DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol V

LA NOVEL·LA DE LA LLUNA1


Un observador dotat d'una vista infinitament penetrant i col·locat en aquest centre inconegut al voltant del qual gravita el món hauria vist en l'època caòtica de l'univers com miríades d'àtoms omplien l'espai. A poc a poc i en el transcurs dels segles un canvi va produir-se. Una llei d'atracció va manifestar-se, a la qual estaven subordinats els àtoms errants fins aleshores. Aquells àtoms, combinant-se químicament segons llurs afinitats. Es feren molècules i formaren aquests amuntegaments nebulosos dels quals n'hi ha tants d'escampats per les immensitats del cel.
Aquells amuntegaments ben aviat es veieren animats per un moviment de rotació a l'entorn de llur punt central. Aquest centre, format per vagues molècules, començà a girar sobre si mateix tot condensant-se progressivament; d'altra banda, seguint les lleis immutables de la mecànica, a mesura que el seu volum disminuïa per la condensació, el seu moviment de rotació s'accelerava, i d'aquells dos efectes persistents va resultar-ne una estrella principal, centre de la massa nebulosa.
Esguardant atentament, aquell observador hauria vist aleshores que les altres molècules de la massa es captenien com l'estrella central, es condensaven al seu torn per un moviment de rotació progressivament accelerat i hi gravitaven al voltant en forma d'estrelles innombrables. La nebulosa -actualment els astrònoms han arribat a comptar-ne prop de cinc mil- ja restava formada2.
Entre tants milers de nebuloses, n'hi ha una que els homes han anomenat Via Làctia3 i que conté cent mil milions d'estrelles4, de les quals cadascuna ha esdevingut el centre d'un món solar.
Si l'observador hagués llavors examinat, especialment entre aquells milions d'astres, un dels més modestos i menys brillants5, una estrella de quarta magnitud com aquella que anomenem orgullosament el Sol, hauria vist com tots els fenòmens als quals es deu la formació de l'univers s'haurien acomplert successivament davant els seus ulls.
En efecte, aquest Sol, encara en estat gasós i compost de molècules mòbils, l'hauria albirat l'observador girant sobre el seu eix per acabar el seu treball de concentració. Aquest moviment, fidel a les lleis de la mecànica, s'hauria accelerat amb la disminució del volum, i així fins a arribar a un moment en què la força centrífuga se l'hauria endut per damunt de la força centrípeta (o gravetat) i que tendeix a atraure les molècules cap al centre.


Fases de la Lluna

Aleshores un altre fenomen hauria tingut lloc als ulls de l'observador. Les molècules situades al plànol de l'equador, escapant-se com la pedra que fuig d'un mandró perquè s'ha romput sobtadament la corda, haurien anat a formar al voltant del Sol diversos anells concèntrics semblants als de Saturn. A llur torn, aquests anells de matèria còsmica, dotats d'un moviment de rotació a l'entorn de la massa central, s'haurien anat trencant i descomponent en nebulositats secundàries, això és, en planetes.
I, si l'observador hagués concentrat tota la seva atenció en aquests planetes, hauria vist que es captenien igualment que el Sol, i donaven lloc al naixement d'un o més anells còsmics, orígens d'aquests astres d'ordre inferior que s'anomenen satèl·lits.
Així, remuntant-nos de l'àtom a la molècula, de la molècula a la massa nebulosa, de la massa nebulosa a la nebulosa, de la nebulosa a l'estrella principal, de l'estrella principal al Sol, del Sol al planeta i del planeta al satèl·lit, heus ací tota la sèrie de transformacions sofertes pels cossos cèlics des dels primers dies del món.
El Sol, que sembla estar com perdut en les immensitats mel món estel·lar, queda amb tot depenent, segons les actuals teories de la ciència, de la nebulosa de la Via Làctia6. Centre d'un món i per petit que sembli enmig de les regions etèries, malgrat tot és grandiós, car el seu volum és un milió quatre-centes mil vegades el de la Terra. Al seu voltant giren vuit planetes, sortits tots ells de les seves mateixes entranyes des dels primers temps de la creació. Aquests, des del més proper fins al més llunyà, són: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú7. A més, entre Mart i Júpiter circulen regularment altres cossos menys considerables, probablement restes errants d'un astre romput en molts milers de fragment i dels quals el telescopi ha reconegut noranta-set fins avui8.
D'aquests servidors que el Sol manté en la seva òrbita el·líptica per la gran llei de la gravitació, alguns posseeixen satèl·lits. Neptú en té dos; Urà, cinc; Saturn, deu; Júpiter, dotze; Mart, dos, i la Terra, un. Aquest darrer, un dels més importants del món solar, té per nom la Lluna, i és a ella que el geni ardit dels americans pretenia de conquerir.
L'astre de les nits, per la seva relativa proximitat i per l'espectacle ràpidament renovat de les seves diverses fases, no cal dir que ha compartit amb el Sol l'atenció dels habitants de la Terra; però el Sol és molestós a la vista, i les esplendors de la seva llum obliguen els seus contempladors a abaixar els ulls.
La casta Diana, més humana en canvi, es complau a deixar-se veure en la seva modesta gràcia. És dolça a la mirada i poc ambiciosa, i, malgrat tot, de vegades es permet d'eclipsar el seu germà, el radiant Apol·lo, sense ésser mai eclipsada per ell. Els mahometans, comprenent la reconeixença que devien a aquesta fidel amiga de la Terra, han ajustat llurs mesos sobre la seva revolució9.
Els primers pobles dedicaren un culte particular a aquesta casta deessa. Els egipcis l'anomenaven Isis; els fenicis la coneixien amb el nom d'Astarté; els grecs l'adoraven sota el nom de Febe, filla de Latona i de Júpiter, i n'explicaven els eclipsis per les misterioses visites de Diana i el bell Endimió. Si havíem de creure la llegenda mitològica, el lleó de Nèmesis recorria els camps de la Lluna abans de la seva aparició sobre la terra, i el poeta Agesianax, citat per Plutarc, cantà en els seus versos aquells ulls dolços, aquell nas encisador i aquella amable boca formades per les parts lluminoses de l'adorable Selene.
Però si bé els antics van comprendre el caràcter, el temperament, en una paraula, les qualitats morals de la Lluna, sota el punt de vista mitològic, els més savis d'entre ells restaren molt ignorants en selenografia.

