DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol VIII

HISTÒRIA DEL CANÓ

Les resolucions adoptades amb motiu d'aquella sessió produïren un gran efecte a l'exterior. Algunes persones excessivament tímides s'espantaren un poc davant la idea d'una bala que, pesant vint mil lliures, seria engegada a través de l'espai. I es preguntaven quin seria el canó que podria comunicar una velocitat inicial que fos suficient per a una massa semblant. L'acta de la segona sessió del Comité havia de resoldre victoriosament aquesta qüestió.
L'endemà, al vespre, els quatre membres del Gun-Club s'entaulaven davant de noves muntanyes de sandvitxos i a les ribes d'un veritable oceà de te. La discussió va reprendre's tot seguit, i aquesta vegada sense preàmbul.
-Estimats companys - digué Barbicane -, anem a ocupar-nos de la màquina que s'ha de construir, de la seva llargada i de la seva forma, de la seva composició i del seu pes. És probable que arribem a donar-li dimensions gegantines; però, per grans que siguin les dificultats, el nostre geni industrial les aplanarà fàcilment. Escolteu, per favor, i no em perdoneu objeccions a boca de canó. No les temo!
Un gruny d'aprovació acollí aquestes paraules.
-No oblidem - reprengué Barbicane - fins a quin punt va dur-nos la nostra discussió d'ahir. Avui el problema es presenta sota aquesta altra forma: imprimir una velocitat inicial de dotze mil iardes per segon a un obús de cent vuit polzades de diàmetre i amb un pes de vint mil lliures1.
-Heus aquí el problema, en efecte - respongué el major Elphiston.
-Continuo - digué Barbicane -. Quan un projectil és engegat a l'espai, què passa? Es troba sol·licitat per tres forces independents: la resistència del medi, l'atracció de la Terra i la força d'impulsió de la qual està animat. Examinem bé aquestes tres forces. La resistència del medi, això és, la resistència de l'aire, serà poc important. En efecte, l'atmosfera terrestre no té més de quaranta milles (uns 71 quilòmetres)2. Ara, a la velocitat de dotze mil iardes, el projectil la travessarà en cinc segons, temps prou curt perquè la resistència del medi sigui considerada com a insignificant. Passem a l'atracció de la Terra, o sia a la pesantor de l'obús. Sabem que aquesta pesantor disminuirà en raó inversa del quadrat de les distàncies, i, efectivament, heus aquí el que la física ens ensenya: quan un cos abandonat a ell mateix cau a la superfície de la Terra, la seva caiguda és de quinze peus3 en el primer segon, i si aquest mateix cos fos transportat a dues-centes cinquanta-set mil cinc-centes quaranta-dues milles o, en altres paraules, a la distància on es troba la Lluna, la seva caiguda restaria reduïda poc més o menys a una mitja línia en el primer segon. És gairebé la immobilitat. Es tracta, doncs, de vèncer progressivament aquesta acció de la pesantor. I com arribarem a aconseguir-la? Per la força d'impulsió.
-Aquesta és la dificultat - respongué el major.
