PLAUTE, LA RIALLADA

Plaute va viure a cavall dels segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més èxit va tenir entre el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí en general molt col.loquial. Justament l'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, que va des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia. No té cap preocupació moral o intel.lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic. S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals:  

Aulularia ("La comèdia de l'olla"): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

Amphitruo ("Amfitrió"): és l'única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.

Bacchides ("Les Baquis"): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.

Miles gloriosus ("El soldat fanfarró").

Menaechmi. ("Els bessons").

Escena còmica procedent de Pompeia, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.

 

Personatges

Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, sinó que són simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als models grecs, tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.), aconseguint així uns resultats molt divertits.

  • adulescens "jove": molt enamorat, banau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).
  • senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).
  • seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute. N'hi ha de dos tipus:
    • l'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb enganys i inesgotable enginy les dificul­tats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides .
    • l'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau, com Sòsia a l'Amphitruo.
  • uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.
  • meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i cobdiciosa.
  • uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.
  • parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi.

 

Dotze segles de literatura llatina