Capítol XX

ATAC I RÈPLICA

Aquest incident semblava que havia d'haver acabat la discussió. Era el "darrer mot", i no se n'hauria trobat cap altre de millor. Malgrat tot, quan l'agitació fou calmada, se sentiren aquestes paraules dites amb veu forta i severa:
-Ara que l'orador ha donat una volada prou gran a la fantasia, ¿li plaurà de retornar al seu tema, amb menys teories, i discutir la part pràctica de la seva expedició?
Totes les mirades s'adreçaren al personatge que parlava així. Era un home magre, sec, de cara enèrgica, amb una barba tallada a l'americana que abundava dessota el seu mentó. Aprofitant les diverses agitacions que s'havien anat produint en el transcurs de l'assemblea, a poc a poc havia pogut arribar al primer rengle dels espectadors. Allí, encreuat de braços, la mirada brillant i atrevida era posada impertorbablement damunt l'heroi del míting. Després d'haver formulat la seva pregunta va callar, i no semblava commoure's pels milers de mirades que convergien en ell, ni tampoc pel murmuri de desaprovació excitat per les seves paraules. Com fos que la resposta es feia esperar, repetí de bell nou la seva pregunta amb el mateix accent net i precís, tot afegint:
-Som aquí per ocupar-nos de la Lluna i no de la Terra.
-Teniu raó, senyor - respongué Miquel Ardan -, la discussió s'ha perdut. Retornem a la Lluna.
-Senyor - reprengué el desconegut -, ¿vós preteneu que el nostre satèl·lit està habitat? Bé. Però, si hi ha selenites, estic cert que ells viuen sense respirar, ja que - i us ho previnc en interès vostre - no hi ha la més petita molècula d'aire a la superfície de la Lluna.
En sentir aquesta afirmació, Ardan agità la seva roja crinera. Comprengué que la lluita anava a entaular-se amb aquell home sobre el viu de la qüestió. Va guaitar-lo fixament i va dir-li al seu torn:
-Ah! ¿de manera que no hi ha gens d'aire a la Lluna? I qui ho pretén això, si us plau?
-Els savis.
-De debò?
-De debò.
-Senyor - reprengué Miquel Ardan -, deixant de banda tota broma, sento una profunda estimació pels savis que saben, però un profund menyspreu pels savis que no saben.
-Vos en coneixeu algun que pertanyi a aquesta darrera categoria?
-Particularment. A França n'hi ha un que sosté que "matemàticament" l'ocell no pot volar, i un altre les teories del qual pretenen demostrar que el peix no és fet per viure a l'aigua.
-No es tracta pas d'aquests, senyor, i podria citar, per sostenir la meva proposició, noms que vós no em rebutjaríeu.
-Llavors, senyor, posaríeu en una situació molt anguniosa un pobre ignorant com jo, que d'altra banda, no demana sinó instruir-se!
- ¿Per què, doncs, abordeu les qüestions científiques si vós no les haveu estudiades? - preguntà el desconegut bastant brutalment.
-Per què? - respongué Ardan -. Per la raó que sempre és valent aquell que no sospita el perill! Jo no sé res, és veritat, però precisament és en la meva feblesa on rau la meva força.
-La vostra feblesa va fins a la follia! - exclamà el desconegut en un to de veu de mal humor.
-Oh! millor encara - replicà el francès -, si la meva follia em mena fins a la Lluna!

