LA COMÈDIA LLATINA

La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega, cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges.

Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.

Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova de la qual deriva és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, i sobretot a Plaute, les parts cantades i les parts recitades amb acompanyament musical eren majoritàries. Només queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci. 

	Dotze segles de literatura llatina
	Els gèneres literaris a Roma