LA RAÇA ASININA CATALANA


 


 

Introducció preliminar

Per raons d'abreviació a partir de les properes línies usarem l'abreviatura RAC a l'hora de fer referència a la Raça Asinina Catalana, autòctona de Catalunya.

La informació continguda en la present pàgina web ha estat obtinguda de l'Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana (AFRAC, Sr. Esteve Bosch), pel que fa a la informació escrita, i del Departament de Genètica de la Facultat de Veterinaria de la Universitat Autònoma de Bellaterra (Catedràtic Sr. Jordi Jordana), pel que fa a les fotografies. El so s'ha extret de l'adreça internet Electronic Zoo i, per tant, no té perquè coincidir amb el d'un ase de la RAC.  A tots ells els hi agraeixo la seva inestimable col·laboració.
 


 

L’ase català és una raça de ruc de qualitats extraordinàries, molt apreciat a l’estranger, on se’n van realitzar nombroses importacions durant el segle XIX i començaments del XX, principalment a França, Itàlia i Amèrica del Nord. Una vegada allí, va ser criat i millorat i va donar lloc a agrupacions racials amb altres noms: piamontès (Itàlia), gascó (França), etc. És gros, de gran potència i d’excel·lent conformació. La seva capa és de color castany fosc (color de "pansa") amb una orla argentada a l’entorn del musell i amb la zona ventral d’un color més clar.
 

Pot apreciar-se clarament el color del musell a la següent foto obtinguda de la revista que edita trimestralment el Zoo de Barcelona. La noticia aparegué a la secció "Zoo notícies" i deia: "El dia 2 d'abril de 1.999 va néixer al zoo infantil una cria d'ase de raça catalana despre´s de més d'un any d'embaràs. El nadó va ser un mascle molt gran que va rebre el nom de "Hereu". Aquest animalet és el primer ase d'aquesta raça amenaçada que neix a les nostres instal·lacions dins el programa que la nostra institució realitza en col·laboració amb el seu rincipal criador el Sr. Joan Gassó".
 


 
 

A principis del segle XX, el seu nombre era de més de 50.000 caps. Se’n reconeixen dues varietats: la vigatana o de Vic i la urgellesa o de l’Urgell. L’ase mallorquí és considerat per alguns autors com una raça individualitzada, mentre que d’altres opinen que no és més que una varietat de l’ase català. Les seves característiques són molt semblants a les de l’ase català i, com aquest, és molt apreciat per a la producció de muls (ases guarans o eguassers).
 
 


 
 

A continuació podem veure l'àrea de distribució (en verd) de l'ase autòcton de Catalunya (Foto extreta de la Gran Enciclòpedia Catalana de les Ciències):
 


 
 
 

Característiques mofològiques i de caràcter

- Perfil cranial lleugerament còncau, hipermètric, braquicèfal i longilini
- Notable corpulència i constitució robusta
- Pes de 350 a 450 Kg
- Alçada a la creu de 145 a 165 cm per als guarans i de 135 a 155 per a
  les someres
- Alçària del llom d'146 cm, perímetre toràcic de 160 cm
- Cap llarg de 56 a 68 cm, gran, ossut, i fort
- Ulls grans i expressius
- Orelles llargues de 38 a 42 cm, estretes i dretes, amb gran mobilitat
- Col prim, llarg i musculós
- Tronc recte i allargat
- Costellam poc rodona
- Pit i tòrax ample però una mica estret
- Ventre recollit
- Gropa reduïda, a doble vessant, ogival o ametllada
- Os sacre molt alt, cua d'inserció baixa, poc poblada de crins, com si fos
  una brotxa
- Extremitats robustes i sòlides, rectes amb bons aploms
- Cascos cilíndrics, ben posats i segurs
- Pelatge de pèl fi i curs característic, de color negre bru o negre pegós
  o de color de panse (color castany vermellós)
- Ulls blancs amb les vores roiges
- Aixelles i ventre de colors blanc platejat
- Crins curtes i esclarissades
- Interior de les orelles poblat de pèls llargs i sedosos
 


 

En general és un ase de conformació armònica, de silueta esvelta i estirada. El seu cos no és molt voluminós, en harmonia amb les seves llargues extremitats.

La seva expressió és franca, la seva mirada és viva, enèrgica i expressiva. Mai està trist. Té un temperament sanguini, enèrgic i valent.

De gran vigor sexual, cavalca amb ardor, indistintament, eugues i burres. És notable la seva fecunditat i potència genètica, de gran poder hereditari, el qual li dóna preponderància sobre altres races.

L'ase català mai té el cap baix, les orelles caigudes o aspecte resignat. La seva mirada és tan expressiva, que per si sola, permet identificar si pertany o no a la RAC.

L'esmentada descripció és la corresponent a la subraça de Vic, que és la preferida al nord d'Europa i a Amèrica, i que és de gran alçada. La subraça de l'Alt Urgell o del Bergadà es diferencia pel cap, la seva menor alçada i el seu cos més compacte; i és la preferida a la resta d'Europa i també a Amèrica.
 
 

Hàbitat i alimentació

Totes les explotacions són de petits ramaders i es troben situades al Pirineu català i en el prepirineu, però sempre sobre els 400 m d'altitud, en terrenys terciaris, oligocènics o eocènics, o en quaternaris en zones d'al·luvions de les conques dels rius Ter i Segre.

El clima és mediterrani de muntanya, amb tempereatures mitges moderades tot l'any, amb un índex de pluviositat alt i abundatns hores de sol, que permeten l'existència de pastures naturals o artificials, durant bona part de l'any.

Durant l'esbulació hivernal el menjar és de pitjor qualitat si el fenc s'ha acabat, tret de les burres gestants. La seva ocupació habitual és el treball agrícola i les tasques relatives al transport.
 


 
 

Situació actual

L'ase de raça Catalana, malgrat haver estat considerat com un dels principals valors zootècnics, dintre del gènere Equus, ha estat amenaçat de perill d'extinció en diverses ocasions. A principis del segle XX, el seu nombre era de més de 50.000 caps, però al 1.988 només quedaven 100 caps.

La tasca genealògica començada al 1.880 pel veterinari D.Juan Vilarrasa , de Vic (Osona), en veure la primera davallada de la qualitat de la RAC, continua avui a través de l'Associació per al Foment de la RAC (AFRAC), fundada al 'any 1981, per dos veterinaris de Banyoles, en D.Esteve Bosch i en D. Pere Comas. En l'actualitat la Unitat de Genètica de la Facultat de Veterinaria de la Universitat Autònoma de Barcelona, col·labora en el programa de millora dels pocs animals que queden a Catalunya.

L'AFRAC té com a principals objectius: protegir, fomentar i millorar la RAC. És formada per socis actius, és a dir, que posseeixen exemplars asinins, i socis protectors o col·laboradors. El seu primer pas, ja iniciat, ha estat l'elaboració d'un Llibre de Registre de les femelles i mascles reproductors, a fi de controlar la genealogia i així poder, més endavant, crear un llibre genealògic. Gràcies a la seva tasca i a la de tots els seus socis a finals de 1.998 ja s'havia passat a un total de 179 caps.

Les dificultats més grans estriben en la mescla de sang existent amb altres races, l'escassa qualitat dels exemplers que han sobreviscut, l'edat avançada de molts d'ells i l'especulació (exportacions a l'estranger) soferta.



Altres fotos sobre l'ase català: foto1, foto2, foto3, foto4.