El disc lunar

Així i tot, alguns astrònoms d'èpoques llunyanes descobriren certes particularitats que han estat confirmades avui per la ciència. Si els arcadians van pretendre haver habitat la Terra en un temps en què la Lluna no existia encara; si Tasis se la mirava com un fragment desprès del disc solar, si Clearc, deixeble d'Aristòtil, en féu un polit mirall damunt del qual es reflectien les imatges de l'oceà; si altres, en fi, no hi veieren sinó un munt de vapors exhalats per la Terra, o bé un globus meitat de foc i meitat de gel que voltava sobre si mateix, alguns savis, per mitjà d'observacions sagaces, a manca d'instruments d'òptica, sospitaren la major part de les lleis que regeixen l'astre de les nits.
Així Thales de Milet, que visqué 460 anys abans de J.C., emeté l'opinió que la Lluna era il·luminada pel Sol. Aristarc de Samos donà la veritable explicació de les seves fases. Cleòmenes ensenya que resplendeix d'una llum reflectida. El caldeu Beroso descobreix que la duració del seu moviment de rotació era igual que la del moviment de revolució, i això explica el fet que la Lluna presenti sempre la mateixa cara. Finalment, Hiparc, dos segles abans de l'era cristiana, reconegué algunes inexactituds en els moviments aparents del satèl·lit de la Terra.
Aquestes diverses observacions van confirmar-se més tard i se n'aprofitaren els nous astrònoms. Ptolomeu, el segle II, i l'àrab Abul-Wefa, el segle X, completaren les observacions d'Hiparc sobre les inexactituds que sofreix la Lluna seguint la línia ondulada de la seva òrbita sota l'acció del Sol. Més endavant, Copèrnic, el segle XV, i Tico-Brahe, el XVI, exposaren completament el sistema del món i el paper que representa la Lluna en el conjunt dels cossos cèlics.
Vers aquella època, els seus moviments eren poc més o menys determinats; però se sabia ben poca cosa de la seva constitució física. Fou llavors quan Galileu explicà els fenòmens de llum produïts en certes fases per l'existència de muntanyes a les quals donà una alçària mitjana de quatre mil cinc-centes toeses10.
Després d'ell, Hevelius, astrònom de Dantzing, rebaixa les més grans altituds a dues mil sis-centes toeses; però el seu confrare Riccioli les augmenta fins a set mil.
Herschell, a les darreries del segle XVIII, proveït d'un potent telescopi, redueix singularment les mides anteriors. Fixa a 1.900 toeses les de les muntanyes més enlairades, i torna a assenyalar l'altitud mitjana de les altres altituds a quatre-centes toeses solament. Però Herschell també s'errava, i calgueren les observacions de Schroeter, Louville, Halley, Nasmyth, Bianchini, Pastorf, Lohrman, Gruithuysen i sobretot els pacients estudis dels senyors Beer i Moedler, per a deixar definitivament resolta aquella qüestió. Mercès a tots aquests savis, les altituds de les muntanyes lunars ens són avui perfectament conegudes. Beer i Moedler han amidat mil nou-centes alçàries, sis de les quals estan part damunt de les dues mil sis-centes toeses, i vint-i-dues part damunt de les dues mil quatre-centes11. El cim més alt de la superfície lunar ateny tres mil vuit-centes una toeses12.
Ensems que es completava el reconeixement de la Lluna, es refermava a cada observació que aquesta apareix crivellada de cràters i que la seva naturalesa és essencialment volcànica. De la manca de refracció pels raigs lluminosos procedents dels astres ocultats per ella, hom va treure'n la conclusió que l'atmosfera hi devia mancar absolutament. I amb aquesta absència de l'aire també la de l'aigua. Es posava, doncs, de manifest que els selenites, per a viure en semblants condicions, devien posseir un organisme especial i diferir singularment dels habitants de la Terra.
Finalment, gràcies a nous mètodes i amb instruments més perfeccionats, s'examinà la Lluna sense descans no deixant ni un punt de la seva cara per a explorar, tot i que el seu diàmetre fa 3.476 quilòmetres, la seva superfície és de dues vint-i-setenes parts de la Terra13 i el seu volum un cinquantena part del de l'esferoide terrestre. Però cap dels seus secrets no podia escapar-se de l'ull dels astrònoms, i aquests savis portaren més enllà encara llurs meravelloses observacions.
Així, remarcaren que, durant la Lluna plena, el disc apareixia en certs indrets ratllat de línies blanques, i, durant les fases, ratllat de línies negres. Estudiant-ho amb molta atenció arribaren a adonar-se exactament de la naturalesa d'aquestes línies. Eren uns solcs llargs i estrets, cavats entre vores paral·leles, generalment pels encontorns dels cràters i d'una longitud compresa entre 16 i 160 quilòmetres per una amplària d'uns mil sis-cents metres. Els astrònoms les anomenaren ranures, i això fou tot el que saberen fer. Però, pel que es refereix a la qüestió de saber si aquestes ranures eren o no llits secs d'antics rius, ells no la pogueren resoldre d'una manera completa. Per tant, els americans esperaven poder determinar bé un dia o altre aquest fet geològic. Igualment es reservaren de reconèixer aquesta sèrie de muralles paral·leles descobertes a la superfície de la Lluna per Gruithuysen, savi professor de Munic, que va considerar-les com un sistema de fortificacions aixecades pels enginyers selenites. Aquests dos punts encara foscos, i altres més sens dubte, no podrien ésser definitivament resolts sinó després d'una comunicació directa amb la Lluna.
Quant a la intensitat de la seva llum, no hi havia res a aprendre sota aquest particular. És sabut que la seva llum és tres-centes mil vegades més feble que la del Sol i que la seva calor no té cap acció remarcable al termòmetre. Quant al fenomen conegut sota el nom de llum cendrosa, aquest s'explica naturalment per l'efecte dels raigs del Sol retornats de la Terra a la Lluna, i que semblen completar el disc lunar quan es presenta sota la forma d'un creixent en les seves fases primera i darrera.
Tal era l'estat de coneixements adquirits sobre el satèl·lit de la Terra, i que el Gun-Club es proposava de completar sota tots els punts de vista cosmogràfics, geològics, polítics i morals.


