COMÈDIA NOVA

Al s. IV a. C. la comèdia pateix una transformació decisiva, tant tècnica com de contingut, lligada als canvis de la societat i la mentalitat dels grecs. Desapareix la polis i la democràcia, i, en conseqüència, la comèdia perd la seva càrrega política. El cor no té paper dins l'obra, de manera que els entreactes s'omplen amb cançons i danses independents del text. Ara es converteix en una comèdia de costums, de caire més o menys moralista. El llenguatge és col·loquial, sense canvi de registres, i es redueix al mínim l'obscenitat verbal i de vestuari. S'aprofundeix en la psicologia dels personatges, tot i que es basen en un aquetips: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, etc. La comicitat se cerca sobretot amb situacions plenes d'equívocs i amb un argument ple d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se.

Solament en queda una peça completa: el Discol, de l'atenès Menandre, però, tanmateix, la Comèdia Nova ha exercit molta més influència en el teatre posterior que no l'Antiga a través del teatre llatí (Plaute i Terenci), que va inspirar-se sempre en obres gregues d'aquest període i d'on van pouar autors com Shakespeare o Molière.

Menandre, bust del s. I d.C., Museo del Prado, Madrid. (S.G.).