DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol VI

EL QUE NO ÉS POSSIBLE D'IGNORAR I EL QUE NO ESTÀ PERMÈS DE CREURE ALS ESTATS UNITS.


La preposició de Barbicane havia tingut com a resultat immediat el de posar a l'ordre del dia tots els fets astronòmics relatius a la reina de la nit. Cadascú es posà a estudiar-la assíduament. Tot semblava com si la Lluna hagués aparegut per primera vegada a l'horitzó i que ningú no l'hagués entrellucada fins aleshores en el cel. Esdevingué de moda; estava a l'ordre del dia. I ella, sense deixar d'ésser modesta, tingué lloc entre les "estrelles", tot i no mostrar-se amb més altivesa. Els diaris revifaren les velles històries en les quals aquest "Sol dels llops" tenia un paper; recordaren les influències que li donava la ignorància dels primers temps; la cantaren en tots els tons i d'un poc més l'haurien anomenada amb bones paraules: tot Amèrica fou presa de selenomania.
Per la seva part, les revistes científiques tractaren més especialment les qüestions relacionades amb l'empresa del Gun-Club. La carta de l'observatori de Cambridge fou publicada, comentada i aprovada sense reserves.
En un mot, no fou permès àdhuc al menys lletrat dels ianquis, d'ignorar un sol dels fets relatius al seu satèl·lit, ni a la més resclosida de les velles mistress d'admetre encara supersticiosos errors al seu lloc. La ciència els pervenia sota les formes; els entrava pels ulls i les orelles. Era impossible d'ésser un ase... en astronomia.
Fins aleshores, molta gent havia ignorat com s'ho havien fet per a poder calcular la distància que separa la Lluna de la Terra. Hom aprofità aquesta avinentesa per a ensenyar que aquesta distància s'obtenia per la mediació de la paral·laxi de la Lluna. Si el mot paral·laxi semblava sorprendre'ls, se'ls deia que era l'angle format per dues línies dretes menades de cada extrem del radi terrestre fins a la Lluna. I, si dubtaven de la perfecció d'aquest mètode, se'ls demostrava immediatament que no tan sols aquesta distància mitjana era de dues-centes trenta-vuit mil nou-centes milles (384.390 quilòmetres), sinó encara que els astrònoms no s'equivocaven per menys de cent quilòmetres.
Als qui no estaven familiaritzats amb els moviments de la Lluna, els diaris els demostraren cada dia que posseeix dos moviments distints. El primer, de rotació sobre el seu eix, i el segon, dit de translació al voltant de la Terra, i que ambdós s'acompleixen en un temps igual, això és, en vint-i-set dies i un terç1.
El moviment de rotació és el que ha creat el dia i la nit a la superfície de la Lluna; solament que només hi ha un dia i una nit per mes lunar i cada mes lunar dura tres-centes cinquanta-quatre hores i un terç. Sortosament, la cara que mira cap al globus terrestre està il·luminada per ell amb una intensitat igual que la llum de catorze llunes. Quant a l'altra cara, sempre invisible, té naturalment tres-centes cinquanta-quatre hores d'una nit absoluta, assuaujada només per aquesta "pàl·lida claror que davalla de les estrelles"2. Aquest fenomen es deu únicament a la particularitat que els moviments de rotació i de revolució s'acompleixen en un temps rigorosament igual, fenomen comú, segons Cassini i Herschell al de les llunes de Júpiter i molt probablement al de tots els altres satèl·lits.
Algunes persones ben disposades però un poc tossudes no comprenien de moment que, si la Lluna mostrava invariablement la mateixa cara a la Terra durant la seva revolució era perquè en el mateix espai de temps fa una volta sobre ella mateixa. I a aquestes tals se'ls deia: "Aneu al menjador de casa vostra i feu una volta a l'entorn de la taula procurant mirar sempre al centre; quan el vostre passeig circular serà acabat, haureu fet una volta sobre vosaltres mateixos, car els vostres ulls hauran recorregut successivament tots els indrets del menjador. Doncs bé, el menjador és el cel, la taula és la Terra i la Lluna sou vosaltres!". I elles restaven encisades de la comparació.
Així, la Lluna mostra sempre la mateixa cara a la Terra. Per a ésser exactes convé dir, però, que degut a un cert balanceig del nord al sud i de l'oest a l'est, anomenat libració, ella deixa veure una mica més de la meitat del seu disc, o sigui quaranta-set centèsimes aproximadament3.
Quan els ignorants en saberen tant com el mateix director de l'observatori de Cambridge sobre el moviment de rotació de la Lluna, van capficar-se molt pel seu moviment de translació al voltant de la Terra, i vint revistes científiques tingueren prou feina per a instruir-los. Llavors els ensenyaren que el firmament, amb la seva infinitat d'estrelles, pot ésser considerat com un vast quadrant sobre el qual la Lluna es passeja tot indicant l'hora veritable als habitants de la Terra, i que és en aquest moviment quan l'astre de les nits presenta les seves diferents fases. La Lluna és plena quan està en oposició amb el Sol, això és, quan els tres astres estan en una mateixa línia, trobant-se la Terra al mig, quan la Lluna és nova es perquè està en conjunció amb el Sol, o sia quan es troba entre la Terra i ell, i, finalment, que quan la Lluna està en el primer o en el seu darrer quart és quan fa amb el Sol i la Terra un angle recte del qual ella ocupa el vèrtex.
