DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol XXI

COM UN FRANCÈS ARRANJA UN DUEL

Mentre les convinences d'aquell duel eren establertes entre el president i el capità, duel terrible i salvatge, en el qual cada adversari esdevé caçador d'un altre home, Miquel Ardan descansava de les fatigues del triomf. "Descansar" no és evidentment una expressió justa, car els llits americans poden rivalitzar per la duresa amb les taules de marbre o de granit.
Ardan dormia, doncs, bastant malament, girant-se i regirant-se entre els llençols, i somniava instal·lar un matalasset més confortable en el seu projectil, quan una remor violenta vingué a arrencar-lo dels seus somnis. Uns cops desordenats commovien la seva porta. Semblaven ésser donats amb un instrument de ferro. Formidables estrèpits de veus es mesclaven amb aquell aldarull bon xic massa matiner.
-Obriu! - cridaven -. En nom del cel, obriu!
Ardan no tenia cap motiu per a accedir a un prec fet tan sorollosament. Malgrat tot, va aixecar-se i obrí la porta en el precís moment que anava a cedir pels esforços de l'obstinat visitant. El secretari del Gun-Club va entrar d'una manera sobtada i violenta al dormitori. Una bomba no hauria pas entrat amb menys cerimònia.
-Ahir al vespre - exclamà J.-T. Maston ex abrupto -, el nostre president fou insultat públicament durant el míting! Ha provocat el seu adversari, que no és ningú més que el capità Nicholl! Ambdós es baten aquest matí al bosc de Skersnaw! Sé tot això per boca de Barbicane! Si ell és mort, és l'anihilació dels nostres projectes! Convé, doncs, impedir aquest duel! I ara bé, un sol home en tot el món pot tenir prou domini sobre Barbicane per a aturar-lo, i aquest home és Miquel Ardan!

 

