L'ASSEMBLEA (ekklesía)

En una democràcia participativa l'òrgan polític per excel·lència on s'expressava la sobirania popular era l'assemblea. Malgrat que hi podien assistir tots els ciutadans atenesos, a la pràctica les sessions de l'assemblea eren seguides per un nombre molt menor, al voltant dels 5.000 o 6.000. L'assistència es veia condicionada per l'interès dels temes a tractar, la distància que calia recórrer des d'on es vivia o la disponibilitat de cadascú per perdre un dia de feina- sobretot abans de la instauració del jornal (misthós ekklesiastikós). Així la pagesia que habitava escampada per l'Àtica tenia més dificultats per participar-hi, ja que, tal com assenyala Aristòtil, "com que no posseeix una gran fortuna, no té lleure per assistir a l'assemblea" (Política VIII 4, 1318b). En conseqüència el pes de la ciutadania urbana en el govern era superior. Al llarg de l'any se celebraven un mínim quaranta sessions, de les quals solament dues tenien data fixa. Els afers regularment tractats a l'ekklesía eren l'abastiment de la ciutat, sobretot pel que fa als cereals, la política exterior i militar i també controlava les finances de l'Estat. En matèria judicial l'assemblea intervenia especialment en els processos que afectaven la seguretat de l'Estat. En teoria els poders de l'assemblea eren il·limitats, amb l'excepció de legislar contra les antigues lleis.

El lloc habitual de les reunions de l'ekklesía era primer a l'àgora, després a la Pnix -turó situat enfront de l'Acròpolis- i finalment al teatre de Dionís, tot i que com a posseïdors de la sobirania els atenesos podien celebrar-la en qualsevol lloc. A la Pnix es reunien els ciutadans en una gran esplanada semicircular, amb una tribuna per parlar. La sessió començava a l'alba i sovint durava fins a la posta de sol, per la qual cosa era habitual anar-hi proveït d'una bossa amb menjar.

L'ordre del dia era establert prèviament. Es llegia el proboúleuma, el projecte preparat per la bulé, i es votava si s'acceptava o no sense deliberació. Si es decidia discutir-lo, els heralds obrien el debat amb la pregunta: "Qui demana la paraula?" (Acarnesos 45), i tot seguit qualsevol ciutadà podia dir-hi la seva. Les votacions se solien fer a mà alçada.

L'excepció eren alguns assumptes greus com l'ostracisme, en el qual els assembleistes, reunits a l'àgora, escrivien sobre fragments de ceràmica (óstraka) el nom del polític que escollien enviar a un exili de deu anys per tendència a la tirania.