Capítol I

DE LES DEU VINT A LES DEU QUARANTA-SET MINUTS DE LA NIT

Quan tocaren les deu, Miquel Ardan, Barbicane i Nicholl feren llurs adéus als nombrosos amics que deixaven a la Terra. Els dos gossos, destinats a aclimatar la raça canina en els continents lunars, ja estaven reclosos en el projectil. Els tres viatgers s'acostaren a l'orifici de l'enorme tub de ferro i una grua volant els davallà fins a la punta cònica de la bala.
Allí, una obertura practicada amb aquesta finalitat els donà accés al vagó d'alumini. Els aparells de la grua havent estat retirats des de l'exterior, la boca del Columbiad fou immediatament desembarassada de les seves darreres encavallades.
Nicholll, un cop estigué introduït amb els seus companys dins el projectil, s'ocupà de tancar l'obertura per mitjà d'una forta placa sostinguda interiorment per poderosos cargols a pressió. Altres plaques, sòlidament encaixades, recobrien els vidres lenticulars de les lluernes. Els viatgers, hermèticament tancats en llur presó de metall, estaven submergits enmig d'una foscor profunda.
-I ara, estimats companys - digué Miquel Ardan -, fem com si fóssim a casa nostra. Jo sóc home molt casolà i el meu fort és el parament de les habitacions. Es tracta de treure el millor partit possible del nostre nou estatge i de trobar-nos-hi a pler. I, de moment, procurem veure'ns-hi una mica més. Què diable!, el gas no s'ha inventat per als talps!
Dient això, el festiu minyó féu brollar la flama d'un llumí que va rascar a la sola de la seva bota i l'acostà al bec fixat en el recipient ple d'hidrogen carbonat, emmagatzemat a una alta pressió i suficient per a abastar de llum i de calefacció la bala durant cent quaranta-quatre hores, o sigui sis dies i sis nits.
El gas s'encengué. El projectil, així il·luminat, aparegué com una cambra confortable, d'encoixinades parets, moblat de divans circulars i on la volta s'arrodonia al cim en forma de mitja taronja.
Els objectes que contenia, armes, instruments, utensilis, sòlidament agafats i sostinguts contra les rodoneses de l'encoixinat, podien suportar impunement el xoc de la sortida. Havien estat preses totes les precaucions humanament possibles per dur a bon terme una tan temerària temptativa.

El gas s'encengué

Miquel Ardan ho revisà tot i se sentí molt cofoi de la seva instal·lació.
-És una presó - deia -, però una presó que viatja, i amb el dret de treure el nas per la finestra; de bona gana faria un contracte d'arrendament per cent anys! Te'n rius, Barbicane? Què penses? ¿Que aquesta presó podria ésser la nostra tomba? Sigui així; però, tomba i tot, jo no la canviaria pas per aquella de Mahoma que flota a l'espai i no camina!
Mentre Miquel Ardan parlava així, Barbicane i Nicholl feien els seus darrers preparatius.
El cronòmetre de Nicholl assenyalava les deu vint de la nit quan els viatgers es trobaren definitivament reclosos dins la bala. Aquell cronòmetre estava ajustat a una dècima de segon amb el de l'enginyer Murchison. Barbicane el consultà.
-Amis meus -digué -, són les deu vint. A les deu quaranta-set, Murchison engegarà l'espurna elèctrica sobre el fil que comunica amb la càrrega del Columbiad. En aquell precís moment abandonarem el nostre esferoide. Tenim, per tant, vint-i-set minuts per a estar encara a la Terra.
-Vint-i-sis minuts i tretze segons - respongué el metòdic Nicholl.
-I bé! - exclamà Miquel Ardan en un to de bon humor -, en vint-i-sis minuts es poden fer moltes coses! Es poden discutir les més greus qüestions de moral o de política i àdhuc resoldre-les! Vint-i-sis minuts ben esmerçats valen més que vint-i-sis anys sense fer res! Alguns segons d'un Pascal o d'un Newton són anés preciosos que tota l'existència d'aquesta indigesta multitud d'imbècils...
-I què en treus, de tot això, etern garlaire? - preguntà el president Barbicane.
-En trec la conclusió que tenim vint-i-sis minuts - respongué Ardan.
-Vint-i-quatre només - digué Nicholl.
-Vint-i-quatre si tant ho vols, brau capità - respongué Ardan -, vint-i-quatre minuts durant els quals es podria profunditzar...
-Miquel - digué Barbicane -, durant la nostra travessia tindrem tot el temps que vulguem per a estudiar a fons les qüestions més àrdues. Ara, però, ocupem-nos de la sortida.
-Però, que no estem a punt?
-Certament. Però convé prendre algunes precaucions per atenuar tant con sigui possible el primer xoc!
-¿Que no tenim aquestes capes d'aigua disposades entre els envans corredissos i dels quals l'elasticitat ens protegirà suficientment?
-Així ho espero, Miquel - respongué amb dolcesa Barbicane -, però no n'estic segur del tot!
-Ah, comediant! - exclamà Miquel Ardan -. Espera...! No n'està segur...! I ho espera en el moment en què ens trobem embarrilats per venir a fer-nos aquesta llastimosa confessió! Jo me'n vull anar!
-De quina manera?a
-En efecte - digué Miquel Ardan -, això és difícil. Estem en el tren i el xiulet del conductor ressonarà abans de vint-i-quatre minuts...
-Vint - féu Nicholl.
Durant alguns instants els tres viatgers es guaitaren. Després examinaren els objectes reclosos amb ells