-I ho és, en efecte - reprengué el president -, però triomfarem, car aquesta força d'impulsió que ens és necessària serà el resultat de la longitud de l'aparell i de la quantitat de pólvora emprada, ja que aquesta només es troba limitada per la resistència d'aquell. Tractarem, doncs, avui, de les dimensions que hem de donar al canó. I amb el ben entès que el podem construir en unes condicions de resistència, per dir-ho així, infinites, car no està destinat a ésser manejat.
-Tot això és evident - va respondre el general.
-Fins aquí - digué Barbicane - els canons més llargs, els nostres enormes Columbiads, no han excedit de vint-i-cinc peus de longitud; anem, doncs, a sorprendre de debò la gent per les dimensions que ens veurem obligats a emprar.
-Oh, sens dubte - exclamà J.-T. Maston -. Pel meu compte, demano que sigui ben bé un canó de mitja milla!
-Mitja milla! - exclamaren ensems el major i el general.
-Sí, mitja milla, i encara em quedo curt de la meitat.
-Vaja, Maston - respongué Morgan -, exagereu.
-De cap manera! - replicà l'ardent secretari -, i no sé verament per què em titlleu d'exagerat.
-Perquè aneu massa lluny!
-Sapigueu, senyor - respongué J.-T. Maston adoptant un aire greu -, sapigueu que un artiller és com una bala, que mai no pot anar massa lluny!
La discussió prenia un caràcter personal, quan el president hi intervingué.
-Calma, amics meus, i siguem raonables; necessitem, evidentment, un canó d'una gran volada, car la llargada de la peça acreixerà l'escapada dels gasos acumulats dessota el projectil, però també és inútil excedir-se de certs límits.
-Perfectament - digué el major.
-Quines són les regles emprades en casis semblants? D'ordinari, la llargada d'un canó és de vint a vint-i-cinc vegades el diàmetre de la bala, i pesa de dues-centes trenta-cinc a dues-centes quaranta vegades el seu pes.
-No n'hi ha prou - interrompé J.-T. Maston, amb impetuositat.
-Estic d'acord, mon digne amic, i en efecte, continuant aquesta proporció, per a un projectil d'una llargada de nou peus i que pesi vint mil lliures, la màquina no tindria més enllà d'una llargada de dos-cents vint-i-cinc peus i un pes de set milions dues-centes mil lliures.
-És ridícul - insistí J.-T. Maston -. Tant se valdria agafar una pistola!
-També ho penso així - respongué Barbicane -, i és per això que em proposo de quadruplicar aquesta llargada i de construir un canó de nou-cents peus.
El general i el major hi feren algunes objeccions; però, malgrat aquesta proposició, vivament defensada pel secretari del Gun-Club, fou definitivament adoptada.
-Ara - digué Elphiston -, quin gruix donarem a les seves parets?
-Un gruix de sis peus - respongué Barbicane.
-No penseu pas col·locar aquesta massa damunt una curenya? - preguntà el major.
-Seria una cosa magnífica! - afegí J.-T. Maston.
-Però impracticable - respongué Barbicane -. No; compto fer buidar l'aparell a terra mateix, posar-li es abraçadores amb cercles de ferro forjat i, finalment, encerclar-lo d'un gruixut massís de rajoles amb pedres i calç, i de tal manera que contribueixi a oferir resistència amb el terreny que l'envoltarà. Un cop estigui fosa la peça, l'ànima serà curosament allisada i calibrada a fi d'impedir el vent4 del projectil; així no hi haurà cap desperdici de gasos i tota la força expansiva de la pólvora se n'anirà per la impulsió.

