AL VOLTANT DE LA LLUNA

Capítol XXI

CRIDA A J.-T. MASTON

-L'emoció fou gran a bord de la Susquehanna. Oficials i mariners oblidaven el gran perill que acabaven de córrer, aquella possibilitat d'ésser esclafats i haver-se'n anat a fons. Només pensaven en la catàstrofe en què acabava aquell viatge. Així, doncs, la més agosarada empresa dels temps antics i moderns costava la vida als atrevits aventurers que l'havien intentada.
"Són `ells, que tornen"', havia dit el jove guarda marina, i tots l'havien comprès. Ningú no posava en dubte que aquell bòlid fos el projectil del Gun-Club. Quant als viatgers que hi viatjaven, els parers s'havien dividit sobre llur sort.
-Han mort! - deia l'un.
-Viuen - responia l'altre -. La capa d'aigua es profunda i llur caiguda ha estat esmorteïda.
-Però l'aire els ha mancat - reprenia aquest altre -; deuen haver mort asfixiats!
-Cremats! - replicava el de més enllà -. El projectil no era més que una massa incandescent en travessar l'atmosfera.
-I què ens importa! - responien tots unànimement -. Vius o morts, els hem de treure del fons del mar!
Mentrestant el capità Bomsberry havia reunit els seus oficials i, amb llur permís, celebrava consell. Es tractava de prendre immediatament una decisió. El més urgent era treure de l'aigua el projectil. Operació difícil, si bé no impossible. Però la corbeta estava desproveïda dels aparells necessaris, que havien d'ésser alhora poderosos i precisos. Fou resolt, doncs, de conduir-la al port més proper i de donar avís al Gun-Club de la caiguda de la bala.
Aquesta determinació fou presa per unanimitat. L'elecció del port hagué d'ésser discutida. La costa veïna no presentava cap ancoratge vers el vint-i-setè grau de latitud. Més amunt, per sobre de la península de Monterrey, es trobava la important ciutat que li ha donat nom. Però, aixecada als confins d'un vertader desert, només es trobava enllaçada amb l'interior per una xarxa telegràfica, i sols l'electricitat podia fer córrer prou ràpidament aquella important notícia.
Pocs graus més amunt s'obria la badia de San Francisco. Per a la capital del país de l'or, les comunicacions serien fàcils amb el centre de la Unió. En menys de dos dies, la Susquehanna, forçant el vapor, podia arribar al port de San Francisco. Havia de partir tot seguit.
Les calderes estaven reviscolades. Es podia aparellar immediatament. Dues mil braçades de sonda restaven encara per a treure del mar. El capità Blomsberry, no volent perdre més un temps preciós per a fer-les pujar, resolgé de tallar la línia.
-Fixarem el cap en una boia - digué -, i aquesta boia ens indicarà el punt precís on el projectil ha caigut.
-A més - respongué el tinent Bronsfield -, tenim la nostra situació exacta: 27° 7' de latitud Nord i 41° 37' de longitud Oest.
-Perfectament, senyor Bronsfield - respongué el capità -, i ara, amb el vostre permís, feu tallar el cordill.
Una forta boia reforçada encara per un acoblament de berlingues fou llançada a la superfície de l'oceà. El cap de la sonda hi fou sòlidament subjectat al damunt, i, sotmesa solament al vaivé de l'onada, aquesta boia no havia de derivar gaire.
En aquell moment el maquinista féu avisar al capità que hi havia prou pressió i que es podia partir. El capità el regracià per aquella excel·lent comunicació. Tot seguit donà ordre de fer ruta al nord-nord-est, i la corbeta, evolucionant, es dirigí a tot vapor devers la badia de San Francisco. Eren les tres de la matinada.
Dues-centes vint llegües a recórrer1 eren ben poca cosa per a una caminadora com la Susquehanna. En trenta-sis hores hagué devorat aquest interval, i el 14 de desembre, a la una i vint-i-set minuts de la tarda, ancorava a la badia de San Francisco.
En veure arribar a gran velocitat aquell bastiment de la marina nacional, amb el seu bauprès romput i el seu pal de messana apuntalat, la curiositat pública es commogué singularment. Una gentada compacta va aplegar-se tot seguit en els molls, esperant el desembarcament.
Després d'haver ancorat, el capità Blomsberry i el tinent Bronsfield davallaren en un gussi de vuit rems, que els dugué ràpidament a terra.
Saltaren al moll.
-El telègraf! - demanaren, sense respondre a cap de les mil preguntes que els feien.
L'oficial del port els conduí ell mateix a l'oficina telegràfica, enmig d'una immensa gentada de curiosos.
Blomsberry i Bronsfield entraren a l'oficina, mentre que la multitud es quedava fora al carrer.
Uns minuts després, un telegrama, en quatre direccions distintes, havia estat cursat: 1r., al secretari de Marina, de Washington; 2n., al vice-president del Gun-Club, de Baltimore; 3r., a l'honorable J.-T. Maston, de Long's-Peak, a les Muntanyes Roqueres, i 4t., al sots-director de l'Observatori de Cambridge, de Massachusetts.
El telegrama deia així:
"Caigut projectil del Columbiad al Pacífic el 12 desembre a la una disset minuts del matí, als 27 graus 7 minuts de latitud Nord i 41 graus 37 minuts de longitud Oest. Envieu instruccions Blomsberry, comandant Susquehanna."
