 (86.400) ; la Terra, 24.300 (108.000) ; Venus, 28.350 (126.000) ; Mercuri, 38.480 (171.000) ; alguns cometes, 1.400.000 llegües (uns 6.222.000) en el seu periheli! Quant a nosaltres, veritables rodamons, gents poc apressades, la nostra velocitat no sobrepassarà de nou mil nou-centes llegües, i anirà decreixent! I ara jo us pregunto si hi ha amb tot això motiu d'extasiar-se i si no és evident que tot això serà sobrepassat algun dia per velocitats més grans encara, de les quals la llum o l'electricitat seran probablement els agents mecànics?
Ningú no semblà posar en dubte aquesta afirmació de Miquel Ardan.
-Estimats auditors - seguí dient -, si havíem de creure certs esperits mesquins - i aquest és el qualificatiu adequat -, la humanitat estaria reclosa en un cercle de Popílius que no podria franquejar, condemnada a vegetar sobre aquest globus sense mai poder llançar-se als espais planetaris! No serà pas així! Es podrà anar a la Lluna, s'anirà als planetes i s'anirà a les estrelles com anem avui de Liverpool a Nova-York, fàcilment, ràpidament, amb seguretat, i l'oceà atmosfèric serà ben aviat travessat com ho són els oceans de la terra! La distància no és sinó un mot relatiu, i acabarà per ésser reduïda a zero!
L'assemblea, per bé que molt entusiasmada a favor de l'heroi francès, restà un xic torbada davant d'aquesta atrevida teoria. Miquel Ardan semblà comprendre-ho.
-Em sembla que no esteu del tot convençuts, estimats hostes - seguí dient amb un somriure bondadós. I bé, siguem un xic raonables. Sabeu quant de temps tardaria un tren exprés a arribar a la Lluna? Tres-cents dies. No pas més. Un trajecte de 86.410 llegües, (384.000 quilòmetres), què és? Doncs no és més que nou vegades la volta a la Terra, i no hi ha pocs mariners o viatgers que per poc que hagin viatjat no hagin fet més camí durant llur existència. I ara penseu, per tant, que jo no hi estaré més de noranta-set hores de viatge! Ah!, és que vosaltres us penseu que la Lluna éstà tan allunyada de la Terra que convé mirar-la dues vegades abans d'intentar l'aventura! Què diríeu, doncs si es tractés d'anar a Neptú, que gravita a 1.011.500.000 llegües (4.495.000.000 de quilòmetres) del Sol? Heus aquí un viatge que poquíssimes persones podrien fer, encara que només valgués cinc cèntims per quilòmetre! El mateix baró de Rothschild, amb tots els seus milions, no tindria prou diner per a pagar el bitllet; li mancarien quaranta-set milions, i s'hauria de quedar pel camí!
Aquesta manera d'argumentar semblà plaure molt a l'assemblea. D'altra banda, Miquel Ardan, ben penetrat d'aquesta matèria, l'exposava amb un entusiasme magnífic. Se sentia àvidament escoltat i reprengué amb una admirable seguretat:
-Bé, amics meus, aquesta distància de Neptú al Sol no és res encara, si la comparem amb la de les estrelles. En efecte, per a avaluar la llunyania d'aquests astres, convé entrar en aquesta numeració enlluernadora on el més petit nombre té nou xifres i prendre el milió per unitat. Us demano perdó d'ésser tan aferrat sobre aquesta qüestió, però és que és d'un interès capital. Escolteu i jutgeu! L'estrella Alfa del Centaure està a 4 anys de llum; Sírius, a 8 anys de llum; Vega, a 25 anys de llum; Arturus, a 27 anys de llum; la Cabra, a 40 anys de llum; 1a Polar a 46 anys de llum, i altres estrelles a mils i milions i a mils de milions de llegües! I vindrà encara algú a parlar-nos de la distància que separa els planetes del Sol! I nosaltres sostindrem que aquesta distància existeix! Error! Mentida! És una aberració dels sentits! ¿Sabeu què en penso d'aquest món que comença amb el Sol i es clou amb Neptú? Voleu conèixer la meva teoria? És molt senzilla! Per mi el món solar és un cos sòlid, homogeni, i els planetes que el componen s'estrenyen, es toquen, s'adhereixen, i l'espai que hi ha entre ells no és més que l'espai que separa les molècules del metall més compacte, argent o ferro, or o platí! Tinc el dret, doncs, d'afirmar i repetir amb una convicció que us convencerà a tots: la distància és una paraula buida; la distància no existeix!
-Ben dit! Bravo! Hurra! - exclamà a una sola veu l'assemblea, electritzada pel gest, per l'accent de l'orador, per l'ardidesa d'aquesta idea.
-No! - cridà J.-T. Maston amb més energia que els altres -, la distància no existeix!
