Les doctrines Pitagòriques. Els Versos d’or

Amb Pitàgores apareix per primera vegada una nova forma de vida, desarrotllada en una comunitat religiosa tancada, aglotinada per unes regles comuns de conducta i un ideal comú fonamentat en tot cos de doctrina sobre l’home, l’alma, la societat, el cosmos, etc. És la fe en aquest sistema la que aglotina als seus membres i els conduix a l’estudi i a l’especulació matemàtica i cosmològica, però s’ha de tenir en compte que l’adquisició del coneixement participava més del caràcter d’una iniciació religiosa que d’una instrucció o investigació; és a dir, la seva activitat científica és una conseqüència de la doctrina i del tipus de vida anomenat pitagòric, i no el móbil inicial, com pasaria en l’Academia Platònica, en el Liceu d’Aristòteles o en el Museu d’Alexandria.

Els Versos d’or són una síntesi, en forma de regles o aforismes, del conjunt de les doctrines pitagòriques, i permeten fer-se una idea del que era la seva moral i dels preceptes que feien la vida de la comunitat. Erroneament atribuits a Pitàgores ( encara que les seves sentencies poden derivar dels discursos pitagòrics ), més be semblen ser el resultat d’una recopilació dels pitagòrics anteriors al segle III a.C.. Sempre han tingut un gran prestigi, no només entre els pitagòrics sinó entre molts homes il·lustrats, que els van pendre com una especie de catecisme de moral pràctica i inclós de religió.

Aquí tenim alguns d’aquests versos d’or :

·         Aprèn tot lo necessari per a que la teva vida sigui més feliç.

·         Realitza ara, el que no pugui perjudicar-te després.

·         Etendre per justa mesura la que no et causi dolor.

·         Acostumat a portar una vida pura, neta i viril.

·         Procura no fer res que pugui portar l’enveja sobre tu.

·         Fes el teu millor amic a qui sobresurti per les seves virtuts.

·         ...

Els podem dividir en tres grups : de l’1 al 46 tracten de la filosofia pràctica amb la qual s’alcança la virtut moral; després el coneixement de la veritat que ensenya la filosofia contemplativa continguda en els versos del 47 al 57. Amb la virtut i la veritat entrem en la filosofia iniciàtica dels versos 57 al 71, que ens porta mitjançant l’exercici de la nostra raó a la unió amb la intel·ligència divina i la recuperació del suprem estat de l’ànima.

Els preceptes que recullen els Versos d’or van ser llegits pels pitagòrics pel matí, formant part de la declaració d’intencions pel nou dia, i també per la nit, com a examen de consciència diari.

La immortalitat de l’ànima. Metempsicosis.

Pels pitagòrics la immortalitat de l’ànima és una idea de transcendental importància en els seu esquema filosòfic i que suposa un canvi radical amb el pensament religiós grec anterior, articulat pels poemes homèrics ( que eren els equivalents als llibres sagrats d’altres pobles ), per al qual l’única realitat consistent era el cos. També per Homer, una espècie d’ànima, la psyiche, encara vivia després de la mort, però aquest pensament no consolava als honres perquè es tractava d’un simulacre que careixia de força segons la concepció homèrica de les ombres dels difunts. Parlar d’immortalitat de l’ànima humana en aquest àmbit de creences era una autèntica blasfèmia. Només els deus eren immortals.

Els pitagòrics no només van utilitzar els textos religiosos del ritual òrfic; la tradició atribueix algun d’ells al propi Pitàgores, qui amb tota la seva força del seu geni filosòfic i matemàtic anirà donant cos a la idea d’una assimilació de lo humà a lo diví, no només com una finalitat legítima de l’existència, sinó com a mòbil essencial de la vida humana.