Cinc minuts més tard, tota la ciutat de San Francisco era sabedora de la notícia. Abans de les sis de la tarda, els diversos Estats de la Unió s'assabentaven de la suprema catàstrofe. I després de la mitjanit, per cable, tot Europa sabia el resultat de la gran temptativa americana.
Inútil descriure l'efecte produït arreu del món per aquell desenllaç inesperat.
A la recepció del telegrama, el secretari de Marina telegrafià a la Susquehanna donant ordres d'esperar a la badia de San Francisco sense apagar les calderes. Dia i nit havia d'estar disposada a fer-se al mar.
L'Observatori de Cambridge va reunir-se en sessió extraordinària i, amb aquella serenitat que distingeix les corporacions científiques, es discutí serenament el punt científic de la cosa.
Al Gun-Club hi hagué una explosió. Tots els artillers s'havien reunit. Cabalment, el vice-president, l'honorable Wilcome, llegia aquell telegrama prematur, en el qual J.-T. Maston i Belfast anunciaven que el projectil havia estat albirat pel gegantí reflector de Long's-Peak. Aquesta comunicació portava, en canvi, que la bala, retinguda per l'atracció lunar, feia el paper de subsatèl·lit en el món solar.
Ja sabem la veritat sobre aquest punt.
Això no obstant, a l'arribada del telegrama de Blomsberry, que contradeia tan formalment el despatx telegràfic de J.-T. Maston, es formaren dos partits en el si del Gun-Club. D'una banda, el partit dels qui admetien la caiguda del projectil, i, per conseqüència, el retorn dels viatgers. D'altra, el partit d'aquells que donaven crèdit a les observacions de Long's-Peak, i estaven convençuts que era un error del comandant de la Susquehanna. Per aquests darrers, el pretés projectil era un bòlid, res més que un bòlid, un globus amb cua que, en la seva caiguda, havia romput la part davantera de la corbeta. Era difícil de refutar llur argumentació, car la velocitat de què estava animat aquell mòbil errant havia hagut de fer molt difícil l'observació. El comandant de la Susquehanna i els seus oficials havien pogut, certament, enganyar-se de bona fe. Nogensmenys, un argument militava a llur favor. Si el projectil havia caigut a terra, el seu encontre amb l'esferoide terrestre no havia pogut realizar-se sinó en aquell vinti-quatrè grau de latitud Nord i - tenint en compte el temps transcorregut i el moviment de rotació de la Terra - entre el quaranta-unè i el quaranta-dosè grau de longitud Oest.
Sigui el que es vulgui, fou decidit per unanimitat en el Gun-Club que el cosí germà de Blomsberry, Bilsby, i el major Elphiston anirien sense perdre temps a San Francisco i determinarien allí el mitjà de retirar el projectil de les profunditats de l'oceà.
Aquells homes tan abnegats partiren immediatament, i el camí de ferro que ha de travessar ben aviat tota l'Amèrica central,2 els conduí a Sant Lluís, on els esperaven ràpids cotxes-correus.
Gairebé al mateix instant en què el secretari de Marina, el vice-president del Gun-Club i el sots-director de l'Observatori rebien el telegrama de San Francisco, l'honorable J.-T. Maston experimentava Ia més colpidora emoció de tota la seva vida, emoció que no li havia procurat ni el rebentament del seu cèlebre canó, i que ben poc se n'hi mancà, una vegada més, de costar-li la vida.
Hom recordarà que el secretari del Gun-Club havia partit alguns moments després del projectil - i gairebé tan de pressa com ell - devers el lloc de Long's-Peak a les Muntanyes Roqueres. L'astrònom, J. Belfast, director de l'Observatori de Cambridge, l'acompanyava. Arribats a l'estació, els dos amics s'havien instal·lat sumàriament, i no deixaven per res el cim de llur enorme telescopi.
Hom sap, en efecte, que aquell gegantí instrument havia estat muntat en les condicions dels reflectors anomenats "front view" pels anglesos. Aquesta disposició no permetia més que una sola reflexió als objectes, i en donava, consegüentment, la visió més clara. Així resultava que, quan J.-T. Maston i Belfast observaven, estaven col·locats a la part superior de l'instrument i no a la part inferior. I arribaven allí dalt per una escala de cargol, obra d'art de lleugeresa, i dessota d'ells s'obria aquell pou de metall acabat pel mirall metàl·lic, que amidava dos-cents vuitanta peus de profunditat.3
Doncs era en l'estreta plataforma disposada damunt del telescopi que els dos savis passaven llur existència, maleint el dia que sostreia la Lluna a llurs mirades i els núvols que la tapaven obstinadament durant la nit.
Quina fou llur joia quan, després d'alguns dies d'espera, en la nit de l'11 de desembre albiraren el vehicle que s'enduia llurs amics per l'espai! A aquella alegria seguí una decepció profunda, quan, refiant-se d'unes observacions incompletes, llançaren, amb llur primer telegrama a través del món, aquella afirmació errònia que feia del projectil un satèl·lit de la Lluna gravitant en una òrbita immutable.

