DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol IX

LA QÜESTIÓ DE LES PÓLVORES

 

Restava per tractar la qüestió de les pólvores. El públic esperava ansiosament aquesta darrera determinació. El gruix del projectil i la llargada del canó eren sabuts, però ¿quina fóra la quantitat de pólvora necessària per a produir l'impuls? Aquest agent terrible del qual l'home ha aconseguit dominar els efectes ara anava a ésser cridat perquè hi intervingués en unes proporcions desacostumades.
Hom creu generalment, i així es diu sovint, que la pólvora fou inventada el segle XIV pel monjo Schwartz, que pagà amb la vida el seu gran descobriment. Però avui dia està gairebé demostrat que aquesta història s'ha d'incloure entre les llegendes de l'Edat Mitjana. La pólvora, no l'ha inventada ningú; procedeix directament dels focs grecs, compostos com ella de sofre i de salnitre. Solament que, a partir d'aquella època, aquestes mescles, que no eren més que mescles de dilatació, es transformaren en mescles sorolloses.
Però, si els erudits saben perfectament la falsa història de la pólvora, són poques les persones que s'adonen del seu poder mecànic, i això és el que convé fer conèixer per a comprendre la importància de la qüestió sotmesa al Comitè.

Fl monjo Schwartz inventant la pólvora


Així, un litre de pólvora, que pesa vora unes dues lliures (900 grams)1, produeix en inflamar-se quatre-cents litres de gas. Aquests gasos, tornats lliures sota l'acció d'una temperatura duta a dos mil quatre-cents graus, ocupen l'espai de quatre mil litres. Doncs el volum de la pólvora és als volums dels gasos produïts per la seva combustió com un és a quatre mil litres. Consideri's llavors l'horrorosa violència d'aquests gasos quan es troben comprimits en un espai quatre mil vegades més petit.
Heus aquí el que sabien perfectament els membres del Comitè quan l'endemà tornaren a aplegar-se en sessió. Barbicane cedí la paraula al major Elphiston, que havia estat director d'una fàbrica de pólvores durant la guerra.
-Estimats companys - digué aquest distingit químic -, vaig a començar amb irrecusables xifres que ens han de servir de base. El projectil de vint-i-quatre, del qual ens parlava abans-d'ahir l'honorable J.-T. Maston en termes tan poètics, és expel·lit de la boca de foc només per setze lliures de pólvora.
-Esteu cert d'aquesta xifra? - preguntà Barbicane.
-Absolutament cert - respongué el major -. El canó Armstrong no necessita més que setanta-cinc lliures de pólvora per a un projectil de vuit-centes lliures i el Columbiad Rodman no excedeix les cent seixanta lliures per a enviar a sis milles de distància el seu projectil de mitja tona. Aquests fets no poden ésser posats en dubte, car els he comprovats per les actes del Comitè d'artilleria.
-Perfectament - respongué el general.
-Doncs bé - reprengué el major -, la conseqüència que se'n treu, d'aquestes xifres, és que la quantitat de pólvora no augmenta amb el pes del projectil. I en efecte, si eren necessàries setze lliures de pólvora per a un projectil de vint-i-quatre, o, en altres termes, si en els canons ordinaris hom es val d'una quantitat de pólvora que fa els dos terços del pes del projectil, aquesta proporció no és pas constant. Calculeu i veureu que, per a un projectil de mitja tona, en lloc de tres-centes trenta-tres lliures de pólvora, aquesta quantitat ha estat reduïda a cent seixanta lliures solament.
-On voleu anar amb tot això? - preguntà el president.
-Si vós dueu la vostra teoria fins a l'extrem, mon estimat major - digué J.-T. Maston -, haurem de convenir que, quan la vostra bala estarà prou plena, vós no podreu posar-hi més pólvora de la que ja conté.
-El meu amic Maston és juganer àdhuc tractant-se de coses serioses - replicà el major -, però que estigui tranquil. Podria proposar quantitats de pólvora que deixarien satisfet el seu amor propi d'artiller. Però vull testificar que, durant la guerra, i per als canons més grossos, el pes de la pólvora s'havia reduït, segons experiments, a la dècima part del pes del projectil.
-No hi ha res més exacte - va dir Morgan -. Però, abans de decidir la quantitat de pólvora necessària per a donar la impulsió, penso que seria bo tractar de la seva natura.