I endut per la violència dels seus moviments, per l'embranzida del seu cos, que a penes si pogué dominar, per poc no cau daltabaix de l'estrada. Però arribà a temps de retrobar l'equilibri i va evitar una caiguda que li hauria demostrat brutalment que la distància no era pas una paraula buida. Tot seguit el discurs de l'entusiasta orador va reprendre el seu curs.
-Amics meus - digué Miquel Ardan -, em penso que aquesta qüestió ja està per ara resolta! Si no us he pogut convèncer a tots, és que dec haver estat tímid en les meves demostracions, feble en els meus arguments, i cal atribuir-ho a la insuficiència dels meus estudis teòrics. Sigui el que es vulgui, us ho repeteixo, la distància de la Terra al seu satèl·lit és realment poc important i indigna de preocupar un esperit seriós. No crec avançar-me massa dient-vos que hi haurà aviat trens projectils, en els quals es realitzarà amb tota comoditat el viatge de la Terra a la Lluna. No hi haurà por de xocs ni sotragades, ni descarrilaments, i s'arribarà al terme del viatge ràpidament, sense fatiga, en línia recta, a vol d'abella. Abans de vint anys la meitat de la Terra haurà visitat la Lluna!
-Hurra! Hurra Miquel Ardan! - exclamaren els assistents, àdhuc els menys convençuts.
-Hurra Barbicane! - respongué modestament l'orador.
Aquest acte de reconeixença envers el promotor de l'empresa fou acollit amb aplaudiments unànimes.
-Mentrestant, amics meus - féu Miquel Ardan -, si teniu alguna pregunta a fer-me posareu en destret un pobre home com jo, però així i tot procuraré contestar-vos.
Fins aquí, el president del Gun-Club podia estar molt satisfet del caire que prenia la discussió. Tractava sobre aquestes teories especulatives en les quals Miquel Ardan, endut per la seva viva imaginació, es mostrava molt competent. Convenia, doncs, impedir que es decantés cap a les qüestions pràctiques, en les quals, certament, no estaria tan ben disposat. Així, Barbicane s'afanyà a prendre la paraula i va preguntar al seu novell amic si creia que la Lluna o els planetes estaven habitats.
-És un greu problema el que tu em planteges, mon digne president - respongué l'orador, somrient -; tanmateix, si no m'erro, homes de gran intel·ligència, com Plutarc, Swendenborg, Bernardí de Saint-Pierre i molts altres, s'han declarat per l'afirmativa. Collocant-me al punt de vista de la filosofia natural, estic inclinat a pensar com ells, car em dic que no hi ha en el món res que sigui inútil, i, responent a la teva pregunta per una altra qüestió, amic Barbicane, jo sostinc que, si els mons són habitables, són habitats o ho han estat o bé ho seran!
-Molt bé! - cridaren els primers rengles d'espectadors, on l'opinió tenia força de llei per als darrers.
-No es pot respondre amb més lògica i justesa - digué el president del Gun-Club -. La qüestió queda reduïda a aquesta: els mons, són habitables? Per la meva part, així ho crec.
-I jo en tinc la certesa - respongué Miquel Ardan.
-Tanmateix - replicà un dels assistents -, hi ha arguments en contra de l'habitabilitat dels mons. En la major part d'ells caldria evidentment que els principis de vida fossin modificats. Així, per no parlar més que dels planetes, en els uns llurs habitants deuen cremar-se i en els altres gelar-se, segons que es trobin més o menys allunyats del Sol.
-Em dol - respongué Miquel Ardan - no conèixer personalment el meu honorable contradictor, car assajaria de contestar-vos. La vostra objecció té el seu valor, però jo crec que es pot combatre amb algun èxit, com totes aquelles que tenen per objecte l'habitabilitat dels mons. Si jo fos físic, us diria que si és veritat que hi ha menys calòric en moviment en els planetes veïns del Sol, i més, en canvi, en els planetes allunyats, aquest senzill fenomen és suficient per a equilibrar la calor i fer que la temperatura d'aquests mons sigui suportable a sers organitzats com ho som nosaltres. Si fos naturalista, us diria, segons el parer de molts il·lustres savis, que la naturalesa ens forneix en la terra exemples d'animals vivents en condicions ben diverses d'habitabilitat; que els peixos respiren en un medi que és mortal per als altres animals; que els amfibis tenen una doble existència bastant difícil d'explicar; que certs habitants de les mars es mantenen en unes zones de gran profunditat i suporten sense ésser esclafats pressions de cinquanta o seixanta atmosferes; que diversos insectes aquàtics, insensibles a la temperatura, es troben a la vegada tant a les fonts d'aigua bullenta com a les gèlides planúries de l'oceà polar; per fi, que s'ha de reconèixer en la naturalesa una diversitat en els mitjans d'acció sovint in-comprensibles però que no deixen d'ésser reals, amb la qual cosa ens parla de la seva omnipotència. Si fos químic, us diria que els aeròlits, aquests cossos evidentment formats lluny del món terrestre, han revelat a l'anàlisi senyals indubtables de carboni3. Aquesta substància deu el seu origen només a éssers organitzats, i, segons els experiments de Reichenbach, ha hagut d'ésser forçosament "animalitzada". Per últim, si jo fos teòleg, us diria que, segons sant Pau, la redempció divina sembla que ha d'ésser aplicada no solament a la terra, sinó a tots els mons celestes. Però com jo no sóc ni teòleg, ni químic, ni naturalista, ni físic, així, en la meva completa ignorància de les grans lleis que regeixen l'univers, m'acontento contestant: "No sé pas si els mons estan habitats, i, com que no ho sé, ho vaig a veure!"