Maston va entrar a l'habitació


Mentre J.-T. Maston parlava així, Miquel Ardan, renunciant a interrompre'l, s'havia posat cuita-corrents les seves amples calces, i no havien transcorregut encara dos minuts que ja els dos amics arribaven amb tota la força de les seves cames als ravals de Tampa-Town.
Fou durant aquesta ràpida cursa que Maston posà Ardan al corrent de la situació. Li féu saber les vertaderes causes de l'enemistat de Barbicane i de Nicholl, que aquesta enemistat era vella ja de molt temps i per què fins llavors, mercès a amics respectius, el president i el capità no s'havien mai trobat cara a cara. Afegí que es tractava únicament d'una rivalitat de planxa i de bala i que, a fi de comptes, la sessió del míting no havia estat més que una ocasió cercada de molt de temps per Nicholl per tal de satisfer velles rancúnies.
No hi ha res de més terrible que aquests duels particulars a Amèrica, durant els quals els dos adversaris se cerquen a través del boscatge, se sotgen des d'un amagatall de la brossa i es disparen per entre les maleses com animals ferotges. Com deuen envejar aleshores, cadascun d'ells, aquestes meravelloses qualitats tan naturals als indis de les prades, llur ràpida perspicàcia, llur enginyosa astúcia, llur sentit per les petjades i llur flaire de l'enemic. Un error, una vacil·lació, un pas en fals, poden menar-lo a la mort. En aquestes lluites, els ianquis sovint es fan acompanyar de llurs gossos i, a la vegada, caçadors i caça es persegueixen durant hores enteres.
-Quin diable de gent que sou! - exclamà Miquel Ardan quan el seu companyó li hagué contat amb molta energia totes aquestes coses.
-Som així nosaltres - respongué modestament J.T. Maston -; però cuitem, cuitem.
Tanmateix Miquel Ardan i ell tingueren molta dificultat a córrer a través de la plana, encara tota humida de la rosada, franquejar els arrossars i els creeks anant pel camí més curt, i no pogueren arribar abans de dos quarts de sis al bosc de Skersnaw. Barbicane n'havia d'haver passat el llindar ben bé mitja hora abans.
Allí hi havia un vell llenyataire enfeinat a serrar en feixos els arbres abatuts a cops de destral. Maston hi corregué a la vora tot cridant:
-¿Heu vist entrar en el bosc un home amb un rifle, Barbicane, el president... el meu millor amic...?
El digne secretari del Gun-Club creia ingènuament que el seu president era conegut de tot el món. Però el llenyataire no semblà tenir l'aire de comprendre'l. -Un caçador - digué llavors Ardan.
-Un caçador? Sí - respongué el llenyataire.
-Fa gaire estona?
-Fa cosa d'una hora.
-Massa tard - exclamà Maston.
-Heu sentit algun tret? - preguntà Miquel Ardan.
-No.
-Ni un?
-Ni un. Aquell caçador no tenia aire d'anar a fer bona cacera!
-Què fem? - digué Maston.
-Entrar al bosc amb risc que ens atrapi una bala que no va per a nosaltres.
-Ah! - exclamà Maston amb un accent en el qual no hi havia engany -, més m'estimaria rebre dues bales al meu cap que si en rebia una de sola el de Barbicane.
-Apa, endavant! - reprengué Ardan estrenyent la mà del seu company.
Alguns segons més tard, els dos amics desapareixien entre els claps del bosc. Era un massís molt espès, compost de xiprers gegantins, sicòmors, tulipans, oliveres, tamarindes, alzines i magnòlies. Aquests diversos arbres entortolligaven llur brancam en una inextricable confusió, sense deixar que la vista s'esplaiés enllà. Miquel Ardan i Maston caminaven l'un al costat de l'altre, passant silenciosament a través de l'alt herbei, obrint-se camí per entremig de vigoroses lianes, interrogant amb l'esguard els matolls o les branques perdudes en l'ombrívola espessor del fullam i esperant a cada pas sentir la temuda detonació dels rifles. Quant a les petjades que Barbicane hagués pogut deixar al seu pas pel bosc, els era impossible de reconèixer-les, i ambdós anaven avançant com orbs per aquells corriols amb prou feines oberts entre el fullatge, en els quals un indi hauria seguit pas a pas les petjades del seu adversari.
Després d'una hora de vanes recerques, els dos amics s'aturaren. Llur inquietud anava en augment.
-Tot deu haver-se acabat - digué Maston, descoratjat -. Un home con Barbicane no es val d'ardits amb el seu enemic, ni li ha parat un parany, ni l'ha fet objecte d'una lletja maniobra! És massa noble i massa valent! Deu haver anat endavant, de dret al perill, i segurament prou lluny del llenyataire perquè el vent s'hagi endut la detonació de la seva arma de foc!
-Però nosaltres, nosaltres - respongué Miquel Ardan -, des de la nostra entrada al bosc hauríem sentit... !
-I si hi hem arribat massa tard? - exclamà Maston amb accent de desesperació.
Miquel Ardan no trobà cap mot per a respondre, i Maston i ell es tornaren a posar en camí. De tant en tant, cridaven llargament; cridaven Barbicane o Nicholl, però ni l'un ni l'altre dels dos adversaris no els responia. Alguns ocells a voladúries, desvetllats per la remor, desapareixien entre el brancam i algunes daines espantadisses fugien llestament a través de les clarianes del bosc.
Durant encara una altra hora va allargar-se la recerca. La major part del bosc havia estat explorat. Res no anunciava la presència dels combatents. N'hi havia per a dubtar de l'afirmació del llenyataire, i Ardan anava a renunciar a continuar les recerques més temps en un reconeixement inútil, quan, tot d'una, Maston s'aturà.
-Xut! - féu -. Allí baix hi ha algú!
-Algú? - preguntà Miquel Ardan.
-Sí, un home! Sembla immòbil. No té pas el rifle a les mans. Què fa, doncs?
-Que potser el coneixes? - preguntà Miquel Ardan, que en aquesta circumstància era tan mal servit pels seus ulls de miop.
-Sí! Sí! Ara s'ha girat - respongué Maston.
-I és?
-El capità Nicholl!
-Nicholl! - exclamà Miquel Ardan, sentint que el cor se li encongia -. Nicholl desarmat! ¿Ja no té res a témer del seu adversari?
-Acostem-nos-hi - seguí dient Miquel Ardan -, i així sabrem a què atenir-nos.
Però encara no havien fet, ell i el seu companyó, cinquanta passes, quan s'aturaren per contemplar més atentament el capità. Es pensaven trobar un home assedegat de sang i lliurat per complet a la venjança, i en veure'l restaren esbalaïts.
Els fils d'una espessa xarxa estaven estesos entre dues gegantines tuliperes i al mig de la xarxa un ocellic, amb les ales enredades, es removia llençant uns xiscles que esborronaven. L'ocellaire que havia disposat aquella traïdora tela no era cap ser humà, sinó una verinosa aranya, pròpia del país, grossa com un ou de colom i amb unes potes enormes. El fastigós animal al moment de llançar-se damunt la seva presa havia fet marxa enrera, arrecerant-se en les altes branques de la tulipera, car un enemic perillós se li havia posat al davant amenaçant-lo.