-Emprarem la pólvora de grans grossos - respongué el major; la seva deflagració és més ràpida que la que és polvoritzada.
-Això sí - replicà Morgan -, però en canvi resulta molt trencadissa i acaba alterar l'ànima de les peces.
-Bah!, això és un inconvenient per a un canó destinat a prestar un llarg servei, però no per al nostre Columbiad. Nosaltres no correm cap perill d'explosió, el que convé és que la pólvora s'inflami instantàniament a fi que el seu efecte mecànic sigui complet.
-Es podrien - digué J.-T. Maston - obrir diversos fogons de faisó de calar foc en distints punts a la vegada.
-Sens dubte - respongué Elphiston -, però això faria més complicada la maniobra. Retorno, doncs, a la meva pólvora de gra gros, la qual elimina aquests inconvenients.
-Continueu - respongué el general.
-Per a carregar el seu Columbiad - reprengué el major -, Rodman emprava una pólvora de grans grossos com castanyes, feta amb carbó de salze i torrat simplement en calderes de ferro fos. Aquesta pólvora era dura i lluent, no embrutava la mà, i amés contenia en una gran proporció hidrogen i oxigen, s'inflamava instantàniament i, si bé era molt fràgil, no malmetia sensiblement les boques de foc.
-Bé. A mi em sembla - respongué J.-T. Maston - que no tenim per què anar amb vacil·lacions i que la nostra elecció ja és feta.
-Si no que preferíssiu la pólvora d'or - replicà el major tot rient, cosa que li valgué un gest amenaçador del ganxo del seu susceptible amic.
Barbicane havia romàs fins aleshores com allunyat de la discussió. Deixava parlar i escoltava. Tenia evidentment una idea. Així fou que va acontentar-se a dir simplement:
-I ara, amics meus, quina quantitat de pólvora proposaríeu?
Els tres membres del Gun-Club s'esguardaren mútuament.
-Dues-centes mil lliures - digué per últim Morgan.
-Cinc-centes mil - replicà el major.
-Vuit-centes mil - Va exclamar J.-T. Maston.
Aquesta vegada, Ephiston no gosà titllar el seu company d'exagerat. En efecte, es tractava d'enviar fins a la Lluna un projectil d'un pes de vint mil lliures i de donar-li una força inicial de dotze mil iardes per segon. Hi hagué un moment de silenci després de la triple proposició feta pels tres confrares.
Fou trencat, finalment, pel president Barbicane.
-Amics meus - digué amb una veu tranquil·la -, jo parteixo del principi que la resistència del nostre canó construït en les condicions requerides és il·limitada. Vaig a astorar l'honorable Maston dient-li que ha estat tímid en els seus càlculs, i proposaré de doblar les seves vuit-centes mil lliures de pólvora.
-Un milió sis-centes mil lliures? - féu J.-T. Maston saltant de la cadira.
-Això mateix.
-Però llavors convindrà retornar al meu canó de mitja milla de longitud.
-Evidentment - féu el major.
-un milió sis-centes mil lliures de pólvora - reprengué el secretari del Comitè - ocuparien un espai de vint-i-dos mil peus cúbics2 aproximadament. Però com sigui que el vostre canó només té una capacitat de cinquanta-quatre mil peus cúbics3, restarà carregat fins a la meitat, i l'ànima no serà prou llarga perquè en escapar-se els gasos doni al projectil un impuls suficient.
No hi havia res a dir. J.-T. Maston deia la veritat. Tots guaitaren Barbicane.
-Això no obstant - insistí el president -, és necessària aquesta quantitat de pólvora. Penseu-ho bé. Un milió sis-centes mil lliures de pólvora donaran sis mil milions de litres de gas. Sis mil milions! Ho sentiu?
-Però com fer-los? - va preguntar el general.
-Molt senzillament. Convé reduir aquesta enorme quantitat de pólvora, tot conservant la seva potència mecànica.
-Caram! Però per quin mitjà?
-Vaig a dir-vos-ho - respongué simplement Barbicane.
Els seus interlocutors el devoraven amb els ulls.
-En realitat, no hi ha cosa més fàcil - reprengué - que reduir aquesta massa de pólvora a un volum quatre vegades menys considerable. Tots coneixeu aquesta curiosa matèria que constitueix els teixits elementals dels vegetals i que se'n diu cel·lulosa.
-Ah!, ja us comprenc, estimat Barbicane - féu el major.