Alguns ianquis perspicaços en deduïen llavors la conseqüència que el eclipsis no es podien produir sinó en les èpoques de conjunció o d'oposició, i cal reconèixer que raonaven bé. En conjunció, la Lluna pot eclipsar al Sol, mentre que en oposició és la Terra qui l'eclipsa al seu torn, i si aquest eclipsis no s'esdevenen dues vegades per llunació és perquè, segons el plànol en el qual es mou la Lluna, està inclinat sobre l'eclíptica o, dit en altres paraules, sobre el plànol en què es mou la Terra.
Referent a l'altitud que l'astre de les nits pot atènyer damunt l'horitzó, la lletra de l'observatori de Cambridge ja ho havia dit tot sobre aquest particular. Tothom sabia que aquesta alçària és variable segons la latitud del lloc on hom veu la Lluna. Les úniques zones del globus per les quals la Lluna passa al zenit, és a dir, ve a col·locar-se directament damunt el cap dels seus contempladors, es troben necessàriament compreses entre el vint-i-vuitè paral·lel i l'equador. D'aquí aquesta important recomanació d'intentar l'experiment des d'un punt qualsevol d'aquesta part del globus, a fi que el projectil pugui ésser engegat perpendicularment i així escapar-se al més de pressa possible de l'acció de la gravetat. Era una condició essencial per a l'èxit de l'empresa i no deixava de preocupar vivament l'opinió pública.
I, quant a la línia seguida per la Lluna en el seu moviment al voltant de la Terra, ja l'observatori de Cambridge havia prou ensenyat, àdhuc als ignorants de tots els països, que aquesta línia és una corba entrant, no un cercle, sinó una el·lipse, on la Terra ocupa un dels focus. Aquestes òrbites el·líptiques són comunes a tots els planetes així com als satèl·lits, i la mecànica racional demostra rigorosament que no pot ésser d'altra manera. Que resti ben entès que la Lluna en el seu apogeu es troba més allunyada de la Terra i més propera en el seu perigeu.
Heus aquí, doncs, el que tot bon americà sabia de bon grat o per força, i que ningú no podia dignament ignorar. Però si aquests vertaders principis es vulgaritzaren ràpidament, molts errors, certes temoroses il·lusions, foren en canvi menys fàcils de desarrelar.
Algunes bones ànimes, per exemple, sostenien que la Lluna era un antic cometa, el qual, recorrent la seva extensa òrbita a l'entorn del Sol, vingué a passar tan a prop de la Terra que va restar retingut en el seu cercle d'atracció. Aquests astrònoms de saló pretenien explicar així l'aspecte bleït de la Lluna, irreparable dissort de la qual culpaven l'astre radiant. Només quan algú els feia observar que els cometes tenen una atmosfera i que la Lluna no en té sinó molt poca o gens, no sabien què respondre.
N'hi havia d'altres que, pertanyent a la raça dels porucs, manifestaren certes temences respecte a la Lluna. Havien sentit contar que, des de les observacions fetes en temps dels califes, el seu moviment de translació s'accelerava en una certa proporció, i deduïen d'això -tanmateix ben lògicament- que, fent-se més ràpid el moviment, se'n seguia una disminució en la distància que separa els dos astres, i que, perllongant-se aquest doble efecte infinitament, la Lluna acabaria un dia per caure damunt de la Terra. Malgrat tot, aquests altres hagueren de tranquil·litzar-se i cessar de témer per les generacions futures quan se'ls féu saber que, segons càlculs de l'il·lustre matemàtic francès Laplace, aquesta celeritat de moviments s'enclou dins d'uns límits molt restringits i que una disminució proporcional no tardarà a esdevenir-li. Per tant, l'equilibri del món solar no podia ésser alterat en els segles venidors.
Restava, en darrer lloc, la classe supersticiosa dels ignorants; aquests, no contents d'ignorar, sabien encara el que no és, i, a propòsit de la Lluna, en sabien llargament. Els uns contemplaven el seu disc com un mirall polit per mitjà del qual podien veure's diversos punts de la Terra i comunicar-se els seus pensaments. Els altres pretenien que, sobre mil Llunes noves observades, nou-centes cinquanta havien dut remarcables transformacions, com és ara cataclismes, revolucions, terratrèmols, diluvis, etc., i creien en la influència misteriosa de l'astre de les nits sobre els destins humans; se la miraven, doncs, com el "veritable contrapès" de l'existència. Creien que cada selenita estava relacionat amb cada habitant de la Terra per un lligam de simpatia, i, com el doctor Mead, sostenien que el sistema vital els estava enterament sotmès, pretenent, sense deixar, però, la presa, que els nois neixen sobretot durant la Lluna nova i les noies durant el quart minvant etc., etc. Calgué renunciar a aquests vulgars errors i retornar a la veritat, i si bé la Lluna, un cop llevada la seva influència, perdé en l'esperit de certs cortesans tots els poders, si àdhuc alguns fins li giraren l'esquena, la immensa majoria va declarar-se per ella. I, pel que fa als ianquis, no tingueren altra ambició que poder prendre possessió d'aquest nou continent dels aires i enarborar-hi al cim més alt la bandera estelada dels Estats Units d'Amèrica.


1. És la durada de la revolució sideral, això és, el temps que la Lluna necessita per a retornar a una mateixa estrella.
2. L'escriptor es refereix a una de les diverses causes de claror a la nit: la celístia. (N. del T.)
3. Explicat d'altra manera, ve a ésser prop del 59 per 100 tot el que veiem de la Lluna. Prop del 41 per 100 constitueix la part que mai no s'ha vist, i la part que sempre veiem és poc més o menys un altre 41 per 100, i constitueix el 18 per 100 de la superfície la part que alternativament és visible i invisible. (N. del T.)


Tornar a la pàgina inicial