Diana i Satèl·lit

.
-Tot és al seu lloc - digué Barbican -. Ara es tracta de decidir com ens podrem col·locar de la manera més profitosa per a suportar el xoc de la sortida. La posició que hem d'adoptar no pot ésser una qualsevol, car és necessari evitar sobretot que la sang aflueixi massa violentament al cap.
-Justament - féu Nicholl.
-Aleshores - respongué Miquel Ardan, disposat a donar exemple amb la paraula -, posem-nos de cap per avall i els peus alts, com els pallassos del Gran Circ!
-No - digué Barbicane -, però ajaguem-nos de costat. Així resistirem millor el xoc. Tinguem en compte que, al moment que la bala partirà, el fet de trobar-nos-hi a dins és poc més o menys el mateix que si hi estiguéssim al davant.
-Aquest "poc més o menys" fa que em tranquillitzi - respongué Miquel Ardan.
-Sou del meu parer, Nicholl? - va preguntar Barbicane.
-En absolut -respongué el capità -. Tenim encara tretze minuts i mig.
-Aquest Nicholl no és un home - exclamà Miquel -, sinó un cronòmetre de segons, amb escapament de roda i àncora, de vuit centres...
Però els seus companys ja no se l'escoltaven i prenien llurs darreres disposicions amb una sang freda que ningú no hauria sospitat. Tenien tot l'aire d'ésser dos viatgers metòdics, pujats en un vagó i cercant col·locar-se tot el més confortablement possible. En va hom es pregunta de quina matèria són fets aquests cors americans, als quals la proximitat del perill més espantós fa afegir una pulsació de més!
Tres matalassets, gruixuts i sòlidament confeccionats, havien estat col·locats dins el projectil. Nicholl i Barbicane els disposaren al centre del disc que formava l'empostissat mòbil. Allí havien d'ajeure's els tres viatgers, uns moments abans de la sortida.
Durant aquell temps, Ardan, no podent romandre immòbil, donava voltes en la seva estreta presó com una bèstia ferotge engabiada, parlant amb els seus amics, parlant amb els seus gossos, Diana i Satèl·lit, als quals, com es veu, havia donat des d'algun temps aquests noms significatius.
-Hola, Diana! Hola, Satèl·lit! - exclamava bo i excitant-los -. Heu d'ensenyar als gossos selenites les bones maneres dels gossos de la Terra! Vet aquí una cosa que farà honor a la raça canina! Ja ho crec! Si mai tornem a la Terra, vull dur un tipus encreuat de moon-dogs que farà forrolla.
-Si és que hi ha gossos a la Lluna - digué Barbicane.
-Sí, que n'hi han - afirmà Miquel Ardan -, com hi ha cavalls, vaques, ases i gallines. Jo aposto que hi trobarem gallines.
-Cent dòlars que no en trobarem - digué Nicholl.
-Acceptats, capità - respongué Ardan tot estrenyent la mà de Nicholl -. I, a propòsit, tu ja has perdut fins ara tres apostes amb el nostre president, car s'han reunit els fons necessaris per a l'empresa, l'operació de la fosa ha reeixit i, per fi, perquè el Columbiad ha estat carregat sense cap accident. Tot plegat puja sis mil dòlars.
-Sí - respongué Nicholl -. Les deu trenta-set minuts i sis segons.
-Entesos, capità. Doncs bé, abans d'un quart d'hora hauràs de donar encara nou mil dòlars al president. Quatre mil perquè el Columbiad no esclatarà i cinc mil perquè el projectil s'enlairarà a més de sis milles cel amunt.
-Ací tinc el diner - respongué Nicholl tot fent sonar la butxaca del seu vestit -, i no demano sinó pagar.
-Vaja, Nicholl, ja veig que tu ets un home d'ordre, cosa que jo mai no he pogut ésser; però, en resum, i permete'm que t'ho digui, has fet fins ara una sèrie d'apostes poc avantatjoses per a tu.
-I per què? - preguntà Nicholl.
-Perquè, si guanyes la primera aposta que ara segueix, és que el Columbiad haurà rebentat, i amb ell el projectil, i Barbicane no hi serà pas per reembossar el teu diner.
-La meva aposta es troba dipositada a la banca de Baltimore -respongué Barbicane amb senzillesa -, i a manca de Nicholl anirà a parar als seus hereus!
-Ah, homes pràctics! - exclamà Miquel Ardan -, esperits positius! Jo us admiro tant com no us comprenc.
-Les deu quaranta dos! - digué Nicholl.
-Només cinc minuts! - respongué Barbicane.
-Sí, cinc petits minuts! - replicà Miquel Ardan -. I nosaltres estem tancats dins una bala i al fons d'un canó de nou-cents peus! I dessota aquesta bala hi ha amuntegades quatre-centes mil lliures de pólvora ordinària! I l'amic Murchison, amb el seu cronòmetre a la mà, l'ull fix damunt l'agulla i el dit posat sobre l'aparell elèctric, compta els segons i ens va a engegar als espais interplanetaris...!
-Prou, Miquel, prou! - digué Barbicane amb una veu greu -. Preparem-nos. Només uns pocs instants ens separen d'un moment suprem. Amics meus, vinga una estreta de mans!
-Sí - exclamà Miquel Ardan, més commòs que no volia aparèixer.
I aquells tres ardits companys s'uniren en una darrera estreta.
-Què Déu ens guardi - digué el religiós Barbicane.
Miquel Ardan i Nicholl s'ajagueren damunt els matalassets disposats al centre del disc.
-Les deu quaranta-set! - murmurà el capità.
Vint segons encara! Barbicane apagà ràpidament el gas i va ajeure's vora els seus companys.
El profund silenci només era interromput pels moviments del cronòmetre copejant el secundari.
Sobtadament, un xoc espantós es produí, i el projectil, sota l'arrencada de sis mil milions de litres de gas ocasionats per la deflagració del piroxil, s'enlairà espai endins.

Tornar a la pàgina inicial