Vista ideal del canó de J.T Maston

-Hurra!, hurra! - féu J.-T. Maston -, ja tenim el nostre canó!
-No pas encara! - respongué Barbicane calmant amb la mà al seu impacient amic.
-I per què no?
-Perquè encara no hem tractat de la seva forma. Serà un canó, un obús o un morter?
-Un canó - va replicar Morgan.
-Un obús - digué el major.
-Un morter! - saltà J.-T. Maston.
Una nova discussió bastant viva anava a entaular-se, car cadascú ponderava la seva arma predilecta, quan el president va tallar-la en rodó.
-Amics meus - digué -, vaig a posar-vos tots d'acord. El nostre Columbiad tindrà d'aquestes tres boques de foc a la vegada. Serà un canó, ja que la cambra de la pólvora tindrà el mateix diàmetre que l'ànima. Serà un obús, car engegarà un obús. I, per fi, serà un morter, perquè serà apuntat sota un angle de noranta graus que, sense reculada possible, sinó tot al contrari, fortament afermat a terra, comunicarà al projectil tota la força d'impulsió acumulada en els seus flancs.
-Adoptat, adoptat! - respongueren els membres del Comitè.
-Permeteu-me una consideració - digué Elphiston -: aquest canó-obús-morter, serà ratllat?
-No - respongué Barbicane -, no. Ens convé una velocitat inicial enorme, i ja sabeu prou bé que el projectil surt menys ràpidament dels canons ratllats que no dels canons d'ànima llisa.
-Justament.
-Vaja, per fi ja el tenim aquesta vegada! - repetí J.-T. Maston.
-No del tot encara - féu el president.
-I per què?
-Perquè no sabem encara amb quin metall serà fet.
-Doncs, au, a decidir-ho ara mateix.
-Això anava a proposar-vos.
Els quatre membres del Comitè s'engoliren cadascun una dotzena de sandvitxos, seguits d'un bol de te, i la discussió fou ben tost represa.
-Amics meus - digué Barbicane -, el nostre canó ha d'ésser d'una gran tenacitat, d'una gran duresa, infusible a la calor, indissoluble i inoxidable a l'acció corrosiva dels àcids.
-En aquest aspecte no hi ha cap mena de dubte - va respondre el major -, i, com que convindrà emprar una quantitat considerable de metall, tampoc ni ens haurem de preocupar per a escollir.
-Molt bé - digué Morgan -, llavors proposo per a la construcció del Columbiad la millor lliga coneguda fins avui, això és, cent parts de coure, dotze d'estany i sis de llautó.
-Amics - respongué el president -, confesso que aquesta composició ha donat excel·lents resultats, però en diner constaria molt cara i seria d'un ús molt difícil. Penso que ens convé d'emprar una matèria excel·lent però més baixa de cost, com ara el ferro fos. No us sembla, major?
-En absolut - féu Elphiston.
-Efectivament - reprengué Barbicane -, el ferro fos costa deu vegades menys que el bronze; és fàcil de fondre i s'escola fàcilment en els motllos de sorra, ultra ésser d'una manipulació ràpida; ensems, és un estalvi de diner i de temps. D'altra banda, aquesta matèria és excel·lent, i jo recordo que durant la guerra, al setge d'Atlanta, uns canons de ferro fos dispararen mil vegades cadascun de vint en vint minuts i sense haver sofert cap dany.
-Així i tot, el ferro fos és molt fràgil - féu observar Morgan.
-Sí, però també molt resistent. A més, no rebentarem, un en responc.
-Pot rebentar i no ésser enganyós - digué sentenciosament J.-T. Maston.
-Evidentment - respongué Barbicane. Prego, doncs, al nostre digne secretari de calcular el pes d'un canó de ferro fos, d'una llargada de nou-cents peus per un diàmetre interior de nou peus, i tenint les parets un gruix de sis peus5.
-A l'instant - respongué J.-T. Maston.
I, com ho havia fet el dia abans, arrenglerà les seves fórmules amb una facilitat meravellosa i al cap d'un minut digué:
-Aquest canó pesarà seixanta-vuit mil quaranta tones.
-I a deu cèntims la lliura, valdrà...?
-Dos milions cinc-centes deu mil set-cents dòlars.
J.-T. Maston, el major i el general guaitaren amb inquietud Barbicane.
-I bé, senyors - digué el president -, repeteixo el que vaig dir-vos ahir. Estigueu tranquils. Els milions no ens mancaran!
I, amb aquesta assegurança del seu president, el Comitè es retirà després d'haver quedat per trobar-se l'endemà, a la tarda, per a la tercera sessió.


1. De 2,75 metres i amb un pes de més de 9.070 quilos.
2. No és pot dir d'una manera definitiva fins a quina altura arriba la capa atmosfèrica. A l'atmosfera hom li atribueix una altitud de més de 400 kms, amb la particularitat de tenir-hi lloc determinats fenòmens els quals encara continuen a més alçària. (N. del T.)
3. O sia de 4,90 metres en el primer segon; a la distància on es troba la Lluna, la caiguda no seria de més d'1 mil·límetre 1/8, o bé 133 mil·lèsimes per quilòmetre.
4. És l'espai que hi ha algunes vegades entre el projectil i l'ànima de la peça.
5. O sia que aquest monstruós canó tindria una longitud de 275 metres, un diàmetre de 2,75 metres, i, les parets un gruix d'1,83 metres. (N. del T.)


Tornar a la pàgina inicial