Atac i rèplica

Barbicane i els seus confrares devoraven amb els ulls aquell intrús que tan atrevidament venia a posar-se de través. Ningú no el coneixia, i el president, poc tranquil sobre les conseqüències d'una discussió tan lliurement entaulada, guaitava el seu nou amic amb una certa aprensió. L'assemblea estava atenta i seriosament inquieta, car aquella controvèrsia suscitada tenia per resultat cridar la seva atenció sobre els perills o àdhuc les vertaderes impossibilitats de l'expedició.
-Senyor - reprengué l'adversari de Miquel Ardan -, són nombroses i indiscutibles les raons que proven la mancança de tota atmosfera al voltant de la Lluna. Jo diria àdhuc a priori que, si aquella atmosfera mai ha existit, ha d'haver estat arrabassada per la Terra. Però més m'estimo oposar-vos fets irrecusables.
-Oposeu, senyor, oposeu tant com vulgueu - respongué Miquel Ardan amb afabilitat.
-Vós sabeu - digué el desconegut - que quan els raigs lluminosos travessen un medi com és ara l'aire són desviats de la línia recta o, en altres termes, sofreixen una refracció. Doncs bé, quan les estrelles son ocultades per la Lluna, llurs raigs en passar tocant a les vores del disc, mai no han sofert la desviació més petita ni han donat l'indici de refracció més lleuger. D'ací aquesta conseqüència evident que la Lluna no està embolcallada per una atmosfera.
Tothom es mirà el francès, car una vegada admesa l'observació les conseqüències eren rigoroses.
-Certament - respongué Miquel Ardan -, heus aquí el vostre millor argument, per no dir l'únic, i un savi es veuria en molta dificultat per a contestar-vos. Però jo us diré només que aquest argument no té un valor absolut, perquè suposa el diàmetre angular de la Lluna perfectament determinat, cosa que no és així. Però tirem endavant i digueu-me, estimat senyor meu, si vós admeteu l'existència de volcans a la superfície de la Lluna.
-De volcans apagats, sí; però en activitat, no.
-Deixeu-me creure, amb tot, i sense sobrepassar els límits de la lògica, que aquells volcans han estat en activitat durant un cert temps!
-Això és cert; però com que podien donar per ells mateixos l'oxigen necessari per a la combustió, el fet de llur erupció no demostra de cap de les maneres la presència d'una atmosfera lunar.
-Endavant, doncs - respongué Miquel Ardan -, i deixem de banda aquest gènere d'arguments per a arribar a les observacions directes. Però us previnc que vaig a posar-vos noms de savis al davant.
-Poseu.
-El 1715, els astrònoms Louville i Halley, observant l'eclipsi del 3 de maig, remarcaren certes fulminacions d'una natura estranya. Aquells esclats de llum, ràpids i sovint renovats, foren atribuïts per ells a tempestats que es desencadenaven a l'atmosfera de la Lluna.
-El 1715 - replicà el desconegut -, els astrònoms Louville i Halley prengueren per fenòmens lunars fenòmens purament terrestres, tals com bòlids i altres, que tenien lloc en la nostra atmosfera. Heus aquí el que han respost els savis a l'exposició d'aquells fets i el que responc jo amb ells.
-Seguim endavant - respongué Ardan, sense mostrar-se torbat per la rèplica -. Herschell, el 1787, ¿no va observar un gran nombre de punts lluminosos a la superfície de la Lluna?
-Certament, però sense explicar-se l'origen d'aquells punts lluminosos. El mateix Herschell no va concloure de llur aparició la necessitat d'una atmosfera lunar.
-Ben contestat - digué Miquel Ardan adreçant un compliment al seu adversari -. Veig que esteu molt fort en selenografia.
-Molt fort, senyor, i afegiré que els més hàbils observadors, aquells que millor han estudiat l'astre de les nits, els senyors Beer i Moedler, estan d'acord sobre la mancança absoluta d'aire en la seva superfície.
Un moviment es féu entre tots els assistents que semblà ablanir-se davant els arguments d'aquell personatge singular.
-Endavant, endavant - respongué Miquel Ardan amb la més gran calma -, i arribem ara a un fet important. Un competent astrònom francès, Laussedat, observant l'eclipsi del 18 de juliol del 1860, va constatar que les banyes, o sia les dues puntes del creixent solar, eren arrodonides i truncades. Ara bé, aquest fenomen no ha pogut produir-se més que per una desviació dels raigs del Sol en travessar l'atmosfera de la Lluna, i no té cap altra més explicació.
-Però el fet és cert? - preguntà vivament el desconegut.
-Absolutament cert!
Un moviment a la inversa féu retornar l'assemblea devers el seu heroi predilecte, l'adversari del qual restà silenciós. Ardan va tornar a prendre la paraula i, sense envanir-se del seu darrer avantatge, digué simplement:
-Ja veieu, doncs, estimat senyor, que no convé declarar-se d'una manera absoluta contra l'existència d'una atmosfera a la superfície de la Lluna; si voleu, aquella atmosfera serà probablement poc densa, bastant subtil, però avui dia la ciència admet generalment que existeix.
-No pas a dalt de les muntanyes, si no us desplau - respongué el desconegut, que, pel que es veu, no volia donar el seu braç a tòrcer.
-Però si al fons de les valls i no excedint en altura alguns centenars de peus.
-En tot cas, fareu bé de prendre precaucions, car aquell aire estarà terriblement enrarit.
-Oh!, benvolgut senyor, sempre n'hi haurà prou per a un home sol; a més, un cop seré allí dalt, ja procuraré de la millor manera de no respirar només que en les grans ocasions!
Una riallada formidable vingué a eixordar les orelles del misteriós interlocutor, que es posà a guaitar l'assemblea tot desafiant-la amb altivesa.
-Doncs - reprengué Miquel Ardan amb aire despreocupat -, ja que estem d'acord sobre la presència d'una certa atmosfera, ens veurem obligats d'admetre també la presència d'una certa quantitat d'aigua. És una deducció de la qual m'alegro molt pel meu compte. Ultra això, estimat contradictor meu, permeteu-me de sotmetre-us encara una observació més. Només coneixem un costat del disc de la Lluna, i, si hi ha poc aire a la cara que ens mira, és possible que n'hi hagi molt a la cara oposada.
