tàcit i explícit

En molts dels articles i textos consultats apareixen els conceptes de coneixement tàcit i de coneixement explícit com dues formes diferents de trobar el coneixement en una organització (empresa, centre educatiu...). De la relació que s'estableix entre aquests dos tipus de coneixement i de la importància que es dóna a un o a altre, en dependrà el creixement del coneixement en la organització. Per això he cregut convenient dedicar-hi un apartat d'aquest espai web.

definicions

El coneixement explícit és el que es pot transmetre oralment o a través de documents, manuals i informes metodològics. És un coneixement aparentment fàcil d'estructurar i de transmetre.

El coneixement tàcit és el que es troba a la base del coneixement col·lectiu però que no es manifesta. És un coneixement difícil d'estructurar i expressar.

com interaccionen

Nonaka (1995) i Takeuchi interpreten un procés de creació de coneixement a les organitzacions on es produeixen interaccions entre coneixement tàcit i explícit a través d'una espiral permanent de transformació.

Fixant-nos en les definicions, sembla clar que les tecnologies de la informació i la comunicació només permetrien emmagatzemar i distribuir coneixement explícit. És important, però, adonar-se que els TIC han ajudat a ampliar el concepte del que es pot considerar coneixement explícit perquè agunes formes que abans eren considerades coneixement tàcit han passat a ser coneixement explícit gràcies a les possibilitats que ofereixen les xarxes de comunicació, els arxius multimèdia i les tecnologies audiovisuals.

Segons Serradell i Juan, com que el coneixement tàcit no es pot estructurar ni emmagatzemar, la millor estratègia per a gestionar-lo serà fomentar la creació de xarxes de col·laboració entre les persones que componen l'organització (sharing networks) i fins i tot amb persones que hi són externes, i l'elaboració d'un mapa de coneixement al qual tothom pugui accedir i en el qual s'especifiquin els coneixements de cadascun dels membres de l'organització. Una vegada localitzat, el coneixement tàcit serà molt més valuós com major sigui la seva incorporació al procés productiu de l'organització.

El model de procés de creació del coneixement de Nonaka i Takeuchi (1995) descriu el cicle de generació de coneixement a les organitzacions mitjançant quatre fases: (1) socialització –els treballadors comparteixen experiències i idees, el coneixement tàcit individual es transforma en col·lectiu–, (2) externalització –el coneixement tàcit col·lectiu es transforma en coneixement explícit–, (3) combinació –intercanvi de coneixement explícit mitjançant documents, correus electrònics, informes, etc.– i (4) interiorització o aprenentatge –el coneixement explícit col·lectiu es transforma en coneixement tàcit individual.


Gràfic extret de l'article de Serradell i Juan

Tot model de gestió del coneixement estarà típicament basat en la codificació del coneixement explícit i en la difusió i socialització del coneixement tàcit. La codificació es fonamenta en l'emmagatzematge de coneixement explícit en bases de dades o sistemes experts, de manera que aquest pugui ser utilitzat posteriorment. Per la seva banda, la difusió i socialització del coneixement tàcit consisteix a fomentar la comunicació entre els individus que componen l'organització a fi que es torni col·lectiu el seu coneixement individual.