Els trens de projectils cap a la Lluna


¿S'atreví l'adversari de les teories de Miquel Ardan a presentar altres arguments? És impossible de dir-ho, car els crits frenètics de la gentada haurien impedit tota opinió de manifestar-se. Quan es féu novament el silenci fins als grups d'oients més allunyats, el triomfant orador s'acontentà d'afegir les següents consideracions:
-Ja podeu veure, valents ianquis, que una qüestió tan greu a penes si ha pogut ésser estudiada per mi. No vinc aquí a donar lliçons públicament ni a sostenir una tesi sobre aquest assumpte transcendental. Hi ha tota una altra sèrie d'arguments a favor de l'habitabilitat dels mons. Jo la deixo de banda. Permeteu-me, només, d'insistir sobre un punt. A les persones que sostenen que els planetes no són habitats convé dir-los: "Potser teniu raó si es demostra que la Terra és el millor dels mons possibles", però això no ho crec pas, per més que ho hagi dit Voltaire. La Terra només té un satèl·lit, mentre que Júpiter, Saturn, Urà i Neptú en tenen molts al seu servei, cosa que no és pas per a menysprear. Però el que fa sobretot que el nostre globus sigui poc confortable és la inclinació del seu eix sobre la seva òrbita. D'aquí la desigualtat dels dies i de les nits; d'aquí aquesta diversitat enutjosa de les estacions. En el nostre malaurat esferoide, o hi fa massa calor o hi fa massa fred; hom s'hi gela a l'hivern o bé s'hi rosteix a l'estiu. El nostre planeta és el dels refredats, dels catarros nasals i de les fluxions de pit, mentre que a la superfície de Júpiter, per exemple, on l'eix està molt poc inclinat4, els habitants podrien gaudir de temperatures invariables. Allí hi ha la regió de les primaveres, la dels estius, la de les tardors i la dels hiverns perpetus. Cada habitant de Júpiter pot escollir el clima que més li plagui i posar-se per tota la vida a recer de les variacions de temperatura. Convindreu fàcilment amb mi aquesta superioritat de Júpiter sobre el nostre planeta, i això sense parlar dels seus anys, que en duren dotze dels nostres! A més, és evident per mi que, sota aquests auspicis i en aquestes condicions d'existència tan meravelloses, els habitants d'aquell món sortós són sers superiors, que els savis són més savis que els nostres, que els artistes són més artistes, que els dolents són menys dolents, que els bons són millors. Pobre de mi!, ¿què li manca, al nostre esferoide, per a aconseguir aquesta perfecció? Poca cosa. Un eix de rotació menys inclinat damunt el pla de la seva òrbita.
-Doncs bé - exclamà una veu impetuosa -, unim els nostres esforços, inventem màquines i redrecem l'eix de la Terra!
Un tro eixordador d'aplaudiments esclatà tot seguit d'aquesta proposició, l'autor de la qual no podia ésser altre que J.-T. Maston. És probable que el xardorós secretari s'atrevís a fer aquesta agosarada proposició emportat pels seus instints d'enginyer. Però s'ha de dir - car és aquesta la veritat - que molts li feren costat amb llur cridòria, i sens dubte, si haguessin tingut el punt de suport que havia demanat Arquimedes, els americans haurien construït un alçaprem capaç d'aixecar el món i posar-lo dret altra vegada.
Tanmateix, aquesta idea "eminentment pràctica" tingué un èxit enorme, la discussió fou suspesa ben bé durant un quart, i durant molt de temps després, es parlà en els Estats Units d'Amèrica de la proposició formulada tan enèrgicament pel secretari perpetu del Gun-Club.


1. Mena d'embarcació emprada per a vigilar la costa.
2. Les dades que a continuació es donen difereixen bastant de les que ens dóna la novel·la de Juli Verne. Han estat revisades i posades d'acord amb les dades facilitades per l'Observatori Fabra, de Barcelona. Advertim que les xifres corresponen a les velocitats de translació i han estat lleugerament arrodonides. (N.del T. )
3. En alguns aeròlits, s'hi ha descobert carboni en estat de grafit, com el d'Orgueil, França, caigut el 1864, o bé com el del "Canó del Diable", que ofereix la particularitat de contenir petits diamants (carboni pur cristal·litzat). (N. del T.)
4. La inclinació de Júpiter damunt la seva òrbita és tan sols de 3º 5'.


Tornar a la pàgina inicial