Enmig de la xarxa hi havia atrapat un petit ocell

En efecte, el capità Nicholl, amb el seu fusell a terra, oblidant els perills de la seva situació, estava enfeinat a alliberar amb la més gran delicadesa la víctima presonera de la xarxa d'aquella monstruosa aranya. Un cop llest, féu emprendre el vol a l'ocellet, que batent joiosament les ales desaparegué.
Nicholl, entendrit, el guaitava fugint a través de les branques quan sentí aquestes paraules dites amb una veu commosa:
-Vós sou un home excel·lent!
Va girar-se. Miquel Ardan li era al davant, repetint-li en tots els tons:
-I un home bondadós!
-Miquel Ardan! - exclamà el capità - ¿Què veniu a fer aquí, senyor?
-A donar-vos una estreta de mans, Nicholl, i a impedir que mateu Barbicane, o bé d'ésser mort per ell.
-Barbicane! - exclamà el capità -, però si fa dues hores que el cerco i no el trobo! On s'ha amagat?
-Nicholl - féu Miquel Ardan -, no està bé que digueu això. Convé respectar sempre l'adversari. Estigueu tranquil, ja que si Barbicane viu, nosaltres el trobarem, i amb més facilitat, car, si no s'ha entretingut com vós a socórrer els ocells oprimits, també ell deu cercar-vos. Però quan l'haurem trobat, i això és Miquel Ardan qui us ho diu, ja no hi haurà més qüestió del duel entre vosaltres.
-Entre el president Barbicane i jo - respongué greument Nicholl - hi ha una rivalitat tal que només la mort d'un de nosaltres dos...
-Vaja, vaja! - féu Miquel Ardan .... Que hagi pogut passar això entre homes valents com vosaltres...!
Si podeu estimar-vos. Vós no us batreu!
-Jo em batré, senyor!
-De cap de les maneres!
-Capità - digué llavors J.-T. Maston amb molta franquesa -, sóc amic del president, el seu alter ego, un altre ell mateix; si vós voleu absolutament matar algú, dispareu sobre meu, car això serà la mateixa cosa.
-Senyor - digué Nicholl, estrenyent el seu rifle amb mà convulsa -, aquestes bromes...
-L'amic Maston no bromeja pas - respongué Miquel Ardan -, i comprenc la seva idea de fer-se matar per l'home que ell estima! Però ni ell ni Barbicane no cauran sota les bales del capità Nicholl, car vull fer als dos rivals una proposició tan seductora que ells no tindran altre remei que acceptar-la.
-Quina és aquesta proposició? - va preguntar Nicholl amb una visible incredulitat.
-Paciència - respongué Ardan -; només la puc comunicar en presència de Barbicane.
-Cerquem-lo - exclamà el capità.
Tot seguit els tres homes es posaren en camí. El capità, després d'haver descarregat el seu rifle, se'l penjà a l'espatlla i caminà amb pas ferm sense dir cap més paraula.
Durant cosa de mitja hora les recerques foren inútils. Maston se sentia pres d'un pressentiment sinistre. Guaitava severament Nicholl, preguntant-se si, satisfeta la venjança del capità, el dissortat Barbicane tocat per una bala, no jauria sense vida al fons d'algun clap tacat de sang. Miquel Ardan semblava tenir també el mateix pensament, i ja tots dos interrogaven amb la mirada el capità Nicholl, quan sobtadament Maston s'aturà.
Mig ocult entre la brossa, apareixia a vint passes d'ells el bust immòbil d'un home repenjat al peu d'una catalpa gegantina1.
-És ell! - féu Maston.
Barbicane no es movia. Ardan clavà ses mirades en els ulls del capità, però aquest no va pestanyejar. Ardan va avançar algunes passes tot cridant:
-Barbicane! Barbicane!
Cap resposta. Ardan corregué cap al seu amic, però així que anava a agafar-lo del braç s'aturà en sec tot deixant escapar un crit de sorpresa.