 

El dissortat havia desaparegut


A partir d'aquell instant la bala no s'havia mostrat cap altra vegada més a llurs ulls, desaparició per altra part més explicable, perquè passava darrera del disc invisible de la Lluna. Però, quan degué reaparèixer sobre el disc visible, que hom jutgi llavors la impaciència del fogós J.-T. Maston i del seu company, no menys impacient que ell! A cada minut de la nit creien reveure el projectil, i això que no el veien! D'ací, entre ells dos, inacabables discussions, violentes disputes. Belfast afirmant que el projectil no era pas visible, i J.-T. Maston sostenint que "saltava als ulls!".
-És la bala! - repetia J.-T. Maston.
-No! - responia Belfast -. És una allau que es desprèn d'una muntanya lunar!
-I bé! Ja ho sabrem demà!
-No! No es veurà pas més! Ha estat arrossegada per l'espai!
-Sí!
-No!
I, en aquells moments en què les interjeccions plovien com una pedregada, la ben coneguda irritabilitat del secretari del Gun-Club constituïa un perill permanent per a l'honorable Belfast.
Aquesta existència ben aviat se'ls hauria fet impossible, quan un esdeveniment inesperat tallà ras i curt aquelles discussions.
Durant la nit del 14 al 15 de desembre, els dos irreconciliables amics estaven ocupats a observar el disc lunar. J.-T. Maston injuriava, seguint el seu costum, el savi Belfast, que es trobava al seu costat. El secretari del Gun-Club sostenia per mil·lèsima vegada que acabava de veure el projectil, i afegia que el rostre de Miquel Ardan s'havia mostrat a través de les lluernes. I abonava encara la seva argumentació amb una sèrie de gestos que el seu temible garfi convertia en molt inquietants.
En aquell moment, el criat de Belfast aparegué damunt la plataforma -eren les deu de la nit - i va fer-li a mans un telegrama. Era el telegrama del comandant de la Susquehanna.
Belfast estripà el sobre, llegí i llançà un crit.
-Què passa? - féu J.-T. Maston.
-La bala!
-I què?
-Ha caigut a la Terra!
Un nou crit, però un udol aquesta vegada, fou la resposta.
Va girar-se devers J.-T. Maston. El dissortat, imprudentment inclinat sobre el tub de metall, havia desaparegut dins de l'immens telescopi. Una caiguda de dos-cents vuitanta peus! Belfast, esmaperdut, va abocar-se a l'orifici del reflector.
Va respirar. J.-T. Maston, retingut pel seu garfi de metall, s'aguantava per un dels puntals que mantenien obert el telescopi. I llançava uns grans crits.
Belfast cridà, i els seus ajudants corregueren. Foren instal·lats uns estris i, no sense alguna dificultat, fou hissat l'imprudent secretari del Gun-Club.
Va reaparèixer sense cap dany a l'orifici superior.
-Ai, pobre de mi - digué -, si hagués trencat el mirall!
-L'hauríeu pagat - respongué severament Belfast.
-Així aquesta endimoniada bala ha caigut? - preguntà J.-T. Maston.
-Al Pacífic!
-Partim.
Un quart d'hora després, els dos savis davallaven el vessant de les Muntanyes Roqueres i dos dies més tard, al mateix temps que llurs amics del Gun-Club, arribaven a San Francisco, després d'haver rebentat cinc cavalls pel camí.
Elphiston, el cosí germà de Blomsberry i Bilsby, corregueren cap a ells a llur arribada.
-Què fem - exclamaren.
-Treure de l'aigua la bala - respongué J.-T. Maston -, i això com més aviat millor!



1. 880 quilòmetres.
2. La inauguració total de la línia ferroviària de San Francisco a Nova-York "Ocean to Ocean" -com així l'anomenen els nord-americans-, tingué lloc el 1867. (N. del T.)
3. 85 metres. El telescopi de Mont Palomar només n´amida 16. (N. del T.)




 


Tornar a la pàgina inicial