Els pitagòrics consideren l’univers com un tot, una criatura viva i eterna, manifestació de poder diví anomenat intel·ligència o Ànima, que és la causa del moviment físic, i que respira en l’aire o de l'infinit que li envolta. Si l’home també viu mitjan la respiració, el parentesc natural de l’home té que ser íntim. L’univers és un, etern i diví. Els homes són molts, estan separats i són mortals. Però l’essència de l’home, l’ànima, és immortal, perquè és un petit fragment, una guspira de l’ànima còsmica, divina i universal, encara que temporalment visqui presonera en un cos i a traves de consecutius processos de purificació vagi transmigrant de cos en cos ( d’home, o d'ànima, per això tots els éssers animats són parents ), fins a desprendrem-se totalment de tota impuresa carnal i escapar del cicle de la reencarnació i arribant a ser l’ànima universal, eterna i divina, a la qual per la seva pròpia naturalesa pertany. Ara bé, el procés de purificació i salvació de l’ànima pot accelerar-se mitjan l’ús dels poders de la raó i l’observació per l’obtenció del coneixement, és a dir mitjançant la filosofia.

En síntesi, pels pitagòrics l’ànima de l’home és de naturalesa divina, immortal i eterna. Per causes inexplicables de l’ànima havia estat deixada en temps remots dels deus i tancada com a càstig en la pressó del cos. Per a regressar a la seva cambra divina, l’ànima ha de purificar-se entrant en un roda de reencarnacions, depenent la vida en cada una d’elles de la precedent. Com a complement de la metempsicosis, els pitagòrics creien en l’expiació.

Les desgracies o ventures de la nostra vida són el càstig o recompensa per l’anterior. Els homes no deuen culpar als seus mals sinó a ells mateixos. Per tant, una vida actual criminal implicarà una següent d’expiació. És un precedent del cristianisme, que dóna una única oportunitat, com ja va sentencià el poeta Jorge Manrique.[1]

La coherència doctrinal en la comunitat pitagòrica estableix una connexió entre dogma i pràctica de l’abstinència de menjar carn animal.

La idea pitagòrica de Déu

Més difícil de desenrotllar és la concepció de Pitàgores de la divinitat. Si realment els Versos d’or tanquen els seu pensament, sembla que Pitàgores va creure en un Déu suprem, creador i ordenador del món, creador de l’harmonia universal que presideix el cosmos; i després en l’existència de Déus inferiors en jerarquia : els déus immortals, els nobles herois i els genis subterranis. Els primers habiten en els astres, els segons a l’èter i els tercers a la Terra.

Hem d'accentuar la presencia d’al·lusions a Déu, pels biògrafs i comentadors pitagòrics.

Pitagorisme i cristianisme

Per a Pitàgores, religió i ciència són aspectes indiscutibles de l’estil de vida adoptat. En cert sentit, Pitàgores és un dels grans iniciats i se l’ha de considerar davant de tot com el fundador d’una religió amb cos complet de doctrina, amb dogma, ètica i moral. És molt curiós, i seria ingenu atribuir-lo a l’atzar, el constatar que el segle VI a.C., en el qual va viure Pitàgores, és una època on es desenrotllen les religions.

Ara sí, existeixen similituds entre les doctrines pitagòriques i el cristianisme, i es pot dir que el pitagorisme proporcionaria al cristianisme certes bases de fonamentació filosòfica i ideològica.

Hi ha una analogia que manifesta en alguns aspectes transcendentals de l’ànima i les idees del pecat original, expiació i salvació que són d’origen platònic. Les dos religions es funden sobre l’amor,. L’examen de consciència prescrit i practicat pels pitagòrics va passar al cristianisme amb un canvi: el jutge ja no serà la pròpia ànima sinó Déu. El sentit de la pròpia església com a assemblea d’ànimes en comunió per una mateixa fe ( dogma ) i unes mateixes normes de vida ( moral ) és d’origen pitagòric. Encara així, és en els deu manaments  on advertim les reminiscències pitagòriques i els vincles.

En el Pitagorisme, que s’exigia la renuncia a l’ambició material de les riqueses i el goig dels sentits, trobem les arrels de les ordres monàstiques cristianes, el noviciat, la comunicació amb Déu a traves de l’oració, la fraternitat i el comunisme integral.

Hi ha altres aspectes de similitud o influencia, com per exemple la purificació pitagòrica i el baptisme cristià, la fusió mística amb Déu del misticisme cristià i pitagòric, etc.

Presentació     Introducció     Tales     Pitàgores    Euclides     Arquímedes     Altres