La matemàtica grega va suposar un canvi important en la forma de plantejar les matemàtiques. Els babilònics i els egipcis feien càlculs concrets com són la mesura de les àrees de terrenys o altures de piràmides. En canvi els grecs van ser capaços de generar conceptes, idees abstractes i generals , i a més, van introduir la demostració a la matemàtica, amb la qual podien construir cadenes lògiques partint de conceptes elementals i arribant a conceptes més complexes.

No es coneix cap desenvolupament matemàtic de la cultura grega anterior al segle IV a.C. Al segle VI a.C. van aparèixer dos figures molt importants : Tales i Pitàgores. Aquests van tenir un paper fonamental alhora d’haver iniciat la construcció de la matemàtica, i en particular de la geometria. Per aquest motiu a Tales se li anomena el primer matemàtic i a Pitàgores, el pare de la matemàtica.

La matemàtica grega clàssica es va desenvolupar en diversos centres o escoles, cadascun dels quals es basava en l’obra dels seus precedents. A cadascun d’aquests centres havia un grup més o menys informal de matemàtics dirigit per un o més savis. La primera d’aquestes escoles va se l’escola jònica, que va ser fundada per Tales ; en aquesta potser va aprendre Pitàgores, que més tard va fundar la seva pròpia escola pitagòrica.

Cap al segle III a.C., quasi tota l’activitat científica es trobava a Alexandria, que va pasar a ser el nucli fonamental de la irradiació científica, amb figures com les d’Euclides, el creador dels llibres dels Elements.

Respecte a les característiques de la matemàtica, quatre són els aspectes fonamentals que caracteritzen i estructuren les matemàtiques gregues : l’organització deductiva, l’orientació geomètrica, la consideració de ciència liberal i desinteressada i la vinculació estreta de la matemàtica amb la filosofia.

És un tòpic comú posar de relleu la contribució fonamental de les matemàtiques gregues al desenvolupament de la ciència en Occident. La de nominació mateixa de matemáticas y matemáticos és d’origen grec, mathema significa lo que se enseña, és a dir todas las formas de conocimiento.

Paradògicament les fonts de les que prové el nostre coneixement de la geometria grega són menys fiables i directes que les de la matemàtica prehel·lènica. En realitat no es disposa de cap manuscrit original dels matemàtics grecs importants.

Les principals fonts de les matemàtiques gregues són els codis bizantins escrits entre 500 i 1500 anys després de ser escrites les obres originals. Però aquests codis no són reproduccions literals sinó edicions crítiques en les que no es pot saber exactament quins canvis van imprimir els editors. També existeixen traduccions al àrab d’algunes obres i versions llatines de les mateixes. Actualment no podem saber que canvis que van introduir els traductors i fins a quin punt varen entendre els textos originals. Fins i tot els textos grecs utilitzats pels escriptors bizantins i àrabs podien ser d’autenticitat dubtosa. En qualsevol cas, ens a arribat les obres d’Euclides, Apol·loni, Arquímedes, Ptolomeu, Diofant i d’alguns altres matemàtics menors.

Les fonts històriques primàries, la reconstrucció de la història de la matemàtica grega ha sigut una tasca complexa realitzada sobretot al segle XX gràcies als grans esforços d’hel·lenistes, matemàtics i historiadors.

Introducció Presentació Tales Pitàgores Euclides Arquímedes Altres