-Per quin motiu?
-Perquè la Lluna, per causa de l'atracció terrestre, ha pres la forma d'un ou que nosaltres albirem pel seu extrem més petit. D'ací aquesta lògica conseqüència, deguda als càlculs de Hansen, que el seu centre de gravetat està situat a l'altre hemisferi. I d'ací també aquesta conclusió que totes les masses d'aire i aigua han degut ésser arrossegats a l'altra cara del nostre satèl·lit des dels primers dies de la seva creació.
-Pures fantasies! - exclamà el desconegut.
-No, pures teories que es recolzen sobre les lleis de la mecànica i que em semblen difícils de refutar. Apel·lo, doncs, a aquesta assemblea i li demano que em digui si la vida, tal com existeix damunt la Terra, no és possible a la superfície de la Lluna.
Tres-cents mil auditors aplaudiren tots de cop i volta la proposició. L'adversari de Miquel Ardan encara volia parlar i no podia de cap manera fer-se entendre. Els crits, les amenaces, li queien damunt com una pedregada.
-Prou! Prou! - deien els uns.
-Traieu aquest intrús! - repetien els altres.
-A la porta!, a la porta! - exclamava la multitud irritada.
Però ell, ferm, ben agafat a l'estrada, no es bellugava i deixava passar la tempesta, que hauria pres proporcions formidables si Miquel Ardan no l'hagués apaivagada amb un gest. Era massa cavalleresc per a abandonar el seu contradictor en semblant destret.
-Desitgeu dir-me alguna cosa més? - va preguntar-li amb la màxima polidesa.
-Sí!, cent mil - respongué el desconegut en un rampell. O, més ben dit, no, una de sola! Per a perseverar en la vostra empresa cal que sigueu...
-Imprudent! ¿Com podeu tractar-me així a mi, que he demanat una bala cilindrocònica al meu amic Barbicane, a fi de no fer voltes pel camí com els esquirols?
-Però, malaurat, l'espantós contracop us esmicolarà al moment de l'arrencada!
-Estimat contradictor meu, acabeu de posar el dit sobre la vertadera i única dificultat. Així i tot, tinc en prou bon concepte el geni industriós dels americans per a creure que arribarà a resoldre aquesta dificultat.
-Però i la calor produïda per la velocitat del projectil en travessar les capes atmosfèriques?
-Oh, les seves parets són gruixudes i travessaré tan ràpidament l'atmosfera!
-Però i els queviures? I l'aigua?
-He calculat que puc dur-me'n per un any, i la meva travessia durarà quatre dies.
-Però i l'aire per a respirar pel camí?
-El produiré per procediments químics.
-I la vostra caiguda sobre la Lluna, si és que mai hi arribeu?
-Serà sis vegades menys ràpida que una caiguda sobre la Terra, ja que la pesantor és sis vegades menor a la superfície de la Lluna.
-Però, amb tot, n'hi haurà prou per a esmicolar-vos com un vidre!
- ¿I qui em privarà de frenar la meva caiguda per mitjà de coets convenientment disposats i encesos en el moment oportú?
-En fi, suposant que totes les dificultats estiguin resoltes, tots els obstacles aplanats, aplegades totes les probabilitats a favor vostre i admetent que vós arribeu sa i estalvi a la Lluna, com tornareu?
-No tornaré!
Davant d'aquesta resposta, que arribava a ésser sublim per la seva simplicitat, l'assemblea restà muda. Però el seu silenci fou més eloqüent que no haurien estat els seus crits d'entusiasme. El desconegut ho aprofità per a protestar per darrera vegada.
-Us matareu infal·liblement - exclamà -, i la vostra mort, que no serà més que la mort d'un forassenyat, tampoc no servirà de res a la ciència!
-Continueu, mon generós desconegut, car verament pronostiqueu d'una manera molt agradosa.
-Vaja, ja n'hi ha prou! - exclamà l'adversari de Miquel Ardan -, i no sé per què estic ací continuant una discussió tan poc seriosa! Prosseguiu a tot plaer aquesta empresa esbojarrada! Després de tot, no és vostra la culpa!
-Ep, no us enfadeu!
-No, si és en un altre que recaurà la responsabilitat dels vostres actes!
-En qui, doncs, si us plau? - preguntà Miquel Ardan amb veu imperativa.
-En l'ignorant que ha organitzat aquesta temptativa tan impossible com ridícula!
L'atac era directe. Barbicane, des de la intervenció del desconegut feia esforços violents per contenir-se i "cremar el seu fum" com alguns focs de les calderes. Però, en veure's tan clarament injuriat, s'aixecà llestament i anava a marxar cap a l'adversari que el desafiava a la cara, quan es veié tot d'un cop separat d'ell.
Sobtadament, l'estrada fou aixecada per cent braços forçuts i en ella el president del Gun-Club hagué de compartir amb Miquel Ardan els honors del triomf. L'empavesat era feixuc, però ja els portadors es rellevaven contínuament i tots es disputaven, lluitaven i s'esforçaven per donar a aquella manifestació el suport de llurs espatlles. Tanmateix el desconegut no havia pas aprofitat aquell tumult per a abandonar el lloc. ¿Hauria pogut fer-ho, almenys, enmig d'aquella multitud compacta? Amb tota certesa que no. En tot cas, romania en primer rengle, amb els braços encreuats i devorant amb els ulls el president Barbicane.
Aquest tampoc no el perdia de vista, i les mirades d'aquells dos homes restaren entestades en la lluita com dues espases trèmules.
Els crits de la immensa multitud es mantingueren en llur màxima intensitat durant aquesta marxa triomfal. Miquel Ardan deixava fer amb un plaer evident. El seu rostre resplendia. Algunes vegades l'estrada semblava ésser presa de sondrolls i de balanceigs com un navili batut per les ones. Però els dos herois del míting tenien peu de mariner, no ensopegaren i llur vaixell arribà sense avaries al port de Tampa-Town. Allí, Miquel Ardan, per sort, aconseguí alliberar-se de les darreres abraçades dels seus forçuts admiradors, es féu escàpol a l'Hotel Franklin i arribà llestament a la seva cambra. Tot seguit es ficà al llit, mentre un exèrcit de cent mil homes vetllava sota les seves finestres.