-Aquesta matèria - seguí dient el president - s'obté en estat de perfecta puresa de diversos cossos, i sobretot del cotó, que no és altra cosa que el borrissol dels grans del cotoner. Ara bé, el cotó, combinat amb l'àcid azòtic en fred, es transforma en una substància eminentment insoluble, eminentment combustible i eminentment explosiva. Ja fa força anys, fou el 1832, que un químic francès, Braconnot, descobrí aquesta substància, a la qual donà el nom de xiloïdina. En 1838, un altre francès, Pelouze, va estudiar-ne les diverses propietats i, finalment, en 1846, Shonbein, professor de química a Basilea, la proposà com a pólvora de guerra. Aquesta pólvora és el cotó azòtic o nítric...
-O piroxil - respongué Elphiston.
-O cotó fulminant - replicà Morgan.
-¿No hi ha ni un sol nom americà a afegir al peu d'aquesta descoberta? - exclamà J.-T. Maston, endut pel seu viu sentiment d'amor propi nacional.
-Malauradament, no n'hi ha cap - respongué el major.
-Així i tot, encara que sigui per complaure Maston - va dir el president -, li diré que els treballs d'un dels nostres conciutadans poden estar relacionats amb l'estudi de la cel·lulosa, car el col·lodió, que és un dels principals agents de la fotografia, no és res més que el piroxil dissolt en l'èter addicionat d'alcohol, i això ha estat descobert per Maynard, llavors estudiant de Medicina a Bòston.
-Doncs bé, hurra per Maynard i pel cotó fulminant! - cridà el sorollós secretari del Gun-Club.
-Tornem al piroxil - reprengué Barbicane -. Ja en coneixeu les propietats, que ens el fan tan valuós. Es prepara amb la màxima facilitat, submergint el cotó en àcid nítric fumant4 per espai de quinze minuts; després es renta en molta aigua i es deixa assecar, i aquí està tot.
-Efectivament, no hi ha cosa més senzilla - digué Morgan.
-A més, el piroxil és inalterable a la humanitat, qualitat preciosa per a nosaltres, perquè caldran molts dies per a carregar el canó; la seva inflamabilitat té lloc a cent setanta graus en lloc de dos-cents quaranta, i la seva deflagració és tan sobtada que hom pot inflamar-lo damunt la pólvora ordinària i sense que aquesta hagi tingut temps de prendre foc.
-Molt bé - respongué el major.
-Només que és més car.
-I això què hi fa? - féu J.-T. Maston.
-Per últim, comunica als projectils una velocitat quatre vegades superior a la de la pólvora. I afegiria tanmateix que, si s'hi mesclen vuit dècimes del seu pes de nitrat de potassa, la seva potència expansiva es veu encara augmentada en una gran proporció.
-Serà necessària? - preguntà el major.
-Em penso que no - respongué Barbicane -. Així, doncs, en lloc d'un milió sis-centes mil lliures de pólvora, n'hi haurà prou amb quatre-centes mil lliures de cotó fulminant5, i, com sigui que es poden comprimir sense cap perill cinc-centes lliures de cotó en vint-i-set peus cúbics, aquesta matèria no ocuparà més alçada que trenta toeses en el Columbiad6. D'aquesta manera, la bala disposarà de més de set-cents peus d'ànima7 a recórrer sota l'esforç de sis mil milions de litres de gas, abans de prendre el seu vol devers la reina de la nit!
En sentir aquesta frase, J.-T. Maston no pogué contenir la seva emoció i es llençà en braços del seu amic amb la violència d'un projectil, i a ben segur que l'hauria enderrocat si Barbicane no hagués estat fet a prova de bomba.
Amb aquest incident va cloure's la tercera sessió del Comitè. Barbicane i els seus agosarats confrares, als quals res no semblava impossible, acabaven de resoldre les qüestions tan complexes del projectil, del canó i de les pólvores. Llur pla estava fet i ara només mancava executar-lo.
-I aquest és un petit detall, una fotesa - deia J.-T. Maston.

1. La lliura americana equival a 453 grams.
2. Un poc menys de 800 metres cúbics.
3. Dos mil metres cúbics.
4. Així anomenat perquè, en tenir contacte amb la humitat de l'aire, se'n desprenen espesses fumeroles blanquinoses.
NOTA: En aquesta, sessió, el president Barbicane reivindica per a un dels seus compatriotes la descoberta del col·lodió. És un error, baldament li pesi al valent J.-T. Maston, i prové de la similitud de dos noms. En 1847, Maynard, estudiant de Medicina a Bòston, va tenir la idea d'emprar el col·lodió per al tractament de les úlceres, però el col·lodió ja era conegut des del 1846. Correspon a un francès, d'esperit molt rellevant, un savi que era ensems pintor, poeta, filòsof, hel·lenista i químic, el senyor Lluís Ménard, a qui recau l'honor d'aquest gran descobriment. - J. V.
5. O també, 181.400 quilos.
6. Vora uns 60 metres.
7. Vora uns 215 metres.


Tornar a la pàgina inicial