definició "oficial"

Segons el Termcat, Centre de Terminologia en llengua Catalana, trobem fins a tres accepcions diferents del terme Gestió del Coneixement, cadascuna d'elles enfocades des d'un punt de vista diferent.

Així, des de l'àmbit dels sistemes d'informació, la gestió del coneixiement (GC) consisteix en la gestió, per mitjans informàtics, de la informació significativa que és adquirida per una empresa i que hi circula.

Des de l'àmbit de la societat de la informació, la GC és el conjunt de procediments destinats a captar, tractar i transmetre la informació generada en una empresa o en una organització i el capital intel·lectual dels membres que en formen part, de manera que es creï un sistema de formació i millora continuada que repercuteixi en la qualitat dels productes i serveis oferts.

I des de l'àmbit dels recursos humans, la GC representa el procés sistemàtic de recerca, identificació, selecció, estructuració, emmagatzematge, transferència i reutilització del coneixement tàcit i explícit d'una organització amb l'objectiu de convertir-lo en un actiu que generi valor per a l'organització.

des del món empresarial...

En la majoria de definicions que es fan de la GC hi podem trobar un marcat enfoc empresarial i de la nova economia. Així, podem trobar definicions del tipus: "La gestió del coneixement és la gestió del capital intel·lectual en una organització amb la finalitat d'afegir valor als productes i serveis que ofereix l'organització al mercat i de diferenciar-los competitivament" (Serradell i Juan).

Des d'aquest punt de vista, el concepte de gestió inclou tots els processos relacionats amb la identificació, posada en comú i creació del coneixement.

Segons Richard McDermott, "l'autèntic valor de la Gestió del Coneixiement es troba en la possibilitat de compartir les idees i les visions que no estan documentades i que són difícils d'articular".

Interacció, joc, aprenentatge, participació... són paraules que apareixen sovint quan es parla de GC, perquè al darrere d'aquestes paraules s'hi troba el coneixement. Es pot entendre la GC com al fet de crear els espais i els recursos necessaris per aprofitar aquestes activitats de trobada i intercanvi.

Segons Serradell i Juan, aquestes són les condicions que faciliten una cultura dels coneixement en l'organització i les seves principals dificultats:

Paral·lelament al concepte de GC apareix el de Gestió de Coneixement en xarxa (GCx) que afegeix al concepte de GC la premisa que el coneixement que gestionen les organitzacions no es troba només entre les seves parets, ni en el cap dels seus integrants, ni en la seva experiència acumulada, sinó dispersa en les xarxes electròniques obertes que generalment són caòtiques, desorganitzades i turbulentes. La GCx desenvolupa les tècniques, la metodologia i les eines perquè les organitzacions puguin treballar en xarxa, aprofitant tot el potencial de les TIC per obtenir un avantatge competitiu.

Es tracta per tant, de veure com es pot utilitzar la xarxa de forma intel·ligent perquè les organitzacions puguin assolir els seus objectius.

des del món educatiu...

Si fem el petit esforç de rellegir-nos les definicions que s'acaben de donar fins aquí, tot canviant el terme organitzacions per centres educatius (escoles, instituts, universitats...) veurem que és fàcil aplicar els mateixos (o similars) conceptes del món empresarial a l'educació. Es tracta, bàsicament, de veure que els canvis en els que està immersa la societat han de provocar canvis tant en l'organització dels centres educatius com en els papers d'educadors i educands. La missió de l'educació és preparar i donar eines als joves per poder desenvolupar-se amb garanties en la vida que tenen per davant.

Que les coses han canviat en la societat és un fet evident. Ha quedat enrere aquella època en que l'educació estava reservada a una elit i ara ens trobem en un món on una llicenciatura universitària és el més corrent de tot. El concepte de ciutadà educat, per tant, ha canviat, però en general es segueix donant més importància als aspectes intel·lectuals que als aspectes humans, com relacions interpersonals, comunicació, gestió d'un mateix, pensament crític, creativitat, innovació, imaginació...

Fent una breu síntesi de dos models educatius: l'anglosaxó i el francès-espanyol, ens adonarem que, mentre que el primer facilita l'adquisició de la cultura de la informació perquè ensenya a aprendre, desenvolupa les habilitats fonamentals i fomenta l'aprenentatge permanent, el segon té poc a veure amb els requeriments de la nova societat perquè es limita a donar a l'alumne tota la informació que necessita durant tota la vida.