L'estrada va ser enlairada d'un sol cop

Mentrestant, una escena molt curta, greu, decisiva, tenia lloc entre el personatge misteriós i el president del Gun-Club.
Barbicane, lliure per fi, havia anat de dret a trobar el seu adversari.
-Veniu - li digué amb veu breu.
Aquell el seguí cap al moll i ben aviat tots dos es trobaren sols a l'entrada d'un wharf obert a Jone's-Fall.
Un cop allí, els dos enemics, encara desconeguts l'un de l'altre, es guaitaren.
-Qui sou vós? - preguntà Barbicane.
-EI capità Nicholl.
-M'ho pensava. Fins aquí l'atzar no us havia mai abocat sobre el meu camí...
-He vingut jo mateix a posar-m'hi!
-Vós m'haveu insultat!
-Públicament.
-I em donareu compte d'aquesta ofensa.
-A l'instant .
-No. Desitjo que tot passi secretament entre nosaltres. Hi ha un bosc que es troba a tres milles de Tampa, el bosc de Skersnaw. El coneixeu?
-El conec.
-¿Us plaurà d'entrar-hi demà a les cinc del matí per un costat...?
-Sí, si a la mateixa hora vós hi entreu per l'altre costat.
-I no us oblidareu del vostre rifle? - digué Barbicane.
-Ni vós tampoc del vostre - respongué Nicholl.
Després d'aquestes paraules pronunciades fredament, el president del Gun-Club i el capità se separaren. Barbicane tornà a la seva residència, però en lloc de prendre's unes hores de repòs va passar-se la nit cercant els mitjans d'evitar el contracop del projectil i de resoldre aquest difícil problema plantejat per Miquel Ardan en la discussió del míting.

Tornar a la pàgina inicial