LA HISTORIOGRAFIA IMPERIAL
El poder absolut instaurat a Roma després de la República va tenir com a conseqüència una progressiva pèrdua de la llibertat d'expressió. Als qui, malgrat això, volien dedicar-se a la història se'ls oferien tres camins:
- La majoria dels historiadors van seguir el camí més fàcil: evitar conflictes amb el règim escrivint obres que afalaguessin els emperadors i que defugissin qualsevol crítica del sistema o de la política dels governants. D'aquesta manera van actuar Vel·lei Patèrcul o Valeri Màxim, dos historiògrafs mediocres l'obra dels quals ha sobreviscut. També era possible protegir-se elegint un període remot, sense relació directa amb l'actualitat. N'és un exemple Quint Curci, el qual va redactar una Història d'Alexandre Magne (Historia Alexandri Magni) al segle I d. C. Val a dir que aquest rei conqueridor grec quatre-cents anys anterior gaudia d'una certa vigència perquè més d'un emperador romà es va voler presentar com un nou Alexandre.
- Alguns historiadors es van enfrontar directament amb el règim imperial a través d'una defensa descoberta de la República. Així, l'obra de Cremuci Cord va ser cremada i ell mateix obligat a suïcidar-se per l'emperador Tiberi.
Altres van intentar buscar mitjans per dir la veritat però amb prudència, sense posar en perill la seva obra ni la pròpia vida. Aquest és el cas de Tàcit.