1. Tingui's en compte que aquest capítol fou escrit per Juli Verne en una època en què la magnífica teoria de la nebulosa primitiva de Laplace sobre la formació de l'Univers tenia molta acceptació. No havien aparegut encara, doncs, les teories de Chamberlin, Jeffrey, George H. Darwin, Lyttleton i altres, que, en combatre aquella, tendeixen a explicar-nos amb més o menys encert l'origen del nostre sistema solar i a resoldre alguns punts encara foscos que presenta la teoria de Laplace. (N. del T.)
2. Aquesta xifra que donava Juli Verne ha estat sobrepassada mercès a les exploracions estel·lars aconseguides amb els telescopis més potents, però es fa difícil de poder fixar concretament el nombre de nebuloses que actualment hi ha descobertes. (N. del T.)
3. Del mot grec , que significa llet.
4. Actualment se'n compten trenta milions. (N. del T.)
5. El diàmetre de Sírius, segons Wollaston, és dotze vegades més gran que el del Sol, o sia que té uns 19.100.000 quilòmetres.
6. A la qual avui s'ha donat el nom de Galàxia, així com a totes les altres nebuloses espirals que es troben escampades arreu de l'univers. (N. del T.)
7. Recordi's que en temps de Juli Verne no estava descobert el planeta Plutó. Aquest descobriment tingué lloc pel gener del 1930, en què un jove aficionat a la fotografia, C. W. Tombaugh, de l'observatori de Flagstaff (Arizona), féu la important troballa amb motiu de revelar unas plaques. Aquest planeta és el més allunyat de tots els que constitueixen el nostre sistema planetari. (N. del T.)
8. Actualment ja són uns quants milers els planetoides (o asteroides) que hi ha descoberts. (N. del T.)
Alguns d'aquests asteroides són prou petits perquè caminant a un pas atlètic s'hi pugui fer la volta el l'espai d'una jornada.
9. Uns vint-i-nou dies i mig.
10. Antiga mida francesa equivalent a uns dos metres. Galileu, per tant, fixava una altitud mitjana a les muntanyes lunars de 9.000 metres. (N. del T.)
11. L'altitud del Mont-Blanc és de 4.807 metres.
12. La serralada de Leibnitz, que és la més enlairada cadena de muntanyes de la Lluna. Els seus cims assoleixen 7.800, 8000 i àdhuc 9.000 metres d'altitud. (N. del T.)
13. Trenta-vuit milions de Km2. Quant al diàmetre de la Lluna, ve a ésser un poc més de la quarta part del radi de la Terra.



Tornar a la pàgina inicial