Barbicane, amb un llapis a la mà, traçava fórmules i figures geomètriques sobre un carnet, mentre el seu fusell, descarregat, estava per terra.
El savi, absorbit en el seu treball i oblidant-se del duel i la venjança, no havia vist ni sentit res.
Però quan Miquel Ardan li va posar la mà damunt la seva s'aixecà i se'l mirà amb ulls astorats.
-Ah! - cridà per fi -, tu aquí! Ja ho he trobat, amic meu, ja ho he trobat!
-Què has trobat?
-El meu mitjà!
-Quin mitjà?
-El mitjà d'anul·lar l'efecte del contracop a la sortida del projectil!
-De debò? - digué Miquel guaitant el capità de cua d'ull.
-Sí, amb aigua! Simplement amb aigua, que farà de ressort... Ah, Maston! - exclamà Barbicane -, vós també!
-Ell mateix - respongué Miquel Ardan -, i em permetràs que et presenti al mateix temps el digne capità Nicholl!
-Nicholl! - cridà Barbicane posant-se dempeus en un instant -. Perdoneu, capità - afegí -, jo havia oblidat... estic a punt...
Miquel Ardan intervingué sense donar temps que els dos enemics es donessin cap explicació.
-Aquesta sí que fóra bona! - digué -; ha estat una sort que dues excel·lents persones com vosaltres no s'haguessin trobat abans. Ara ploraríem la pèrdua de l'un o l'altre. Però gràcies que Déu hi ha intervingut i no hi ha res a témer. Quan un oblida el seu odi per capficar-se en problemes de mecànica o per jugar males passades a les aranyes, és que aquest odi no és perillós per a ningú.
I tot seguit Miquel Ardan contà al president la història del capità.
-Jo us pregunto ara - digué en acabar - si dues bones persones com sou vosaltres són fetes per esberlar-se la closca a trets.
En aquella situació, quelcom ridícula, hi havia alguna cosa tan inesperada, que Barbicane i Nicholl no sabien gairebé quina actitud prendre l'un enfront de l'altre. Miquel Ardan comprengué el que passava i resolgué de precipitar la reconciliació.
-Mos bons amics - digué, mentre deixava traspuntar en els llavis el seu millor somriure -, no hi ha hagut res més entre vosaltres que un malentès. Cap altra cosa. Doncs bé, per provar que tot s'ha acabat entre vosaltres, i ja que sou persones capaces d'arriscar la pell, accepteu sincerament la proposició que ara us faré.
-Parleu - digué Nicholl.
-L'amic Barbicane creu que el seu projectil anirà de dret a la Lluna.
-Sí, certament - declarà el president.
-I l'amic Nicholl està convençut que tornarà a caure sobre la terra.
-N'estic segur - exclamà el capità.
-Bé - respongué Miquel Ardan -. No tinc la pretensió de posar-vos d'acord, però sí que us dic bonament: partiu amb mi, i ja veurem si ens quedem pel camí.
-Mosca! - féu J.-T. Maston, esbalaït.

Vingueu amb mi, i veureu...


Els dos rivals, davant d'aquesta inesperada proposició, havien aixecat els ulls mirant-se l'un i l'altre. S'esguardaven amb atenció. Barbicane esperava la resposta del capità. Nicholl sotjava les paraules del president.
-Què hi dieu? - féu Miquel amb el seu to de veu més comprometedor -. Si ja no hi ha cap contracop a témer!
-Acceptat! - exclamà Barbicane.
Però, per de pressa que digués aquesta paraula, Nicholl, al mateix temps que ell, l'havia acabada de dir també.
-Hurra! Bravo! Visca! Hip, hip hip! - cridà Miquel Ardan allargant la mà als dos adversaris -. I ara que tenim, amics meus, aquest afer arranjat, permeteu-me que us tracti a la francesa. Anem a esmorzar!


1. Arbre d'Amèrica, de la família de les lleguminoses, de boniques flors roges i blanques.


Tornar a la pàgina inicial