Segons Javier Martínez Aldanondo, quan parlem d'educaió tenim dos problemes. El primer fa referència a què pretenem que aprenguin els nostres alumnes. I el segon consisteix en com volem que ho aprenguin. L'educació no consiteix en aprovar assignatures ni té lloc dins les parets d'una escola.

Vist des de la perspectiva de l'entitat acadèmica veiem que la funció de les universitats és la de preparar el seu alumnat per desenvolupar una carrera professinal. Però, per exemple, quina part del professorat de dret són advocats en actiu? I quina part del professorat dels estudis de mestre està en actiu en una escola? I així anar fent...

És clar que algú ens podrà dir que no hi ha com una bona teoria per fonamentar una bona pràctica. Però quantes vegades no hem escoltat que les competències necessàries per desenvolupar una tasca concreta no s'adquireixen en una aula sinó en la pràctica diària? Cal buscar l'equilibri just entre una i altra.

La societat ha canviat molt, però l'eduació amb prou feines ha evolucionat: pissarra, guix i classe magistral on el professorat desenvolupa el 95% de la feina, quan és l'alumne en que hauria de fer el 95% de la feina perquè és ell qui ha d'aprendre. A l'escola, la confiança i l'autoestima són menys importants que aprendre integrals o les lleis de Newton.

Cal passar de l'habitual individualisme a l'intercanvi, al treball col·laboratiu i a les comunitats d'aprenentatge.

Perquè el canvi sigui possible cal, primer de tot, consensuar el currículum i adaptar-lo, llavors cal fer-lo flexible i revisar-lo contínuament, i finalment cal canviar la manera com volem que els alumnes aprenguin. I és en aquest darrer punt on prenen importància les tecnologies de la informació i la comunicació.

Sense pensar que l'ús d'ordinadors a les aules solucionarà tots els problemes, hem d'anar incorporant aquestes noves tecnologies per fonamentar el canvi de manera de fer en educació. Perquè malgrat tot encara no hem aconseguit aprendre a ser, a fer, a aprendre i molt menys a conviure; i fins i tot tampoc ens estem acostant a una educació humanista, ambientalista, per a tothom, de qualitat i durant tota la vida.

Un altre concepte interessant és el de competència informacional aplicada al camp educatiu. En un concepte ampli, la competència informacional consisteix en "l'habilitat de reconèixer una necessitat d'informació i la capatitat d'identificar, localitzar, avaluar, organitzar, comunicar i emprar la informació de manera efectiva, tant per a la resolució de problemes com per a l'aprenentatge al llarg de la vida" (AASL, 1998).

Segons Eva Ortoll, la competència informacional ha estat estudiada des de la pedagogia i com a conseqüència de l'escenari provocat per la societat del coneixement i les tecnologies de la informació i la comunicació. La pedagogia informacional consisteix en un nou enfocament pedagògic centrat a facilitar el procés d'ensenyament i aprenentatge a partir d'un correcte ús, assimilació i processament de la informació.

I, si ens centrem en les universitats, Serradell i Juan afirmen que la universitat s'ha de plantejar la consecució de l'excel·lència tant en el pla docent com en el de la recerca (creació de coneixement). Tot això sense oblidar la difusió que, de manera obligada, ha de dur a cap pels requeriments que la societat exigeix a aquestes institucions.

Resumeixen, en un quadre, els trets més característics de la GC en les organitzacions intensives en coneixement, i també les característiques específiques de les universitats en el mateix àmbit, tenint en compte les diferències d'objectius.

I encara un parell d'apunts per a la reflexió:

• quan parlem de gestió del coneixement, les TIC hi juguen un paper molt important com a eines que ajuden a gestionar, estructurar, transmetre... coneixements. No podem pensar, però, que el simple ús de les noves tecnologies afavorirà el creixement del coneixement. Per aconseguir això cal, a més, un canvi de mentalitat en educació. I això vol dir un canvi en les persones. Aquests canvis solen ser més lents...
• com que la gestió del coneixement sorgeix del món de l'economia i de l'empresa, cal que fem un esforç a l'hora d'aplicar aquest concepte al terreny educatiu. No hem d'oblidar que treballem amb persones i no amb productes.